Per als que estan tancats en un lloc infame

BarcelonaQuan arriba Sant Jordi, la llibretera Isabel Sucunza trasllada el seu entusiasme murri de la llibreria Calders al pati de l’Antic Teatre, a pocs metres del Palau de la Música. Aquest jardí rodoredià ha esdevingut un dels escenaris del l’off Sant Jordi barceloní, especialment preuat per qui ha passejat (o ha signat) entre les multituds del rovell santjordiesc de l’Eixample. De bon matí, l’Antic Teatre acull una trobada d’escriptores i col·lectius feministes i LGTB. Bel Olid, Júlia Bertran i Lucía Lijtmaer són algunes de les dones que xerren sense cotilles formals. A la taula dels llibres, n’hi ha que tenen un paper agafat amb un clip. “Diaris d’una dona lliure que viu les contradiccions més bèsties de l’heteropatriarcat. Recomanat per Esther Sabó (filòloga)”, s’hi pot llegir en el paper que acompanya els diaris amorosos d’Anaïs Nin. Per l’Antic Teatre també hi treu el cap el traductor Miquel Cabal, content perquè ha enllestit una nova tradució de l’escriptor rus Sergei Dovlàtuv, L’ofici, que publicarà Labreu al maig. I no hi falla la comissària de Barcelona Ciutat de la Literatura, Marina Espasa, pletòrica perquè aquesta diada no té obligacions protocol·làries i per tant podrà gaudir d’un Sant Jordi amb llibertat de moviments. Fins i tot podria fer via cap al passeig de Joan, tradicional epicentre dels amants del còmic i la literatura fantàstica.

L’Antiga Fàbrica Estrella Damm és un altre dels escenaris perifèrics de la diada barcelonina. És el Sant Jordi Musical, que aquest any programava una vintena de concerts, entre els quals els de Quimi Portet, Mi Capitán, Els Buhos, La Iaia, Núria Graham, Koers i Ferran Palau. Abans d’entrar-hi per veure les actuacions o per caçar alguna firma, mitja dotzena d’adolescents juguen a cartes a la terrassa d’un bar. Tot d’una, tres noies s’aixequen i corren per interceptar un home. L’aturen, s’hi fan una foto i tornen a la taula. “És un dels Catarres?”, pregunta una. “Sí, el que no és l’Èric”, respon una altra. Era en Jan Riera, que uns minuts després estarà signant discos acompanyat de l’Èric Vergés. Ho fan mentre a l’escenari actuen els Ebri Knight, que dediquen Vientos del pueblo, l’homenatge a Miguel Hernández, a “tots els pobles que lluiten contra el feixisme”. Acaben el concert amb una crida inequívoca, “Visca la terra!”, que s’adiu amb el tarannà polític de les cançons del grup del Maresme.

Joan Pons (El Petit de Cal Eril), en canvi, no remena actualitat política en les seves composicions, però abans de començar l’actuació diu paraules d’un temps i un país, que són ara i aquí: “Bon dia a tothom i felicitats als Jordis, especialment als Jordis que estan tancats en un lloc infame. Esperem que un dia acabi aquest malson”. Al final del concert, s’acomiada amb la cançó Jo crec en tu, que Pons presenta dient “Visca la cultura i visca la llibertat” i reblant que ell encara creu en “la humanitat”, com si no volgués condemnar l’esperança al calaix dels mals endreços.