No cal ser Indiana Jones: els arqueòlegs catalans que excaven a tot el món

BarcelonaNo porten fuet ni busquen tresors inexistents com l'Arca o el Sant Grial, però són tant o més valents que Indiana Jones i s'escarrassen per entendre com vivien els nostres ancestres. Sovint, a través de l'arqueologia, rebaten el que diu la història oficial o expliquen simplement la vida dels qui no surten als documents. Aquí teniu cinc arqueòlegs que han rebuscat en el passat més allunyat, però també en el més immediat.

Eudald Carbonell: "A la nostra espècie li falta consciència crítica"

Arqueòleg, codirector del jaciment d'Atapuerca

Eudald Carbonell té 70 anys, però continua excavant. Per respondre a l’ARA, s’atura un moment, perquè està immers en la recerca de restes humanes al jaciment de Gran Dolina. Carbonell porta més de quaranta anys a Atapuerca, un lloc que no té final: si se sap mirar bé, s’hi troben pistes de fins a cinc homínids diferents. Assegura que tenia clar que volia ser arqueòleg abans de fer els 5 anys, perquè aleshores ja col·leccionava fòssils a Santa Maria de Besora i als 12 anys participava en excavacions "pirates". "Era molt jove i em vaig equivocar, ara faria una altra cosa", diu amb certa ironia. El seu recorregut és llarg i la feina ha canviat molt aquestes més de quatre dècades: "Abans l’objectiu principal era trobar fòssils, ara és intentar explicar i pensar bé com pot ser la societat futura", reflexiona.

Arqueòleg, doctor en geologia a la Universitat Pierre i Marie Curie i en història a la Universitat de Barcelona, i llicenciat en filosofia i lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un autor prolífic que ha investigat molt sobre el passat, però que també s’imagina el futur. Atapuerca li ha fet canviar moltes idees com a investigador, però també ha contribuït a donar a conèixer molt millor l’evolució humana. Per exemple, que hi hagués rituals mortuoris fa mig milió d’anys era impensable i també que hi hagués un llenguatge complex o que les primeres comunitats que van començar a socialitzar-se a Europa eren tan antigues.

Carbonell defensa que a l’etapa educativa s’hauria d’incloure l’arqueologia i la nostra relació amb el paisatge com una assignatura obligatòria: "Hauríem de tenir més coneixements sobre la nostra espècie i la relació amb l’entorn, a la nostra espècie li falta consciència crítica", assegura. Ara, explica, es tracta de mirar cap endavant: "Primer, hem de decidir quina espècie volem ser en el futur i a partir d’aquí interpretar el passat". Carbonell, que ara treballa en un projecte sobre l’evolució humana, veu un futur amb molta diversitat: "Hi haurà diverses espècies humanes que es podran editar al laboratori". Ara per ara som, segons Carbonell, "una espècie imbècil, però amb capacitat per aprendre". El problema, segons l’investigador, és que conèixer o saber no és el mateix que entendre. I, a la humanitat, li falta això últim. 

Héctor Orengo: "Amb la intel·ligència artificial podem qüestionar el que diuen els llibres"

Arqueòleg computacional

Les noves tecnologies han revolucionat la feina dels arqueòlegs. Localitzar jaciments via satèl·lit és tan sols un dels projectes que lidera l’arqueòleg computacional Héctor Orengo (València, 1978). Ho va fer per primera vegada a la Universitat de Cambridge. "Vaig anar a una entrevista i em van dir si podia reconstruir la xarxa hidrogràfica que hi havia fa segles a l’Hindustan i detectar els jaciments d’antigues civilitzacions que van créixer al voltant dels grans rius: vaig ser l’únic que va dir que no, però em van donar la feina". No es podia amb les tècniques que hi havia aleshores, però Orengo va desenvolupar un nou mètode i ara, amb l’ajuda dels satèl·lits i els algoritmes, ja ha detectat 400 jaciments de fa 5.300-3.300 anys al desert de Thar (Pakistan) i no n’ha fallat cap. Actualment treballa en un sistema per detectar-ne a tot el món. No és la seva única aventura arqueològica. A través de les dades, assegura, es pot replantejar el relat que tenim de la història. En col·laboració amb equips d’altres països acumula informació sobre ciutats, poblacions, paviments, el medi ambient... a escala computacional: "Els textos són una eina perillosa, perquè donen una visió que normalment és la de d’una classe que vol imposar la seva mirada; amb les dades materials podem tenir una altra visió que trenqui alguns esquemes sobre com es configuraven algunes societats o el paper que va tenir la dona en certes societats".

