Rajoy, al rescat de la unitat independentista
SubdirectorEl moviment independentista va viure ahir el seu moment més crític des del 2012. En un matí d’infart, la unitat que s’ha mantingut amb penes i treballs al llarg d’aquests anys va saltar pels aires, amb dimissions, manifestacions i acusacions creuades de traïdoria. Era -al marge de la decisió del president i les seves motivacions, sobretot la por a un esclat violent- el pitjor escenari possible per a l’independentisme, abocat a una guerra civil que el podia (i el pot) deixar trinxat per anys.
Però com ja ha passat moltes vegades, Mariano Rajoy i el PP van acudir al rescat de la unitat sobiranista amb la seva negativa a retirar el 155 a canvi d’eleccions. Amb el seu moviment, Puigdemont guanya legitimitat perquè durant unes hores va ocupar el càrrec de botifler major, i va demostrar davant tots els interlocutors que li havien demanat que fes el gest de convocar eleccions que estava disposat a immolar-se davant els seus.
A l’altra banda, però, Rajoy no va recollir el guant. Almenys de moment. Per què? El principal motiu és que entre trencar el seu partit o trencar el bloc amb el PSOE pel 155 el president del govern prefereix aquesta segona opció. El polític gallec és un home bàsicament de partit. No és, com s’afirma, un home d’estat. És un home de partit. I sap que un pacte amb Puigdemont posaria en risc la unitat del PP a causa de la pressió que podrien exercir des de fora tant la FAES com Cs.
I després hi ha els anomenats sorayos, l’exèrcit d’advocats de l’Estat que han treballat aquests dies a tota màquina per construir l’artefacte del 155, la nova joguina amb què la dreta espanyola espera fumigar i matar per sempre el virus del separatisme. Com se’ls pot prendre ara de les mans una arma tan potent, que han dissenyat amb tanta passió i xalera recentralitzadora?
Al final, la combinació de política partidista amb el vell somni de la dreta espanyola de controlar les institucions catalanes ha donat com a resultat la construcció d’una autèntica Estrella de la Mort del sistema autonòmic. Ara, com bé saben els estrategs militars, les armes de gran calibre s’han de saber utilitzar molt bé per no provocar danys col·laterals imprevistos. El 155 és l’equivalent al Decret de Nova Planta, i serà relativament senzill reconstruir la unitat del sobiranisme al voltant de la idea de resistència a la intervenció de l’autonomia i l’alliberament dels presos (Puigdemont el primer). Aquest és el principal perill del 155, convertir-se en un comte-duc d’Olivares modern.
Nova estratègia independentista
Ara bé, per ser operativa aquesta unitat hauria de ser compatible amb el principi de realitat que va provocar ahir el gir inesperat de Puigdemont. El president de la Generalitat, independentista convençut, sap ara dues coses: la primera, que Catalunya no té la capacitat de fer efectiva per si sola la declaració d’independència; i la segona, que l’Estat està disposat a tot, fins i tot a l’ús de la violència, per evitar la secessió.
La nova estratègia de l’independentisme haurà de tenir en compte aquests dos factors, i ser capaç de dissenyar un camí factible, compartit i capaç de sumar suports. De moment, el primer repte és organitzar la resistència al 155, que, com tota Estrella de la Mort, té punts febles que poden provocar la seva autodestrucció. Només cal trobar-los.
