Tortosa, vida més enllà del riu

TortosaRadiografia social de Tortosa (pdf)

“Les Terres de l’Ebre són una regió de Catalunya, no una part de la província de Tarragona”.

A Tortosa la gent encara té una profunda necessitat d’explicar-se, però ja no tant de queixar-se. Tot va canviar fa deu anys a partir de tres paraules: “No al transvasament”.

“Allò -explica el cantant de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Artur Gaya- ens va donar una identitat molt forta. No és casualitat que, a la paret de pedra del riu en el seu pas per la ciutat, la pintada de “No al transvasament” i la de “Lo riu és vida” es repintin de tant en tant. Aquella revolta va servir molt per a l’autoestima. Va servir perquè la resta de Catalunya es fixés en les Terres de l’Ebre. Ja era hora que deixéssim de ser aquell casc antic tan gran, tan abandonat, aquella ciutat d’esquena al riu que perdia pistonada”.

La mirada endins d’aquest reportatge ha estat realitzada de la mà de l’escriptor i editor Emili Rosales, guanyador del Sant Jordi de novel·la el 2004 per La ciutat invisible, nascut a Sant Carles de la Ràpita i casat amb una tortosina, amb qui em trobo aparcant a la zona blava del davant del mercat municipal. Hi entro a buscar canvi per al parquímetre, i un paradista de Xerta m’atrapa al vol: “¿Ha vingut a fer un reportatge? Digui que el 80% dels cítrics consumits a Catalunya els comprem a fora de Catalunya”. I em regala tres taronges.

Tortosa és una ciutat comprimida entre el riu i els contraforts de la muralla medieval que guarda el castell on els àrabs es van fer forts fins que va ser conquerit per Ramon Berenguer IV, el 1149. Però sense riu no hi hauria hagut ni muralla ni ciutat. Lo riu és vida? Bé, per a Tortosa, com per a Londres o París, lo riu va començar sent la vida, l’autopista per on entrava i sortia tota la riquesa comercial.

Rosales insisteix en la idea: “La millor herència de l’oposició al Pla Hidrològic Nacional és que la gent es va activar políticament. Va activar les consciències de la ciutat i de les comarques. Aquí, a les primers eleccions municipals del 1979 va guanyar Alianza Popular, la de Josep Curto. Era un vot catalanista sentimental, però no polític, fins que va arribar Pujol. Ara molts d’aquests me’ls vaig trobar vestits de groc a la Via Catalana el 2013 cridant «I-inde-inde-pendència!» I jo pensava: «Perdona?!»”

El riu va ser l’autopista fins que va arribar el tren, al segle XIX. De fet, un vaixell a vela presideix l’escut de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa, fundada el 1908. Però el tren només ha durat una mica més d’un segle. El tren ja no passa per Tortosa com abans solia. Va i ve de Tortosa, per un ramal únic des de l’Aldea, i la pèrdua d’estació va accentuar la pèrdua de centralitat de Tortosa. Però aquesta vegada, en comptes de plorar una nova pèrdua, l’Ajuntament va convertir el problema en solució: la via del tren va quedar convertida en la via verda.

La via verda són quilòmetres i quilòmetres de carril cicloturista que arrenquen al centre de la ciutat, al pont sobre el riu, pintat de vermell, com cridant l’atenció de manera desinhibida. La via verda ha canviat el mal humor per les endorfines reconfortants dels que la recorren caminant, corrent o pedalant. A l’altra banda del pont hi ha el barri de Ferreries, popularment conegut com “fora el pont”, i més enllà, Roquetes (“de Roquetes vinc, de Roquetes baixo”), Jesús, Aldover i Xerta, el poble on va néixer Carme Forcadell, l’activista més famosa de Catalunya, amb el permís d’Ada Colau.

Total, que Tortosa corre i respira sana, després d’un temps en què, segons explica Rosales, “a les comarques tothom tenia la impressió que Tortosa era una ciutat antiga i que totes les altres ciutats i pobles estaven pujant graons excepte ells”.