Indiana Jones no va inspirar Orengo, més aviat al contrari: "Anava massa de guais, és un aventurer i un traficant, a mi m’agrada aprofundir". De fet, Orengo va començar estudiant història a la Universitat de València. "No anava gaire a classe perquè treballava fent mudances i mirava la bibliografia abans de l’examen". Volia fer un Erasmus a Anglaterra, però només hi havia la possibilitat de fer arqueologia. "Allà vaig descobrir tot un altre món", assegura. A la Universitat de Leicester no es tractava d’aprendre’s la lliçó, segons Orengo, sinó de fer recerca: "Tenies laboratoris i biblioteques que no tacaven a la nit i tot eren treballs pràctics, des del primer moment havies de fer projectes de recerca". S’hi va passar moltes hores, als laboratoris. Un dia, fins i tot, es va adormir amb el peu d’un esquelet recolzat al cap. A partir d’aquell moment ja no va abandonar l’arqueologia i ha anat encadenant beques, la majoria europees. Actualment codirigeix el Grup d’Investigació en Arqueologia del Paisatge que depèn de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica. "És l’equip més gran al món dedicat a l’arqueologia computacional", assegura. El seu equip, format per 29 persones, ha aconseguit gairebé 4 milions d’euros de fons europeus els últims quatre anys que li han servit per tirar endavant 25 projectes. 

Jordi Ramos: "Tot el que trobes et porta a algun moment de la vida de la víctima"

Arqueòleg especialista en fosses

Jordi Ramos (el Prat de Llobregat, 1979) tenia claríssim que volia ser arqueòleg des que tenia 10 anys i va veure com Barcelona s’esventrava per les obres que van precedir els Jocs Olímpics del 1992. No ha parat d’excavar des del primer dia a la universitat. Ha treballat en jaciments de totes les èpoques i en desenes de fosses comunes a Catalunya, Mallorca i el País Valencià. Per a ell, el més complicat és dir a algú que ni han trobat ni trobaran mai el seu familiar. "És duríssim explicar-ho quan venen cada dia a l’excavació per saber si tenim novetats", diu. Però quan finalment hi ha bones notícies és encoratjador. Ramos guarda a la retina la reacció dels qui finalment, després de dècades esperant, poden enterrar les restes d’una mare o un pare al cementiri. "De Mallorca, en recordo especialment la Francisca Alomar. Va morir ara fa uns sis mesos, tenia més de noranta anys i des de petita buscava la seva mare, assassinada pels franquistes a Mallorca el 1936. Només volia trobar-la i posar-li un ram de flors".

No van trobar la mare, però el 2021 vam localitzar el pare: "Va ser magnífic poder-li donar la notícia, al pare no el buscava perquè estava segura que l’havien cremat". Per a Ramos, treballar a les fosses és una gran responsabilitat: "És material que pot ser utilitzat en un judici i per tant has de ser impecable". Aquest arqueòleg explica que és impossible acostumar-se a la repressió: "Tot el material que trobes et porta a algun moment de la seva vida, unes claus que expliquen que la seva intenció era tornar a casa, unes sabates de taló en una fossa on van enterrar mare i filla, uns botons..." Ramos també ha estat a Paterna, on hi ha la que es considera la fossa comuna més gran d’Espanya. S’hi van enterrar unes 2.300 persones entre 1939 i 1956. Totes assassinades pel règim franquista. "Ara fa poc hem exhumat una fossa on hi havia 144 cossos amuntegats, cadascú amb la seva vida i la seva història, i allà és diferent perquè hi ha la indumentària de la presó, fiques la mà a la butxaca i trobes tot de postals que encara es poden llegir o un llapis". 

Carme Miró: "Si expliques als veïns d’on venen, fas que s’estimin més la ciutat"

Arqueòloga del Pla Bàrcino

Si hi ha algú que s’ha desviscut per explicar a tothom, i no només als erudits, la història que s’amaga al subsòl de Barcelona és Carme Miró (Barcelona, 1961). Són moltes les eines que ha impulsat per fer arribar el passat de la ciutat a tota la ciutadania. L’apassiona investigar, però també divulgar el que descobreix. "Si expliques als veïns d’on venen, crees un sentiment de pertinença i fas que s’estimin més la ciutat", explica. Miró ha estat la responsable del Pla Bàrcino, la Carta Arqueològica de Barcelona, Bàrcino 3D i el Born 3D, la recuperació de la Domus d’Avinyó, la web que recull tots els refugis de la Guerra Civil de Barcelona... "Una de les coses que més m’ha agradat de tots aquests anys de feina han estat les xerrades als barris amb els veïns, són imprescindibles perquè, al capdavall, treballem per als barcelonins". 

