Els mòbils ja han sortit de les aules però encara som en mans de les tecnològiques

BarcelonaJa fa dos mesos que han començat les classes a tots els centres escolars de Catalunya. Aquest curs, amb una novetat: la implementació de la nova normativa que regula la utilització de dispositius mòbils a l’entorn escolar. Era una normativa que fa un any no teníem i que el govern de la Generalitat va aprovar el passat mes de gener, arran de la creixent mobilització social al respecte. Els mòbils estan prohibits a primària i secundària. Això vol dir que aquells centres que no tenien regulat a la seva normativa de funcionament què cal fer quan un alumne treu el mòbil a classe, al descans o en qualsevol altre espai, ara ja ho tenen establert.

Em consta que en algunes reunions d’inici de curs, quan s’anunciava que “aquest any els alumnes que vinguin amb mòbil l’hauran de deixar en una guixeta a l’entrada”, els pares i mares aplaudien amb entusiasme i complicitat. Tot plegat és més del que alguns hauríem imaginat quan, exactament fa un any, es va articular a casa nostra el moviment d’Adolescència Lliure de Mòbil.

L’encès debat ha donat lloc a moltes publicacions sobre el tema. Abans de l’estiu va arribar The anxious generation, de Jon Haidt, un bestseller internacional que ens alerta dels perills d’una educació i una infància basada en els mòbils (phone-based childhood). Però també s’han publicat llibres seguint el camí acrític amb la digitalització cega que ens ha dut fins aquí, que relativitzen les conseqüències o es caricaturitza a qui ha aixecat la veu. Sovint es fa simplificant el debat: a favor de les pantalles o en contra? Antimòbil o prodigitalització? Luddites o tecnòfils? Totes són falses dicotomies –empeses, cal dir-ho, per uns mitjans que busquen l’última excentricitat publicable i la polarització que caça més clics– que no representen una bona fotografia de l’actual situació.

La realitat és que les famílies estan preocupades, volen el millor per als seus fills i no saben on agafar-se per marcar uns límits raonables a l’ús d’una tecnologia digital omnipresent i que ho desborda tot; que les tecnològiques, en l’actual context monopolista i extractiu, aprofiten qualsevol oportunitat i buit legal per fer més i més diners amb les vulnerabilitats humanes; i que no disposem encara d’un marc regulador actualitzat que endreci l’actual desgavell basat en principis com el de precaució o de protecció dels drets dels menors.

L’espinós camí de lluita contra els efectes negatius de l’ús de la tecnologia mòbil en menors i adolescents tot just acaba de començar. Aquest curs entrarà en debat la nova llei de protecció dels menors a l’entorn digital. Aquesta llei prohibirà, com ja s’ha anunciat, que menors de 16 anys tinguin comptes en xarxes socials. Alhora, ha de marcar límits a les pràctiques d’empreses tecnològiques que creen patrons algorítmics addictius o faciliten l’accés dels menors a continguts inadequats i nocius. No serà gens fàcil, però a França ja s’estan bloquejant pàgines web d’adults fins que implantin controls d’edats que vagin més enllà del simple consentiment informat, i a Itàlia s’han implantat restriccions a les targetes SIM en línies registrades a nom de menors.

Escoles lliures de les grapes de les corporacions digitals

Mentrestant ens toca pensar com millorem l’educació digital, com aconseguim unes escoles lliures de les grapes de les grans corporacions digitals, com facilitem alternatives presencials al món digital per a qui no se les pot permetre o com construïm més i més bona comunitat recuperant l’espai públic i enfortint xarxes que no necessitin la intermediació tecnològica constant.

I el que és més important, i que sovint oblidem, qui dona un smartphone a un nen de 12 anys són els pares i mares. Sovint amb l’excusa que l’infant pugui estar localitzable i controlat, perdent amb això una oportunitat per créixer en autonomia. Sent així, l’acció més important –i és probablement un dels pocs espais de sobirania personal que ens queden– és ajornar l’arribada de l’smartphone; si és possible, fins als 16 anys, tal com ha recomanat recentment el Col·legi de Metges de Barcelona. Fent-ho així, no només fem un favor als nostres fills, sinó que reduïm la pressió social per a tenir-ne un al seu entorn d’amics. Aquest és probablement el millor camí cap a un model de paternitat que acompanyi, que posi límits i que els defensi quan sigui necessari.

Encara queda molta feina per fer, però la societat s’està organitzant, ha entès que cal posar límits i el relat social està canviant. Tant de bo el setembre del 2025, a la majoria d’instituts del país sentirem els mestres que diuen: “Aquest curs a la meva classe de 1r d’ESO cap alumne té mòbil propi, han entès que ni el necessiten ni els convé”. Avui, malauradament, encara no som en aquest punt.