De “tarannà conservador”

Pel carrer Sant Blai ens trobem el pintor Leornardo Escoda, director de l’Escola d’Art i Disseny. “Que com està la ciutat? Home, aquí tot costa, i ens pesa el tarannà conservador”. I, tot i això, em cita el poeta Albert Roig, i em recorda Gerard Vergés, que segons Rosales “va mantenir la flama potentíssima de la creació en els pitjors anys de la dictadura”. I també em parla de Roberto Oliván, ballarí, coreògraf, Premi Nacional de Cultura i premi Ciutat de Barcelona, que va començar ballant la jota i que ha explicat als catalans que la jota no és exclusiva de l’Aragó.

“Però sí -explica Rosales-, a Tortosa el poder eclesiàstic sempre ha sigut molt important, i això ha marcat la ciutat. Tu pensa que aquí, quan va venir Franco el 1966 a inaugurar el monument a la Batalla de l’Ebre, va passar primer per la catedral, on el bisbe Moll va amollar un discurs més franquista que els del mateix dictador. I va sortir tanta gent a rebre’l que els més grans sempre diuen: “Quan va venir Franco, lo pont s’afonava”. Davant el monument on encara avui hi diu “ A los combatientes que hallaron la gloria en la batalla del Ebro ”, Franco hi va fer un dels discursos més importants dels anys finals del règim. Tenia 74 anys, en faltaven nou per al 20-N del 1975, i a Tortosa va convidar la gent a imaginar-se que algun dia ell moriria al llit: « Conforme los años pasan, se hace necesario preparar el campo nacional, para que discurra y viva por sí mismo. Yo no puedo hacer más que agotar la vida en vuestro servicio ». El pont s’afonava. L’endemà Franco va embarcar al iot Azor a Sant Carles de la Ràpita, i va fer una entrada triomfal pel port de Barcelona.

Però tot el que la seu episcopal ha reduït en termes ideològics ho ha engrandit en termes geogràfics: gairebé mitja diòcesi és la província de Castelló (fins fa 60 anys s’estenia també a l’Aragó), cosa que, tenint en compte les històriques escomeses vaticano-espanyoles per eliminar qualsevol evidència empírica de continuïtat lingüística als països de la catalanofonia, és encara un senyal de la unitat territorial que té Tortosa com a capital. O com diu Rosales: “Jo, a la universitat, a Barcelona, quan em trobava un de Morella o un de Vinaròs pensava que era un dels meus, molt més que no pas un de Reus o un de Tarragona. Em passa quan veig el Manolo Milián Mestre per la tele. El sento parlar i sóc a casa. En aquest sentit, ens sentim molt més bisbat que província. I des del punt de vista de l’espai natural, la gran referència també és compartida amb el Maestrat, que són els Ports. Entre els Ports i el Delta fem la nostra vida, i aquesta autoestima ambiental és una identitat, més encara, és una mena de creença compartida amb altres ciutats i pobles que administrativament no són catalans. Una altra cosa és que no acaba d’haver-hi una idea econòmica clara que confirmi l’actiu del Delta. Cultivem arròs, naveguem pel riu, sí, però... i què més? Què més podem fer?”

L’Artur Gaia creu que “la gent ha après que no ha de dependre de ningú, i que segons quines solucions no haurien sigut bones”. “Jo he vist manifestacions a favor de portar aquí la refineria de petroli de Tarragona, igual que portar la Ford, que al final va anar a Almussafes”, afegeix. De cop i volta, passat el bellíssim edifici de la Cambra de Comerç, el nomenclàtor tortosí ens dóna una sorpresa: des de fa un mes, Tortosa té el carrer d’Ernest Hemingway (Oak Park, Illinois, 1899 - Ketchum, Idaho, 1961), per on s’accedeix a un refugi antiaeri ara visitable.

Una placa recorda que Hemingway va ser corresponsal de guerra a Espanya “i un dels més ben pagats”. El 4 d’abril del 1938 va enviar una primera crònica que fa posar la pell de gallina: “A les dues d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat quasi demolida, evacuada per la població civil i sense cap soldat. Vint-i-quatre quilòmetres més amunt es lluitava aferrissadament per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en la seva avançada cap al mar. Damunt dels nostres caps, al cel alt i sense núvols, flota rere flota de bombarders volaven amb estrèpit sobre Tortosa. Quan van deixar caure el sobtat fragor de les seves càrregues, la petita ciutat a la vora de l’Ebre va desaparèixer en un creixent núvol de pols groga. La pols no va arribar a terra, ja que van acudir més bombarders i, finalment, va surar com una boira groguenca sobre tota la vall de l’Ebre”.

