DEMOGRAFIA, CANVIS EN LA NATALITAT

La reproducció assistida marca rècords i arriba a 16.000 dones

La xifra s’ha multiplicat per quatre en una dècada, i per primer cop més de la meitat han sigut estrangeres

reproducció assistida
Mario Martín Matas
14/02/2015
6 min

BarcelonaUna de cada set parelles en edat reproductiva té dificultats per tenir descendència i les taxes de fecunditat fa anys que estan en retrocés a Europa. Són dos fets contrastables any rere any a les estadístiques demogràfiques, i han contribuït, juntament amb l’endarreriment de l’edat de maternitat, ha situar la natalitat en una situació complicada. S’entén que per assegurar el recanvi generacional cada dona hauria de tenir 2,1 fills de mitjana i, segons les dades de l’Idescat corresponents al 2011, a Catalunya només s’arriba als 1,42. I encara gràcies a les dones immigrades, perquè les parelles catalanes no passen d’un raquític 1,38.

Associat a aquest fenomen, la reproducció humana assistida (RHA) viu un moment dolç, sense conèixer el significat de la paraula crisi. Des que el 1984 va néixer el primer nadó fruit d’una fecundació in vitro, els registres no han deixat de marcar rècords cada any i, tal com reflecteix l’ Estadística de la reproducció humana assistida a Catalunya 2012, un informe publicat fa poc i que elabora anualment el departament de Salut, fins a 16.000 dones es van sotmetre el 2012 a un tractament de RHA. Aquesta realitat, però, no és només conseqüència de l’augment de l’edat mitjana en què s’és mare o dels problemes per concebre un nadó, sinó que forma part d’una dinàmica amb més matisos del que es podria pensar en un primer moment.

Majoria històrica

Tot i que el nombre de catalans que neixen gràcies a tècniques de reproducció assistida no para de créixer -en l’última dècada han passat de 1.147 a 3.491, i ja representen el 4,53% del total, enfront de l’1,68% del 2002-, els 36 centres autoritzats a Catalunya per fer RHA fa temps que tenen en les dones estrangeres un dels seus principals nínxols de negoci. Sobretot franceses, italianes i alemanyes viatgen a Barcelona per complir el seu somni de ser mares i, per primer cop, el percentatge que representen ha sigut superior al de les dones autòctones -el 52,7% enfront del 47,3%.

Una simple trucada a qualsevol d’aquests centres permet sentir missatges en diferents idiomes i el personal que hi treballa ha hagut d’aprendre altres llengües per adaptar-se a les necessitats del mercat. La Roser Bosser, una de les autores de l’informe, explica a l’ARA que aquest peculiar tipus de turisme té a veure amb dues qüestions molt concretes. Una és que els centres catalans “cada cop en saben més i cada cop ho fan millor”, fins a assolir unes taxes d’èxit per sobre dels barems internacionals, tot i que només una tercera part de les transferències acaben amb el naixement d’un nadó. L’altra raó és que la legislació estatal és “més laxa” i permet pràctiques que en altres països estan prohibides, com seria la donació d’òvuls, la congelació d’embrions o la possibilitat de ser mare soltera, per posar alguns exemples.

Creixement exponencial

L’any 2012 es van fer a Catalunya unes 20.000 transferències d’embrions -cada dona en rep de mitjana més d’una per aconseguir l’embaràs-, una realitat que fa una dècada amb prou feines superava les 4.000. En paral·lel, el nombre de nadons vius ha passat de 1.517 a 6.745. Dins d’aquestes xifres s’inclouen les dades catalanes i, malgrat que en l’últim any s’ha produït per primer cop el descens del nombre de dones autòctones que segueixen una RHA -han passat de 8.055 a 7.564-, la participació de les estrangeres ha permès que el sector segueixi en expansió.

El preu d’aquests tractaments té una variabilitat força alta, i depèn molt de la facilitat que tingui la dona per quedar-se embarassada, però les diferents fonts consultades, pacients i centres mèdics, coincideixen a situar el preu mitjà entre els 4.000 i els 5.000 euros, més els 1.000 euros afegits que costen els fàrmacs. Un càlcul aproximat permet situar el volum de negoci entre els 80 i els 96 milions d’euros per a aquests centres privats perquè, a la pràctica, la sanitat pública té una activitat residual en aquest camp. Les dones contactades per l’ARA amb motiu d’aquest reportatge coincideixen a assenyalar que la llista d’espera en el sistema públic pot ser d’entre quatre i cinc anys i, a més a més, el nombre d’intents s’ha limitat i no s’admeten pacients de més de 40 anys. Amb aquests condicionants, tenir diners pot arribar a ser indispensable per tenir un fill biològic en cas de topar amb dificultats per concebre’l de manera natural. “Aquest sector no està en crisi”, resumeix Bosser, i, malgrat les restriccions econòmiques actuals, res fa pensar que canviï la tendència en estudis futurs, atès que el nombre de dones que esperen a tenir fills més enllà dels 35 anys es continuarà eixamplant.

