Les baixes mèdiques tornen al mercat laboral

BarcelonaEls metges del sistema sanitari públic català acrediten cada dia, de mitjana, l’inici de més de 2.230 baixes mèdiques. La xifra, tot i que no és petita, havia anat baixant els últims anys, i encara queda molt lluny de les que es prescrivien a l’inici de la crisi. La novetat, però, és que per primera vegada des de l’any 2007 ha tornat a augmentar.

L’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), l’organisme encarregat de supervisar cadascuna de les incapacitats temporals (IT) prescrites per contingències comunes, fa constar aquest canvi de tendència en la seva memòria del 2014. L’augment en el nombre absolut de les IT podria explicar-se simplement per la recuperació parcial del mercat laboral -ara hi ha 50.000 afiliats més-, però aquest factor no explica per si sol l’increment del percentatge de treballadors que inicien una baixa sobre el total d’afiliats. ¿Potser la grip del 2014 va ser la més forta dels últims anys? ¿Ha empitjorat la salut dels treballadors? ¿Han envellit i tenen més malalties? ¿O és que la gent ha perdut la por a perdre la feina?

El secretari de Salut Pública i director de l’ICAM, Antoni Mateu, concreta a l’ARA que aquest increment tindria explicacions diverses. Tot i que considera que es tracta d’un “senyal clar de la reactivació econòmica”, també accepta que “pot haver-hi alguna persona que estigui en situació d’IT sense tant perill de perdre el lloc de treball”.

Edats i malalties

Com a conseqüència d’aquest repunt, la mitjana de dies de baixa per afiliat també ha crescut fins a 9,8 -l’any passat eren 9 i l’any 2007 fins a 12,2-, tot i que les causes per les quals una persona deixa de treballar sí que es mantenen estables. Així doncs, les malalties osteomusculars i respiratòries representen el 41% de les IT que s’inicien. No és casualitat, doncs, que sigui als mesos d’hivern, coincidint amb l’arribada de la grip, quan més se’n produeixen. Ara bé, les malalties que motiven les baixes més llargues, com és lògic, són els tumors, els traumatismes greus i les malalties mentals. De tota manera, el 32% de les baixes no duren més de tres dies, el 66% fins a dues setmanes com a màxim i només el 25% van més enllà d’un mes sencer.

La memòria de l’ICAM inclou altres aspectes, com la distribució territorial, per sexes i edats. En aquest últim camp hi ha un altre fet destacable i és que, contràriament al que es podria pensar, són els més joves els que inicien més baixes. L’any passat ho van fer el 36,5% dels treballadors que tenien entre 16 i 24 anys, un percentatge que decreix fins al mínim del 22,6% entre els 45 i els 55 anys, i que repunta lleugerament durant l’última etapa laboral, tot i que encara per sota de la mitjana. Novament, les explicacions podrien ser diverses, però Mateu prefereix evitar especulacions sobre si els joves tenen menys capacitat de sacrifici o bé assumeixen feines més feixugues amb un índex de risc d’emmalaltir més elevat. De fet, les patologies en la gent més gran acostumen a ser més greus i requereixen baixes de 15 dies de mitjana enfront els 6 o 7 dels més joves.

És igualment difícil explicar per què hi ha una variació pronunciada entre les Terres de l’Ebre o l’Alt Pirineu i l’Aran, on menys del 20% dels treballadors comencen una IT, davant el gairebé 30% que s’assoleix a Barcelona o el Camp de Tarragona. Sí que hi ha consens en l’explicació sobre per què les dones fan més baixes que els homes -en una proporció de 33% a 23%-. Més enllà que suportin càrregues familiars superiors als homes, cal tenir en compte les baixes pergestació i part que es produeixen cada any.

En el que sí que coincideixen Mateu i la subdirectora general d’Avaluacions Mèdiques, Consol Lemonche, és que la xifra d’un 27,8% de treballadors iniciant una baixa cada any, malgrat els últims descensos, és massa elevada. Mateu ho exemplifica amb un concepte estès a la societat quan es parla “d’agafar la baixa”, com si la IT fos un recurs més de l’assalariat per descansar i no un tractament mèdic. Convé recordar, en aquest context, que la majoria de baixes es produeixen precisament els divendres i els dilluns, coincidint amb un eventual allargament del cap de setmana.

Una xifra excessiva

¿Serveix una comparativa amb els països de l’entorn per aclarir els dubtes? Lemonche ho nega, i explica que cada estat aplica mecanismes diferents. Així doncs, les xifres de l’Estat són comparables a les catalanes, però no és possible equiparar-les més enllà perquè, per exemple a Anglaterra, el model implica que és el treballador qui paga els primers dies de la baixa i només quan justifica la seva malaltia rep els diners que ha avançat, mentre que al nord d’Europa els pagaments els fan majoritàriament les empreses i no l’Estat. El sistema espanyol i català, doncs, és un dels més garantistes que existeix, malgrat la reforma aprovada l’any passat amb els vots del PP, CiU i el PNV per endurir alguns dels requisits.

Lemonche assenyala especialment les lumbàlgies i els casos d’ansietat com les dues patologies que, per antonomàsia, “estan per sobre” de la realitat. “Costa bastant més de detectar i de demostrar” i per això hi ha gent que se n’aprofita, diu. Confia que la nova legislació que fixa terminis de referència permeti reduir aquesta casuística, tot i que també defensa que la decisió última recau sempre en el sistema públic i, per això, els treballadors poden estar tranquils perquè cada anàlisi té en compte l’historial mèdic i la professió de cadascú: “Una lumbàlgia no és el mateix per a un informàtic que per a un mecànic”, assegura. En total, l’ICAM calcula que una de cada dues baixes, en general, està sobredimensionada.

La justificació última per voler introduir més control és, com acostuma a passar, econòmica. Si es calcula que cada dia de baixa té un cost de 35 euros de mitjana, l’any 2014, només en el pagament de les baixes per contingències comunes i sense tenir en compte els accidents laborals o les malalties professionals, les IT van suposar el pagament de 1.010 milions d’euros. Sense oblidar els casos concrets i denunciables en què, per exemple, persones amb malalties rares s’han quedat sense feina i sense cap tipus de prestació, potser la millor defensa del model és fer-ne un bon ús i recordar que, en aquest cas també, l’estat del benestar és el resultat de les aportacions comunes i solidàries de tota la societat.