«‘À la ville de...’ Barcelona!» 30 anys després

BarcelonaFaltaven pocs minuts per a dos quarts de dues del migdia. Era el divendres 17 d’octubre del 1986. Avui fa 30 anys clavats. Gairebé tot Catalunya estava pendent de la ràdio i la televisió per escoltar cinc paraules.

Anàlisi d'Antoni Bassas: 'I de cop, el focus del món es va dirigir sobre Barcelona'

Les quatre primeres eren de rigor. “À la ville de...” era el que sempre deia el president del Comitè Olímpic Internacional per a una nominació de seu. El clàssic “and the Oscar goes to...” en versió esportiva. Era la cinquena paraula la que tenia quasi tot el país pendent.

El “Barcelona” amb accent català que va deixar anar Juan Antonio Samaranch va provocar un esclat, al Palais de Beaulieu de Lausana i a tot Catalunya. Com si tothom fos conscient de la transcendència d’aquell fet, de com canviaria la història per a la ciutat.

Relacions públiques

L’elecció de Barcelona per acollir els Jocs d’Estiu del 1992 va ser disputada. Vuit anys abans Los Angeles havia sigut candidata única. Per als Jocs del 1988, Seül va competir només amb la japonesa Nagoya. En canvi, per als Jocs del 1992 hi va haver sis candidates, entre les quals ciutats de la importància de París o Amsterdam.

Aquesta competència va obligar els responsables de la candidatura a treballar de valent. Van ser decisives la promoció i les relacions públiques internacionals. Decisiu en aquest sentit va ser el paper de l’empresari Leopoldo Rodés, mort el juliol de l’any passat, que entre el 1985 i el 1986 s’hi va dedicar de ple. “Ho vaig haver de deixar tot, vaig visitar 52 països en divuit mesos i vaig rebre a casa meva els 91 membres del COI”, explicava a l’ARA fa quatre anys.

També va ser clau redactar un bon dossier, que havia de demostrar que la candidatura de Barcelona era viable, atractiva, la millor de totes. Hi havia dos punts febles: el terrorisme d’ETA, que preocupava i molt, i la imatge internacional que Espanya no tenia capacitat d’organitzar grans esdeveniments.

Dossier a última hora

En la fase de candidatura es va haver de córrer. Alfred Bosch, que era la mà dreta de Josep Miquel Abad, màxim càrrec executiu del COOB’92 (Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona 92), en recorda un cas: “La Caixa Màgica [una caixa dissenyada per André Ricard, on havia d’encabir-se el dossier de la candidatura] no estava completa el dia abans del lliurament a Lausana. Mentre la delegació oficial de Barcelona 92 volava cap a Suïssa, uns quants ens vam quedar a Barcelona per recollir els últims exemplars que sortissin d’impremta i portar-los de nit amb un cotxe. Així ho vam fer, amb l’agreujant que aquella nit va ploure, va nevar i va pedregar. Vam aplegar tots els materials a la suite de Pasqual Maragall, i sonaven les dotze campanades quan la delegació oficial de Barcelona arribava puntualment a la seu del COI. Havíem d’organitzar uns Jocs i gairebé arribem tard a l’entrega del dossier de candidatura!”

N’hi ha d’altres, d’anècdotes que recorda Bosch. “El COE [Comitè Olímpic Espanyola] tenia per president Alfonso de Borbón, cosí del llavors rei d’Espanya. Era un home molt distant i que no va col·laborar gaire en l’esforç. Quan va arribar a l’oficina de Barcelona 92 a Lausana, poc abans d’aquell 17 d’octubre del 1986, va mirar tots els treballadors que érem allà i va preguntar: « ¿Que no hay nadie? » Després de mirar-nos una estona fixament a tots, va dir: « No, no hay nadie ». I va marxar cap a una altra banda”.

Un llarg anhel

El desig de Barcelona d’acollir els Jocs Olímpics s’expressa al llarg de tot el segle XX. Barcelona va sol·licitar acollir els Jocs Olímpics, sense èxit, el 1924 i el 1936 -per a aquesta candidatura es construeix l’Estadi Olímpic de Montjuïc el 1929-, i finalment l’any 1972. Els principals escenaris de la proposta del 1972 eren l’Estadi de Montjuïc, que ja havia acollit el 1955 els Jocs del Mediterrani, el Camp Nou, les piscines Picornell, que ja s’havien posat a prova amb els Campionats d’Europa de natació del 1970, i el Palau Municipal d’Esports, inaugurat el 1955. D’altra banda, es pretenia ubicar la vila olímpica a Montjuïc. Però el 1965 el COE va decidir presentar Madrid com a ciutat candidata per a aquells Jocs del 1972, i donar a Barcelona la consolació de celebrar, si es guanyava la candidatura, les proves nàutiques. El COI, reunit a Roma el 1966, va decidir, entre les ciutats de Detroit, Mont-real, Madrid i Munic, que aquesta última ciutat acolliria els Jocs del 1972.

