El boom de la bona vida: El somni del poble que es va convertir en ciutat jardí

Sant Cugat del VallèsS'hi viu molt bé. Avanço la conclusió del reportatge perquè no hi va haver ningú, però ningú, que no m’ho digués. Així doncs, em va quedar molt clar que a Sant Cugat s’hi viu bé, cosa, d’altra banda, evident si mirem les xifres de nivell de renda, entre les deu més altes de Catalunya, i d’atur, la meitat que la mitjana, i la gran profusió de parcs urbans i zones verdes que trobem al municipi. El verd és, de fet, el que més n’envegen els barcelonins. Així que s’agafen els Ferrocarrils (perdó, el Metro del Vallès!) ja es veu que és un altre món. El curt viatge, que no arriba a mitja hora, transcorre entre boscos. El canvi de xip mental és immediat.

El Jordi Camí ha passat molts anys voltant pel món i fotografiant altres paisatges, de Birmània a Xile, per a revistes i dominicals, i també retratant la cara més digna de la humanitat, sigui en un atrotinat gimnàs d’Albània o en un carreró del barri d’escombriaires del Caire. Però ni en el seu treball professional ni en el seu més personal hi apareix Sant Cugat, on va néixer fa 60 anys. “Segurament hauria pogut documentar la transformació, però vaig optar per mirar enfora”, em dirà al final d’un recorregut per una ciutat que s’estima pel que té encara de poble. M’ha citat al costat de l’estació, al Bar Catalunya. “En diem el Cata”, em diu, sorneguer. “La meva mare va néixer aquí al costat, on ara hi ha l’oficina del BBVA, i m’explicava que de petita ja existia”. Es va inaugurar el 1936. “De joves hi passàvem hores i hores, i ara encara és punt de reunió, sobretot a les tardes. Fa uns anys el volien renovar i la gent del poble va fer campanya perquè no es toqués”.

Tot i que les tapes i el menú són bons, diu, encara és d’hora i ens limitem a prendre un tallat al costat d’una de les àmplies finestres que donen al carrer. “Quan era petit el poble era molt rural”, recorda. “Els meus avis tenien animals i al setembre el tema era la verema perquè hi havia molta vinya”. Mirant cap a la plaça Lluís Millet veig una mena de palauet francès -la Casa Maristany, del 1927- que ara és un restaurant de la cadena Viena. “Durant la guerra es veu que va ser quarter de l’aviació republicana”, comenta. Els estiuejants eren part del paisatge. “Quasi tots eren rics. Tenien torres a la carretera de Barcelona i els nens del poble a vegades hi anàvem a jugar convidats pels fills dels estiuejants. Semblaven de pel·lícula”.

Més tard farem una volta en cotxe per veure les magnífiques torres modernistes i noucentistes que encara queden escampades aquí i allà. Ara, però, el Jordi em porta pel carrer Valldoreix, el rovell de l’ou comercial. “És un eix natural que surt del camp del golf i porta al monestir”, diu. A la primera cantonada, saluda un antic estiuejant que fa uns vint anys es va convertir en veí. Va ser un dels primers a fer el pas de convertir la segona residència en primera. “Llavors ja vèiem que el poble estava canviant, però no ens imaginàvem que arribaríem fins a aquest punt”.

La transformació de Sant Cugat i el seu creixement exprés és el tema recurrent de totes les converses. Lògic. “La gent al principi venia perquè tenia bones comunicacions i la vivenda era més barata que a Barcelona”, aclareix el Jordi. Les immobiliàries que trobem pel camí, malgrat la davallada dels últims anys, semblen desmentir-ho. Ara hi predomina gent amb un nivell de renda mitjà-alt, i això es nota en el tipus de botigues de l’eix comercial. Franquícies de marca, botigues exquisides, floristeries exuberants, restaurants... “Ara estan de moda els japonesos, però en general les botigues canvien molt ràpid de negoci, no duren gaire”. El Jordi va assenyalant els canvis -on ara hi ha Intimissimi hi havia la fonda- mentre contemplem el contrast de les cases baixes de l’antic Sant Cugat amb els edificis nous.

Ciutat de parcs

Així, xino-xano, ens desviem per arribar al Parc Central, una de les joies de la corona dels 13 parcs urbans de la ciutat. “Fa uns anys això eren camps i solars buits”, comenta. Cada matí, a primera hora, es troba passejant el gos amb el Gabriel Rull, metge i empresari acabat de retirar que fa uns vuit anys va decidir fer el pas. “Primer vaig traslladar l’empresa i després vaig venir jo. M’ha canviat la vida”, comenta el Gabriel. “T’adones que a Barcelona hi havia massa soroll, massa contaminació i massa cotxes. Aquí disfruto molt de la natura i també hi ha molta oferta de restauració i d’oci; de fet, aprofito molt l’Auditori”. Hi pot tenir a veure l’edat, reconeix, tot i que, de fet, el que més hi ha a Sant Cugat són famílies joves. Per als nens, i per als gossos, Sant Cugat sembla el paradís. “Des d’un punt de vista bastant objectiu és millor que la gran ciutat”, rebla convençut Rull.

