El relleu generacional no és la solució per a l’independentisme

BarcelonaHi ha si fa no fa el mateix nombre de persones entre els 15 i els 30 anys a Catalunya que en el grup que en té 65 o més. Una generació s’incorpora a la vida adulta i, llei de vida, l’altra transita per l’època de la jubilació. El món canvia perquè ho fa la seva gent, i en l’última dècada el Procés ha sigut el gran protagonista dels principals debats ciutadans. El més sensible, el de la independència. I una pregunta en l’aire: si els joves són més independentistes que els vells, ¿el suport a la independència acabarà sent majoritari per simple substitució generacional? Segons les dades i els experts una dècada després de la sentència de l’Estatut, la resposta és que no.

De fet, ni tan sols es compleix ja la premissa d’aquella pregunta, que tenia tot el sentit fins fa pocs anys. Des del juliol del 2020 el suport a la independència entre els joves de 18 a 24 anys és el més baix de tots els grups d’edat. Se situa entre el 35% i el 41% quan, per exemple, en el grup d’entre 35 i 64 anys supera el 45%. En l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicada al maig, el segon grup menys independentista és el de 25 a 34 anys, superat fins i tot per la tercera edat (més de 64), que fins fa poc ocupava sistemàticament la cua quan se li feia aquesta pregunta.

De fet, les últimes enquestes del CEO, tant del 2020 com del 2021, apuntarien que les persones que estan més a prop del final de la seva vida són més independentistes que les que arriben a la seva primera edat adulta. El suport al sí dels ciutadans de més de 80 anys era el mes de maig passat del 48,3%, set punts per sobre que en el grup de menys de 24 anys. En tot cas, no es pot concloure que aquesta sigui una tendència estructural. Resultats similars es van obtenir en l’enquesta del novembre del 2020, però en canvi en les altres dues que es van fer l’any passat el percentatge de suport a la independència entre els de més de 80 anys es va situar a l’entorn del 30%, molt per sota de la mitjana.

“La independència no creix per un transvasament generacional, sinó com a efecte d’un període de xoc polític que ha marcat la socialització d’un gran grup de gent”, conclou Toni Rodón, politòleg i professor de la UPF. Aquest xoc polític comença amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i segueix amb les primeres manifestacions independentistes que esdevenen massives convocades per l’ANC. En la segona onada del Baròmetre del 2012, per exemple, l’estat independent es va situar amb un 34% de suport per primer cop al capdavant de les preferències dels enquestats, superant l’estat federal i la comunitat autònoma, que havien liderat sempre aquesta llista. Entre els joves (18-34 anys), el percentatge ja era del 42%.

Des del 2011, el CEO va incorporar una pregunta directa sobre la independència al seu Baròmetre: “Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?” De manera regular, les persones joves (tant les de 18-24 com les de 25-34) es van mostrar més partidàries del sí que la resta de franges d’edat. El 2015 la pregunta va canviar (veieu gràfic) per passar a ser “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?” I des del primer moment la joventut va tornar a copar les primeres posicions de suport a la independència. El juny del 2016, per sobre del 58%. Des del referèndum de l’1-O ha anat retrocedint en totes les franges d’edat el suport a la independència, almenys el que es registra a les enquestes, i ho ha fet de manera més accelerada entre els joves.

Rodón remarca que aquella generació socialitzada durant l’explosió del conflicte és deu anys més gran i que això explica en certa manera per què la base de l’independentisme ja no és tan jove. “És veritat que podem trobar en els pròxims anys gent que es va socialitzar amb l’1-O i pugui tornar a passar el mateix que el 2010”, avisa.

Protagonistes de les protestes

Si els joves d’ara no són tan independentistes com els de fa uns anys, per què són ells els grans protagonistes de les mobilitzacions ciutadanes a favor de l’estat propi? Les protestes arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders del Procés en són un exemple recent, tant a la plaça Urquinaona com amb els talls de carreteres o els enfrontaments amb la policia. “Els joves tendeixen a utilitzar més la protesta com a forma d’organització política que altres grups d’edat. Sempre ha sigut així”, diu l’investigador de la UPF Roger Soler, especialitzat en temes de joventut.

El politòleg italià Norberto Bobbio parlava de les “promeses incompletes de la democràcia” i Soler creu que aquest és precisament el factor desencadenant de mobilitzacions com les del Procés, però també les de l’empresonament de Pablo Hasél, les del corrent feminista o de defensa del medi ambient. El factor diferencial respecte a altres èpoques és que s’entrellacen les reclamacions pròpies de cadascuna d’aquestes protestes amb la crítica general al funcionament de la democràcia. I que cada cop són més nombroses, esclar.

El fet que les protestes, que sempre han sigut cícliques, s’hagin multiplicat i accelerat -no només a Catalunya-, evidencia, segons Soler, que ha canviat el paradigma: “A nivell acadèmic hem passat de parlar de la desafecció dels joves a posar el focus en el descrèdit de les institucions”. I més tenint en compte que és una generació marcada per la precarietat laboral i que ha patit amb molta duresa les crisis econòmiques i socials.

La psicologia política parla dels “anys impressionables” per referir-se al període entre la part final de l’adolescència i els primers anys adults. La hipòtesi és que els valors i actituds polítiques que es consoliden en aquesta època perduraran probablement per a tota la vida. I les crisis recents, també la política, acabaran de definir la joventut del futur.