La pressió per ser feliç

BarcelonaSé que és la Diada perquè una calma tensa s’apodera dels carrers de Barcelona i sento vocals neutres sortint de Bracafès i Tagliatellas. En aquest dia finalment més tòrrid del previst, s’hauran demanat molts “cafès amb gel” que hauran estat malentesos com a “cafès amb llet” i, conseqüentment, servits a 200 ºC. Intentar parlar en català a la capital de Catalunya crea més consciència nacional que la majoria de lluites compartides. Però encara no ha arribat l’hora de les postres i ja es respira un neguit inconfusiblement excursionista, aquell estrès de les famílies fora de la zona de confort que han de ser a un lloc concret a una hora determinada. “Montserrat, para, a veure on anem!”, crida un senyor al meu costat, i mentre escric això espero que s’hagin reconciliat. Les diades dels anys del Procés han patit sempre el mateix mal que el turisme: la pressió per ser feliç.

I també com passa amb el turisme, quan hi arribes t’ho havies imaginat més gran. Enguany el punt de trobada era plaça Urquinaona, que per més cops que hi passis mai la recordes tan malparida com és en realitat, lletgíssima i contrària a tota idea civilitzada de circulació. Em sorprèn no veure ningú fent-se selfies amb el que de debò és el monument de la plaça: els trossos d’asfalt cremat que encara hi ha a la ronda Sant Pere, on molts fills dels presents van fer barricades i avui no han vingut. Perquè si la calma tensa d’aquesta Diada té una olor particular, és el fantasma d’aquells focs. Els que sí que hi són ho saben perfectament i busquen calmar el dubte en el llenguatge no verbal dels desconeguts: ¿han vingut els que ho volen tornar a fer, o el veí amb la bandera de “Donec Perficiam” està esperant el seu moment per increpar els presos polítics? La mascareta, que duu absolutament tothom, dificulta la funció de les neurones mirall i contribueix a la incertesa.

Les 17.14

A les 17.14 hi ha molta gent a la plaça i no passa res especial. Cap forma majestuosa es dirigeix al món que ens mira ni cal posar per a una gigafoto: sembla increïble però això no és ni més ni menys que una mani de les de tota la vida. De seguida es formen dos grups, els que tenen tot el temps del món, i la majoria, que avancen a ritme de veterans del Procés pels laterals. Sortir dels matolls absurds d’Urquinaona tranquil·litza els escèptics per primera vegada: a la Via Laietana hi ha prou perspectiva per veure que, en termes tècnics, la mani ho ha petat. El carrer està pleníssim fins allà on arriba la vista, l’alegria és incontestable, i s’han enllustrat banderes com en els millors temps. Aquesta selfie sí que té èxit, o tant d’èxit com el caràcter català es permet, que vol dir que no paro de sentir al meu voltant: “Aquest any no les tenia totes!”

De seguida es veu que la mani se la jugarà a la capçalera. Altres anys quedava clar que el missatge era per a Europa, contra Espanya, o perquè un president posés les urnes. Avui els presos són el llenç en blanc que els manifestants necessiten per pintar el sentit del que ha passat. Quan dic “els presos”, evidentment, vull dir Jordi Cuixart, que és el vèrtex emocional i polític d’aquesta Diada. I cada vegada que Cuixart arriba a un tram on la gent espera, la tensió que ha sotjat tot el dia, finalment, es resol. La immensa majoria dels que el veuen aplaudeixen, agraïts, empàtics, fans. I també hi ha algunes veus que, complint els presagis, criden prou sonorament “Traïdors!”, “Botiflers!”, “Ens heu venut!” Per on jo vaig no passa més de tres vegades, però la pressió ambiental que generen es clava com un punyal. Després comencen els parlaments, i la calma tensa que hi havia al principi no acaba de desaparèixer: avui l’independentisme en tenia prou amb recuperar el contacte, perquè segueix sent molt difícil posar-se d’acord en les paraules.