Una festa nacional sense fissures: aprovada per unanimitat el 1980

Barcelona“En els temps de lluita, el poble català va anar assenyalant una diada, la de l’Onze de Setembre, com a festa de Catalunya. Diada que significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’11 de setembre del 1714, una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió i també l’esperança d’un total recobrament nacional. Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del poble creuen que la cambra legislativa ha de sancionar allò que la nació unànimement ja ha assumit”. Per unanimitat, el 12 de juny de 1980, el Parlament va fixar per llei que l’Onze de Setembre seria la festa nacional de Catalunya. L’encarregat de llegir la proposició, signada pels portaveus de tots els grups, va ser el secretari primer de la mesa, el socialista Isidre Molas. “Els senyors diputats que hi estiguin d’acord, que s’aixequin”, va demanar a continuació el president de la cambra, Heribert Barrera. Es va aixecar tothom.

“No hi va haver cap dubte ni sobre el dia ni sobre la llei. I, a més, es va votar per lectura única”, recorda l’avui síndic de greuges, Rafael Ribó, que el 1980 formava part del grup parlamentari del PSUC. “No va generar cap mena d’impacte politico-ideològic a l’hemicicle, sinó que va ser una expressió de maduresa sobre el convenciment que Catalunya és una realitat nacional amb una festa nacional que venia de lluny”, explica en conversa amb l’ARA. Des del grup més gran de la cambra, CiU, fins al més petit, el Partit Socialista d’Andalusia, tots van acollir amb entusiasme la primera llei que aprovava el Parlament restituït després de quaranta anys de franquisme. “Era molt simbòlic que aquella fos la primera llei”, apunta Vicenç Capdevila, aleshores portaveu dels Centristes de Catalunya-UCD. “No hi va haver debat. La conformitat era absoluta sobre la data, el significat i la proclamació de la festa nacional de Catalunya”, afegeix.

Un debat del segle XIX

El 1980 el Parlament no va fer més que institucionalitzar una festa que socialment ja s’havia popularitzat. L’impuls de l’Onze de Setembre va tornar amb la mort de Franco. El 1976 més de 30.000 persones van desafiar els grisos i van commemorar la caiguda de Barcelona. La reivindicació feia referència al passat, però també al futur, amb un horitzó d’esperança després de la mort del dictador. Un any després van ser més d’un milió de persones les que es van reunir a Barcelona per donar continuïtat a una festa que, durant el franquisme, només s’havia pogut celebrar en la clandestinitat.

Però que la Diada havia de ser l’Onze de Setembre ja s’havia decidit molt abans. “El 1980 no en vam tenir cap dubte. El debat ja s’havia fet al segle XIX i el 1886 ja s’havia celebrat per primera vegada”, analitza el president de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, que el 1980 formava part del grup d’ERC. L’Onze de Setembre de 1886 el Centre Català va organitzar un funeral pels “màrtirs” del 1714 a la basílica de Santa Maria del Mar. Els intents de fixar el dia de Sant Jordi o la festivitat de Corpus com a Diada no havien fructificat. L’historiador Pere Anguera detalla en els seus escrits que aquell 1886 diversos diaris ja havien publicat esqueles “pels patricis que moriren en defensa de la pàtria catalana”. El dia 11 el bisbe de Barcelona va prohibir els sermons per evitar que el temple es convertís en un “club polític”.

No va ser fins al 1894 que van començar les ofrenes al monument de Rafael Casanova. Al principi testimonials, però amb el pas del temps més concorregudes. La Diada del 1901 va significar, segons Anguera, un abans i un després. La policia va detenir una vintena de joves que feien l’ofrena i, després d’uns dies a la presó -havien cantat Els segadors en públic-, els joves i 15.000 persones més es van dirigir al monument. El 1914, 200 anys després que les tropes borbòniques entressin a la ciutat, el monument va ser portat on és avui, al lloc on el conseller en cap de Barcelona va caure ferit durant el setge.

Amb més o menys èxit de mobilització, i tot i la prohibició durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, la Diada va ser regulada per llei gairebé cent anys després que la gent l’escollís com a festa nacional. La nació, de fet, continua sent la principal reivindicació aquest any, quan ja en fa 132 d’aquell primer funeral.

Cronologia

Les dates clau en la consolidació de la Diada

El Centre Català va convocar un funeral a la basílica de Santa Maria del Mar pels “que moriren en defensa de la pàtria catalana”.

El monument a Rafael Casanova s’havia instal·lat el 1888, però fins al 1894 no s’hi van dipositar, de nit, rams de llorer.

Un grup de joves de l’Associació Popular Catalanista va obrir la tradició de deixar durant el dia corones de flors amb les quatre barres.

La policia va detenir durant la Diada una vintena de joves que feien l’ofrena. El dia 15 els joves i 15.000 persones van tornar a fer l’ofrena.

A proposta del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, es va fer la primera convocatòria unitària de la Diada.

Després d’anys de creixement, les celebracions de la Diada van quedar censurades durant la dictadura de Primo de Rivera.

El franquisme va prohibir la Diada i, fins i tot, va retirar el monument de Rafael Casanova. Es va continuar celebrant en la clandestinitat.

Unes 30.000 persones van celebrar a Sant Boi de Llobregat la primera Diada després de la mort, un any abans, del dictador.

El crit de “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia” es va tornar a sentir un any després a Barcelona davant d’un milió de persones.

El 12 de juny de 1980 el Parlament va regular per llei que l’Onze de Setembre passés a ser la festa nacional de Catalunya. La Diada s’institucionalitzava.