Miró va començar a treballar al Servei d’Arqueologia de Barcelona el 1989 i s'hi ha estat fins fa pocs mesos. Va participar en moltes de les excavacions que es van fer arran de les obres dels Jocs Olímpics. "Em va servir per redescobrir el Raval no només en termes patrimonials, sinó també per totes les mancances que tenia el barri". Al llarg de tots aquests anys ha anat descobrint molts capítols del passat de la capital: "Quan vaig començar, Barcelona no tenia prehistòria i ara se sap que aquí al pla de Barcelona hi havia comunitats prehistòriques, també hem capgirat tota la informació que es tenia sobre l’aqüeducte i hem documentat l’existència d’una comunitat jueva i islàmica". De tot el que ha descobert i ha conegut, Miró, que ha quedat fascinada pel passat romà de la ciutat, es queda amb un personatge: l’emperador August. "Sempre el reivindico. Va ser un gran estadista que vivia a Tàrraco, però va decidir fundar Bàrcino i és interessant entendre per què ho va fer, per què va crear una ciutat al costat de Baetulo i per què va donar aquelles terres als generals romans. August va decidir donar a Bàrcino el control administratiu d’una part del territori fa 2.000 anys. I allà seguim. Va ser un visionari".

Maixaixa Taulé: "La història oficial l’escriu el poder i l’arqueologia qüestiona aquesta visió"

Directora del Museu Egipci de Barcelona

Fa trenta anys que Maixaixa Taulé, directora del Museu Egipci de Barcelona, excava al subsòl egipci. El seu últim projecte és a Sharuna (Minya, Egipte mitjà), a uns 180 quilòmetres del Caire. El seu equip hi ha localitzat seixanta blocs de pedra amb frisos i jeroglífics que poden resoldre alguns dels enigmes que envolten la figura de Ptolemeu I. Company d’infància d’Alexandre el Gran i més tard un dels seus generals, Ptolemeu I es va convertir en faraó d’Egipte l’any 304 aC. Va fundar una de les dinasties més cèlebres de la història d’Egipte, esquitxada de conspiracions i assassinats entre germans, que es va acabar abruptament amb la mort de Cleopatra VII l’any 30 aC. Taulé recorda especialment els tres mesos que va passar al jaciment el 2020 durant la pandèmia: "No en podíem marxar perquè, si no recuperàvem els blocs, les aigües freàtiques els haurien fet malbé, i va passar de tot: pluges torrencials, una plaga de serps a la casa, la pèrdua de familiars propers...» Aquest març torna al jaciment, que es troba sota camps de cultiu. Taulé va estudiar història a la UAB, però des del primer any va anar a excavar amb l’arqueòleg Jordi Estévez. De seguida es va decantar per l’arqueologia: "Em fascinava perquè era una manera crítica de veure el món, la història oficial l’escriu el poder i l’arqueologia permet qüestionar aquesta visió". L’atreia també la part física de la feina: "És molt manual, hi ha una part molt sensitiva, de tocar, i una altra d’intel·lectual, perquè no pots afrontar una excavació sense tenir una proposta teòrica", explica. Taulé ha participat en moltes excavacions a Catalunya, sobretot jaciments prehistòrics, i també a Europa i a la Terra del Foc: "És una feina on hi ha moltes dones i pot canviar bastant si l’equip el dirigeix un home o una dona: normalment, si hi ha una dona al capdavant, tot és més participatiu i hi ha més consens, però tot està canviant", assegura. 

Queden encara molts reptes. "A Egipte, per exemple, s’han excavat sobretot necròpolis, perquè és més fàcil trobar evidències de la seva existència o els assentaments on vivien els artesans que feien tombes, i s’han deixat de banda els llocs on vivia la gent". Manca, doncs, informació de com era la vida quotidiana dels més humils. Taulé reconeix que la seva feina requereix molta paciència: "És tot el contrari de la immediatesa a la qual estem acostumats. On excavem ara, a Egipte, és com si s’hagués aturat el temps", reflexiona.