CONSTANTINO MONTAÑÉS: “Crec que l’home encara no ha assumit que té un paper d’igualtat cap a la dona”

Constantino Montañés Núñez és l’autor de La història de Nu, un llibre que qüestiona algunes de les principals problemàtiques de la vida i la sociopolítica d’aquest segle a través d’una doble mirada: la d’un cadell de bòxer que, en paraules seves, “podria ser un adolescent”, i la del seu amo. Llicenciat en psicologia, enginyer i diplomat en direcció d’empreses per l’Iese, actualment és soci de Montañés i Solé, consultoria especialitzada en selecció del talent.

Qui és el Nu i a qui li parla realment?

El Nu és un cadell de bòxer que parla a la societat, al mateix temps que ho fa al seu amo, l’Eloi.

Però l’Eloi ets tu.

Sí. Podríem dir que soc jo, tot i que he intentant distanciar-me’n una mica.

Per quin motiu?

Ha sigut una llicència literària per situar el llibre fora de l’escenari real.

Però el llibre és autobiogràfic.

Sí, podríem dir que sí.

Segueix parlant-me de la relació entre l’Eloi i el Nu...

No deixa de ser un mirall, com si ens miréssim a la consciència. A través de les converses amb el Nu intento traslladar aspectes molt relacionats amb la comunicació humana. Faig una contraposició entre el personatge senzill, natural i emocionalment autèntic i les criatures intel·ligents, que seríem nosaltres. L’animal no deixa de ser un símbol.

Mentre el Nu intenta aprendre sobre la vida, en certa manera sembla que se l’educa perquè accepti que hi ha un amo i un súbdit. Això és així?

No hi ha ni amo ni súbdit, sinó que hi ha diferents papers, i aquests papers se li expliquen. Se li explica també que hi haurà moments a la vida en què farà un paper o un altre.

Però el Nu no entén la lògica dels humans, “en aparença intel·ligents i que es comporten de manera tan estúpida”.

Descartes pensava que la lògica, la raó i les emocions portaven camins paral·lels dins el nostre cervell. No obstant això, en el camp de la ciència actual s’ha demostrat que un intervé en l’altre. Tot depèn de la maduresa de cadascú i de la capacitat de coordinar i sincronitzar tot això.

¿Els animals disposen de sentit comú?

Actuen amb sentit comú. No sé si en tenen, però són coherents i no van mai contra natura.

Som coherents nosaltres?

Som poc coherents. I no podem parlar de tota la humanitat, però moltes vegades hi ha una lluita permanent entre els valors importants de les majories i els imperants de les minories.

Al llibre en parles, de la necessitat de connectar amb els valors importants. Quins són?

Els valors és allò que ens manté connectats als altres de manera autèntica. Podríem dir que són la lleialtat, la solidaritat, l’altruisme... I que els contravalors serien l’egoisme, la corrupció... Quan parlo d’això, acostumo a parlar dels valors com aquella protecció o antivirus que ens permet mantenir el programa de l’empatia actualitzat. Per tant, no tenir-los podria provocar actes de terrorisme o portar-nos a actuar de manera violenta.

¿Es pot dir que ens estem reconnectant amb aquests valors com a conseqüència del covid?

Hi ha una frase del filòsof Hegel que diu que “l’únic que podem aprendre de la història és que no n’aprendrem res”. Però jo vull creure que sí, i també vull creure que som solidaris. En aquests moments, moltes persones estan apareixent als diferents mitjans donant mostres d’empatia. No obstant això, la memòria és curta i tendim a l’oblit.

¿No creus que això ho ha marcat la necessitat i que, quan aquesta crisi desaparegui, tornarem a ser qui érem abans del covid?

Jo espero que no sigui així. Espero que ens quedi alguna cosa i que la velocitat de canvi segui lenta. També tinc l’esperança que ens quedi més sensibilitat i no arribem a tornar al punt d’on veníem, des del punt de vista del medi ambient, del consumisme, etcètera.

Ets optimista?

Sí, soc optimista i m’agrada dir que també realista. Quan la gent em pregunta si soc feliç, contesto que sí; però, de portes enfora, penso que hi ha moltes coses a millorar i que m’impedeixen ser-ho del tot. Aspectes com els que es tracten al llibre...

Al llibre subratlles l’excepcionalitat del model empresarial de La Fageda: “En cap altra fàbrica les màquines estan al servei de les persones”. ¿Quan creus que estarem preparats per posar l’economia, la política i l’empresa al servei de les persones?

Jo crec que són illes. Si tu mires el mapa de Catalunya, hi ha un bon nombre de societats que tenen un model similar al de La Fageda. Per arribar a aquest model, però, es requereix un esforç de generositat superior al comú. Potser no s’arribarà mai a aconseguir això que tu dius, però és una tendència en creixement. I també parlo a nivell polític. Per tant, del que realment es tracta és d’anar fent passos en aquest sentit i ser-ne conscient.

“De vegades els mascles queden aturats en la seva evolució a homes i cometen atrocitats” és un dels passatges que més em va sorprendre. ¿Ho creus així realment?

Sí, sí, ho crec. És més, arribo a constatar-ho. En aquest 2020 més de trenta dones han estat assassinades a mans de les seves parelles. La violència latent, la que duen a dins els homes, està molt per damunt de l’expressada. Per tant, les xifres encara serien més altes. Qualsevol home que sigui honest, pot comprovar-ho només amb el llenguatge que utilitza. Crec que l’home encara no ha assumit que, en aquesta musculatura física i hormonal que l’altera en el caràcter cap a la dona, ell té un paper d’igualtat. I ara parlo com a psicòleg. Alguns creuen que el que fan només està mal vist per les dones i s’equivoquen, també pels homes. Al final és un problema d’intolerància.

També parles de les xarxes socials com la claveguera més grossa del món, i tots hi som.

Jo soc químic, a part de psicòleg, i en qualsevol abocador residual, sigui municipal, industrial, etcètera, hi ha depuradores, filtres... Sempre que hi ha molta aigua o qualsevol altre fluid, ha d’haver-hi una depuració. En canvi, dins les xarxes socials no hi ha filtre. Per tant, convido l’àmbit acadèmic a formar persones en aquest sentit. I estic parlant de la capacitat de generar filtres emocionals, de protegir-nos!

Ens falta educació emocional?

Sí. En general, a les escoles, als instituts, a les universitats... Com a headhunters, nosaltres treballem molt la intel·ligència emocional. Per tant, hi ha eines; no només per avaluar els aspectes cognitius, sinó també els emocionals.

Si poguessis canviar un tret característic de les persones, quin seria?

La personalitat de les persones és més difícil de canviar del que ens pensem, però si jo pogués canviar alguna cosa, canviaria la intolerància. Crec que és la principal barrera que ens enfronta i, al final, són les minories les que la pateixen. És la maleïda eina que les persones utilitzen per trobar raons i explicacions per poder tenir prejudicis cap als altres.

Tornant al protagonista de la teva història, el Nu, hi ha hagut algú més després d’ell?

No. De moment encara estem de dol.