M’esforço a entendre el patiment humà que narra Hemingway més enllà del mite literari i l’impacte periodístic: a Tortosa, 65 persones van perdre la vida durant els bombardejos. I a la Batalla de l’Ebre hi van morir 36.000 nois de tots dos bàndols.

Passem per davant de la delegació de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, en una zona esponjada del nucli antic on recordo, d’una visita anterior, una cua de dones, la majoria amb mocador al cap, a les nou del matí, davant la seu de Càritas. De fet, durant tota la visita no hem parat de veure nous tortosins.

La catedral oculta

Seiem un moment davant de la casa Gago, a la plaça de la Cinta. És una joia modernista, recentment restaurada, que fa de bon remirar. Entrem a la catedral (pagant tres euros, que donen accés al claustre i a l’exposició permanent), que inclou un altre refugi antiaeri perfectament conservat. Passem per davant de la reial capella de la Santa Cinta, una illa de barroc poc freqüent a Catalunya, en un marc gòtic. Segons les últimes dades, el nom més inscrit al Baix Ebre és Paula (al Montsià, Maria). Crec que és la primera vegada a la vida que veig la façana catedralícia, i això que és a tocar de la primera línia del riu. Però un conjunt de cases l’oculten de la vida. El dia que les tirin a terra, Tortosa hi sortirà guanyant molt.

Última parada: Expoebre, a la Fira de Tortosa. L’estand de la Rovira i Virgili informa que al campus de la capital del Baix Ebre s’hi poden estudiar graus d’administració i direcció d’empreses, d’educació infantil, primària, infermeria i un màster en envelliment i salut. No és una mala resposta a una pregunta clau per a qualsevol ciutat que aspiri a un futur millor: ¿és un bon lloc per fer-hi créixer una família?

Potser sí que hi ha brots verds. A l’aparcament de la Fira, un comercial de la Citroën està venent un cotxe. Ho sé perquè tota la família està rodejant l’auto, i el marit i la muller sembla que estan convençuts. Sobretot quan el venedor (amb vestit i corbata sota un sol de justícia) els ensenya un catàleg i els diu: “Aquest és el mateix cotxe, però amb acabat seducció”.

RACONS

L’antiga via del tren és ara l’espectacular via verda

Per aquest pont suportat per elegants i robustos pilars hi passava el tren quan Tortosa estava connectada directament amb Barcelona i València. Ara el tren para a l’Aldea, i d’allà en surt un ramal de via única cap a Tortosa. I què hi passa ara pel pont? La via verda, un carril cicloturista que travessa els camps d’arrossars fins a arribar al Delta, i pel nord, una ruta que porta al Parc Natural dels Ports. La reconversió l’ha convertit en un èxit. El lloc on els tortosins practiquen, sols o en família, la nova cultura del lleure.

Els dos secrets més ben guardats de la catedral

A Tortosa, seu episcopal, hi ha una esplendorosa catedral gòtica que sempre surt a primer terme en el pla de la càmera del temps de TV3, situada al castell de la Suda, on hi ha el parador. Però la catedral és molt més que aquell elegant conjunt d’arcbotants. Té una façana barroca que es podrà veure tan bé com la de Girona el dia (no gaire llunyà) que tirin a terra les velles cases que la mantenen oculta just a primera línia de l’Ebre. I en el subsòl, visitables, els angoixants passadissos d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil.

Hemingway va escriure des de Tortosa

Ernest Hemingway (1899-1961) va ser a Tortosa l’abril del 38, i com a corresponsal de guerra va narrar l’ofensiva franquista que desembocaria en la Batalla de l’Ebre i que va decidir la derrota de la República. Va dir el Nobel de literatura: “Flota rere flota de bombarders volaven amb estrèpit sobre Tortosa. La petita ciutat a la vora de l’Ebre va desaparèixer en un creixent núvol de pols groga”. Un carrer du ara el nom de l’escriptor d’Illinois, a tocar de l’accés a un refugi que s’acaba de recuperar i convertir en museu.