Canvis demogràfics

Reproducció assistida no és sinònim de fecundació in vitro. De fet, les injeccions d’esperma intracitoplasmàtiques -en què l’òvul es fecunda dins del cos de la dona i no a l’exterior per després transferir-l’hi ja com a embrió- resulten en un percentatge d’embarassos més alt, explica Bosser. No és aquesta l’única casuística, ja que les diferents vies per arribar a l’embaràs amb l’ajuda de la ciència ja comencen en el moment d’obtenir l’òvul. Se’n pot utilitzar un de la mateixa dona o bé d’una donant anònima -el 58% del total són donacions-, igual que l’esperma. A més a més, també cal diferenciar entre transferències en fresc o d’embrions criopreservats. Sumant-ho tot, el 38,8% de les transferències acaben en un embaràs, però una cinquena part acaben en avortament espontani, i és per això que el percentatge de nascuts se situa en el 33,2%. En definitiva, l’informe apunta que l’edat de la dona segueix sent un dels factors més determinants en la taxa d’èxit dels processos. La taxa ha millorat tres punts percentuals en l’última dècada, malgrat l’augment de l’edat mitjana de les dones receptores.

Efectivament, també les estadístiques de reproducció assistida permeten visualitzar els canvis socials que s’han viscut durant els últims deu anys en relació a la maternitat. L’any 2002, per exemple, només el 15,4% de les dones que seguien un tractament d’aquest tipus tenien entre 40 i 44 anys, mentre que el 2012 aquest percentatge es va elevar al 35,1%. A més a més, el nombre de receptores estrangeres s’ha multiplicat i ha passat d’un testimonial 5% a representar la majoria. L’informe conté preguntes sobre l’estat civil de la dona o sobre els seus estudis i, tot i que moltes vegades aquestes qüestions no es responen i per tant les conclusions no són definitives, s’ha passat d’un 72% de casades a gairebé un 50% de dones solteres. Addicionalment, el nivell d’estudis ha crescut i també el percentatge de dones que treballen.

Debat ètic

La reproducció assistida, en qualsevol cas, presenta una sèrie d’interrogants de caràcter ètic, amb una resposta que varia en funció dels valors de cada persona o de les seves vivències personals. ¿Seria millor potenciar l’adopció d’infants desemparats entre les dones que volen ser mares i tenen dificultats? ¿S’hauria de fixar un preu de referència o dotar de més recursos la sanitat pública? Algunes de les clíniques que més tractaments fan al cap de l’any, com l’Institut Marquès o la Clínica Eugin, adverteixen que els efectes de la crisi han arribat també al seu sector, amb cada cop més oferta low cost i una reducció de costos que fa impossible assegurar un mínim nivell de qualitat i comporta un risc per a la mare. Així doncs, ¿caldria millorar els controls sobre aquesta activitat, i atacar l’arrel del fenomen, que és l’endarreriment cada cop més gran en l’edat de maternitat, amb mesures que fomentin la natalitat? Potser simplement no cal fer aquesta reflexió, perquè al cap i a la fi tampoc hi ha exàmens ni controls entre les persones que són pares, i ajudar les dones amb problemes de fecunditat tan sols és fomentar la igualtat de possibilitats i, de retruc, crear riquesa i llocs de treball.

Mentrestant, el nombre de donants d’òvuls i el d’embrions criopreservats també registra un ascens imparable. Les dones que han cedit els seus oòcits -una intervenció que dura setmanes, obliga a prendre medicaments estimulants i està compensada econòmicament amb prop de 1.000 euros- ja són gairebé 4.000, enfront de les 255 de fa una dècada. Pel que fa al nombre d’embrions congelats, s’han multiplicat per sis i ja són uns 108.000. La legislació del 2006 plantejava quatre supòsits per fer-ho i regulava clarament la seva destinació, que podia ser, entre d’altres, la recerca o la reproducció, pròpia o de tercers. ¿Fins a quin punt se’n seguiran generant més?

stats