Les vagues generals, el pa de cada dia

Barcelonael començament del segle ençà, les vagues generals a Barcelona eren una mica el nostre pa de cada dia. Els sindicats declaraven la vaga el dilluns, el Capità General declarava l’estat de guerra el dimarts, el dimecres i el dijous hi havia un espetec de trets als barris perifèrics, el divendres començaven a calmar-se els esperits, el dissabte la ciutat tornava més o menys a la normalitat, el diumenge els senyors tornaven a passejar-se pel passeig de Gràcia, i el dilluns els obrers tornaven a treballar. Era un programa invariable”, escrivia Eugeni Xammar a les seves memòries, Seixanta anys d’anar pel món. I és que a finals del segle XIX i principis del XX Catalunya vivia temps convulsos. Hi havia grans diferències culturals i de riquesa, ja que a les zones industrials començava a formar-se una elit empresarial i una classe mitjana que podia viure amb comoditat. Els obrers de les ciutats i els pagesos, però, tenien una vida molt dura, un altíssim índex d’analfabetisme i una misèria endèmica.

La pèrdua de les colònies el 1898 va tenir un gran impacte en l’economia i en la indústria tèxtil. Però no va paralitzar el creixement de Catalunya. Es va produir un gran èxode del món rural a les ciutats, i les fàbriques no deixaven de multiplicar-se. Al tèxtil s’hi sumava la indústria del metall, les naixents indústries de l’electricitat i de l’automòbil, l’alimentària i del suro... Un article descrivia la Barcelona del 1885 com la ciutat de “les mil fàbriques” i un visitant anglès assegurava que “Barcelona era el Liverpool i el Manchester d’Espanya”. Barcelona atreia les empreses estrangeres: el 1907 va arribar Pirelli, el 1910 Siemens i el 1929 Olivetti. Construir infraestructures no va ser una tasca fàcil: davant la passivitat dels polítics, el 1848 el mataroní Miquel Biada va fer construir la primera línia de ferrocarril de l’Estat, que unia Mataró i Barcelona. El 1855 s’impulsaria la llei que subvencionava la construcció de noves línies: en només deu anys es van construir 4.354 quilòmetres de via. A finals delXIX es va començar a reivindicar una banca catalana perquè els industrials es queixaven de la falta de suport financer.

La puixança econòmica, però, també generava conflictes entre obrers i patronal. El 7 de juny del 1896 hi va haver un atemptat a Barcelona contra la processó del Corpus. La repressió va afectar especialment l’anarquisme obrerista català i els més de 400 detinguts van ser empresonats durant temps sense ni tan sols ser interrogats. Hi va haver un procés judicial ple d’irregularitats, conegut com el Procés de Montjuïc, que va concloure amb diversos afusellaments. Les tortures als detinguts van ser terribles. Tarrida del Mármol, un cop alliberat, va fer-ne difusió a través d’una colpidora carta que descrivia els mètodes per extreure les declaracions en què es va basar el procés: “ Guillotinamiento de los testículos con cañas ó cuerdas de guitarra, aplicación de hierros candentes á la carne, quemaduras del balano con puntas de cigarro encendidas, introducción de cañitas entre carne y uña y funcionamiento de un aparato de hierro á manera de casco que oprimía horriblemente la cabeza y desgajaba los labios”.

La Setmana Tràgica va tornar a desfermar una repressió desorbitada. L’última setmana de juliol del 1909 va esclatar a Barcelona una insurrecció popular que va posar de manifest una fonda fractura social i política. Les classes populars barcelonines van aixecar barricades als carrers, es van enfrontar a la Guàrdia Civil i l’exèrcit i es van cremar i saquejar més d’una vuitantena d’edificis religiosos. El balanç d’aquella setmana va ser d’un centenar de morts i innombrables ferits. Un dels afusellats a Montjuïc va ser el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.

Una de les vagues que més van sacsejar la capital catalana va ser la de La Canadenca, l’empresa que subministrava la major part d’energia elèctrica a Catalunya. La ciutat va quedar a les fosques i sense transport públic i els carrers van ser ocupats per vaguistes i policia. Es va declarar l’estat d’excepció i va començar el fenomen del pistolerisme: la patronal, que havia optat per la intransigència davant el moviment obrer, va contractar assassins a sou per atemptar contra els sindicalistes. Durant aquells cinc anys, el castell va arribar a tenir més de 3.000 obrers a les cel·les.