“El meu Sant Jordi més estrany i emocionant”
BarcelonaA l’entrada de la festa d’Òmnium Cultural, prèvia a Sant Jordi, una hostessa li demana el nom: “Ester Pujol”, contesta ella. “D’on véns, sisplau?” “D’enlloc”, reconeix l’Ester. L’exsupereditora del Grup 62, que havia controlat fins a 18 segells, avui no ve d’enlloc. I sense venir d’enlloc col·locarà dos dels seus llibres -el de Xavier Bosch i el de Sílvia Soler- com a número 1 i número 2 al rànquing de més venuts. Per primera vegada en 22 anys, arriba Sant Jordi i l’Ester és una editora sense editorial.
Va abandonar la direcció de Columna el 27 de març i gairebé un mes després s’enfronta al seu Sant Jordi més difícil. Autors que han crescut al seu costat poden liderar els rànquings de vendes, i ella s’ho haurà de mirar des de fora. Li proposo que dinem junts i m’ho expliqui, a la mateixa hora que, si les coses no s’haguessin torçat, l’Ester exerciria d’amfitriona -com feia cada any- dels centenars de convidats que s’abracen i mengen i brinden al còctel del Grup 62, a la terrassa de l’Hotel Condes de Barcelona.
Em cita al restaurant de Fermí Puig, al carrer Balmes, un lloc freqüentat per grans noms del periodisme. Seiem a la taula de l’entrada i veiem com arriben primer Ramon Besa i senyora; després, José Antich i Marta Lasalas. Per Sant Jordi, en Fermí ha decorat les parets amb projeccions de portades de llibres, la majoria editats per l’Ester. Quan en dèiem xampany, de Rafel Nadal; Un dinar un dia qualsevol, de Ferran Torrent, i Un estiu a l’Empordà, de Màrius Carol. Fermí Puig, que a part d’un gran cuiner és un lector notable i un relacions públiques excel·lent, fa passar Antich al reservat i no l’asseu a sota del llibre de Màrius Carol, el seu successor en la direcció de La Vanguardia.
L’Ester fa fotos de les portades dels llibres. Rep missatges i trucades inesperades de gent que sap que avui és un dia especial per a ella. “És el meu Sant Jordi més estrany. També el més emocionant, perquè em noto amb un peu a dins i un peu a fora”. De Manlleu han baixat la seva germana i unes amigues, que l’han acompanyat tot el matí, mentre ella saludava Xavier Bosch, a l’Abacus, i Dolores Redondo, a la Casa del Llibre. Quan acabem de dinar, farà el passeig de tarda amb la seva parella i s’ho farà venir bé per coincidir, en alguna parada, amb Sílvia Soler. “Sant Jordi és una gran representació. Els escriptors són els actors principals, però jo encara em sento com part de la tramoia”.
Mil històries, la majoria bones
Ester Pujol va entrar a Columna el 7 d’abril del 1994 gràcies al seu amic i escriptor Jordi Puntí: “Un dels meus àngels de la guarda”, diu. A les ordres de Miquel Alzueta i Àlex Susanna, substituïa la baixa maternal d’Oblit Baseiria i li tocava fer de tot: fotocòpies, informes de lectura i corregir originals. Quinze dies després, es va passar el seu primer Sant Jordi venent llibres en una parada de la Rambla amb Canuda. “Aquell dia el més venut va ser La salvatge, de la Isabel-Clara Simó, que era nostre i que havia sigut el premi Sant Jordi”.
Del 1994 al 2014, vint-i-un Sant Jordis consecutius, mil històries -“la majoria bones”- i un grapat de diferències entre la festa d’avui i la que havia sigut. L’Ester prova de fer-ne llista: “1) Abans era la dona qui comprava un llibre a l’home i ara és un regal que circula en totes direccions; 2) la gran concentració de gent s’ha desplaçat de la Rambla a la rambla de Catalunya; 3) han aparegut moltes festes que han animat el pre Sant Jordi i el post Sant Jordi; 4) pagàvem amb pessetes; 5) ara es venen menys llibres mediàtics i de cuina perquè la gent ja pot trobar les receptes o els programes a internet, i 6) el dia s’acabava amb una manifestació independentista a la Rambla de molt poca gent, que també ha desaparegut”.
Aquesta llista, que escrita sembla tan ordenada, l’Ester la diu de manera més interrompuda. Entremig, tira la canya a almenys tres persones que avui són al restaurant perquè es posin a escriure. El dia de Sant Jordi del 2015 ella és una editora sense editorial. Però per poc temps. Valora ofertes, rumia projectes, abans de decidir com i on tornarà a fer aquesta feina “invisible i meravellosa” d’editar un llibre. “Fixa’t en una cosa: gent que té carreres professionals molt importants, tots, tenen una satisfacció molt gran quan publiquen. El llibre encara té un prestigi i un valor moral”.
Marxem i em diu que no sap si a la nit anirà a la festa d’ El Mundo. Té motius de celebració. És la triomfadora a l’ombra d’aquest Sant Jordi. Aquesta vegada no li demanaran el nom ni d’on ve. Se sap de memòria la contrasenya per entrar a la festa: “Fins un llibre dolent és un llibre”.
