Jo sóc ‘terrassenquista’

En pocs anys Terrassa ha passat de ser aquella ciutat que hi ha al costat de l’autopista a convertir-se en la ciutat de Xavi Hernández. El virtuós migcampista del Barça ens ha fet una campanya de promoció impagable. Però en Xavi es retirarà algun dia, i llavors, què? Estic segur que no serem mai més la ciutat que hi ha al costat de l’autopista. No ens mourem de lloc, que no pateixin a Sabadell, sinó que hem après que som molt més. Hem superat el problema agut d’autoestima que havíem tingut històricament.

En les últimes dècades la ciutat ha canviat i nosaltres també. Ens vam adonar que teníem una personalitat pròpia, vam descobrir que el fum no ens havia deixat veure la bellesa de les nostres xemeneies, va desaparèixer la cicatriu ferroviària que dividia la ciutat, vam treure la pols a uns edificis modernistes que són autèntiques joies, ens vam reconciliar amb el centre històric convertint-lo en un atractiu centre de vianants, vam transformar un torrent feréstec en un dels parcs urbans més extensos de Catalunya... ara fins i tot demanem que la Unesco declari les esglésies romàniques de Sant Pere com a Patrimoni de la Humanitat. La ciutat ens agrada i ens en sentim orgullosos. Avui jo ja no em considero només terrassenc sinó que sóc terrassenquista. Sóc activista d’aquesta ciutat.

Això no vol dir que tot siguin flors i violes. Tenim problemes com tothom, hi ha moltíssimes coses a millorar i molts veïns amb dificultats, però ara tenim caràcter per afrontar-ho i ens hi ajuda una vida associativa desbordant que se sosté sobre tres grans potes: la cultura popular, l’hoquei herba i el jazz. Som una ciutat competitiva i a sobre tenim la sort de ser al costat de Barcelona. El que encara no acaben de veure a Barcelona és que també estan molt a prop de Terrassa.