Per damunt de les diferències

Amb l’adveniment de la democràcia va renéixer en alguns cercles barcelonins l’interès per acollir els Jocs Olímpics. Espanya ja tenia un peu a la Unió Europea, Catalunya gaudia d’un cert autogovern i Barcelona era governada per un partit aleshores fort, el PSC, amb lideratges carismàtics, Narcís Serra i després Pasqual Maragall. La candidatura de Barcelona va ser capaç d’aglutinar, per damunt de les habituals diferències d’ordre polític, les voluntats de totes les institucions, partits i entitats de tota mena, públiques i privades. A més, gairebé no va haver-hi oposició al carrer. Tan sols la d’alguns grups que opinaven que darrere del projecte olímpic s’hi amagava la idea de la Gran Barcelona de l’exalcalde Porcioles, i que el projecte oblidava la necessitat d’invertir als barris més populars. La Crida a la Solidaritat s’oposava als Jocs perquè “tindrien greus conseqüències per a l’autogovern i el futur de Catalunya com a nació lliure”, perquè es feien coincidir amb la celebració del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica i perquè el català tindria “un tractament de llengua folklòrica”.

Revolució urbanística

Barcelona, una ciutat amb una llarga tradició en pràctica esportiva, ambicionava un projecte que transformés la ciutat, de manera similar al que havia passat anteriorment el 1888 i el 1929 amb motiu de les Exposicions Universals. Després d’uns primers anys d’un urbanisme de posar pedaços, iniciat a partir del 1980, que havia prioritzat actuacions de petita dimensió, focalitzades sobre els espais públics -places, jardins i carrers- amb l’objectiu de vertebrar una ciutat que havia patit durant molts anys l’absència de tota intenció urbanitzadora, era el moment de fer grans infraestructures. I els Jocs suposaven un excel·lent pretext per fer-ho: les rondes, la façana marítima, la Vila Olímpica al Poblenou, l’aeroport...

La complicitat de la gent va ser fonamental per al projecte. L’oficina de la candidatura va fer una campanya de promoció i de captació de voluntaris, articulada en una exposició itinerant muntada sobre un gran camió que va recórrer totes les capitals de les 17 comunitats autònomes, totes les comarques de Catalunya i tots els districtes de Barcelona. El gran nombre de voluntaris apuntats en la fase de candidatura va ser un actiu important a Lausana. I en el moment de l’organització dels Jocs, els voluntaris van tenir un paper essencial. Va ser un dels exemples de l’entusiasme encomanadís generat per la nominació de Barcelona; uns anys després, quan els Jocs van resultar ser un èxit, va sumar-s’hi una autoestima col·lectiva que va donar aire a la ciutat durant molts anys.

Del somriure murri de Samaranch a les abraçades generals

Qui estava treballant tenia ganes de plegar i sortir al carrer: era un divendres just abans de l’hora de dinar… El 17 d’octubre del 1986 jo vaig tenir el privilegi de ser al Palais de Beaulieu de Lausana, on estaven reunits gairebé un centenar de membres d’un munt de països per decidir la seu dels Jocs d’Hivern i d’Estiu del 1992.

Tenia 20 anys i era el primer esdeveniment que cobria com a periodista fora del país. Recordo l’ambient de victòria o, si més no, de feina ben feta. Em sorprenia que es deia sotto voce que el fet que el president del COI fos barceloní era determinant perquè Barcelona fos nominada: jo creia, ingènuament, que Samaranch era l’únic que havia de ser neutral.

Del moment estel·lar de Juan Antonio Samaranch -aquell “À la ville de… ”- en recordo el seu somriure murri i de gran satisfacció, mentre desplegava un paper i deia “ Attendez un moment... ” I que quan va dir el nom de Barcelona, va desfermar-se l’eufòria a Beaulieu, amb abraçades entre polítics de tots els colors, directius i treballadors de la candidatura.