De tornada cap al centre, quasi al costat del Col·legi Joan Maragall, ens trobem, davant la penya del Barça, el Rufo Rodríguez, que precisament hi va a buscar la seva néta. “Ja ho veus, aquí, mostrant Sant Cugat a uns periodistes”, li explica el Jordi. Són veïns de fa molts anys del barri vell -el Jordi viu just a la frontera, en una finca no gaire antiga on la seva mare tenia una papereria- i, com no podia ser d’una altra manera, el Rufo també en diu meravelles. “Quan vaig venir, l’any 1963, això era un poble, i em va agradar tant que m’hi vaig quedar. Treballava a Condiesel, que ara es diu Delphi. Vam arribar a ser 1.300 treballadors. Ara només en queden 600”, comenta Rodríguez, que és originari de Valdepeñas. Tot i que no ha sigut una gran ciutat industrial, a Sant Cugat no hi falten grans empreses i té multinacionals, com Hewlett-Packard o Ricoh. “De fet, al poble és fàcil que sentis parlar anglès, francès o alemany pel carrer, i no són turistes”, explica el Jordi. “És gent que treballa a les empreses; fins i tot es va obrir el primer hotel del poble fa pocs anys per poder acollir els executius”.

Benvinguda als nouvinguts

D’immigració tampoc no n’hi ha gaire. Bé, sí que n’hi ha, molta, però és gairebé tota catalana. Aquells sis mil habitants del poble de quan el Jordi era petit ara són 87.000. D’extracomunitaris, però, n’hi ha pocs. “Llatinoamericans, sobretot, i alguns pakis, però de magribins no se’n veuen gaires”. Més tard, a l’hora de dinar, a la rambla Francesc Macià del barri nou de trinca de Coll Favà, la companya del Jordi, l’escriptora Gemma Freixas, comentarà que, precisament, tot i que “es viu molt bé a Sant Cugat”, hi troba a faltar la multiculturalitat de Barcelona. “Si vull menjar samoses o trobar un bon curri haig d’anar a la capital”, comenta. “No es pot tenir tot”.

Andreu Garrell, propietari de La Bombeta, troba que el creixement de Sant Cugat s’ha fet bé: “Aquí s’hi viu de meravella, potser millor que abans perquè ara hi ha de tot”. Hem arribat a la botiga que, com diu el seu nom, està especialitzada en bombetes -en té de tot tipus, algunes d’històriques- passant per davant de l’antic mercat, ara en remodelació per transformar-se en un “mercat gastronòmic”. “Vaig néixer a la plaça Pere San i l’he vista canviar tres vegades”, explica Garrell, que pertany a una de les sagues de santcugatencs més conegudes. Està a totes les salses. Explica que canta a la coral La Lira des dels 15 anys, que no ha fallat una cantada de caramelles i que per Sant Pere, la festa major, és sempre al monestir ballant el Paga-li, Joan, una dansa tradicional, amb la seva dona, la Pepi. Res estrany si es té en compte que van ser campions de ball de saló esportiu. Per la botiga, diu, hi passen alguns famosos, actors, futbolistes, i també periodistes, perquè es nota la presència de TVE al municipi. “Els nouvinguts s’han integrat bé, segurament perquè hi ha molt matrimoni jove i prou entitats per portar la canalla”, afegeix. “Com més gent vingui millor”.

Em sorprèn tant optimisme perquè ara els santcugatencs de tota la vida estan en clara minoria. Ell, però, no està preocupat pel futur de les tradicions. D’altres són més crítics. Com Neus Santos, l’ànima de La Cultural, amb qui ens asseiem per fer el vermut al Bar Zum Zum, a la plaça Augusta. Santos és, com ho va ser el seu pare, restauradora d’antiguitats, i sembla preocupada per mantenir l’essència de l’antic poble: “Quan es va obrir el túnel tot va sortir de mare, creixem a un ritme de mil persones a l’any”. Es queixa que amb aquesta allau de nouvinguts que exporten la manera de viure de Barcelona s’ha perdut l’antic art del veïnatge. Explica coses que fan riure. El cas d’un que es queixava que hi havia formigues al parc, o de l’altre que protestava pel so de les campanes. “Hi ha gent que utilitza el poble, no el viu, i es pensa que tot ha d’estar al seu servei. El problema és que l’Ajuntament els fa cas, i ara tot són normatives”, diu. “Tot el que es fa està enfocat a famílies cuqui. Es fan mil activitats el cap de setmana per a elles, però quan els nens, que són els reis del poble, arriben a l’adolescència ja no tenen cap lloc per anar. S’han oblidat del jovent, i quan tenen vint anys ja se’n van del poble”.

Cultura per una ‘slow life’

Fa uns dos anys Santos va muntar amb altres companyes La Cultural, que vol transformar aquesta zona del casc antic, batejada com a Pla de l’Hospital, en un districte cultural. “És més una idea, una comunitat, que una associació”, explica. “La seva funció és promoure el treball d’artistes i artesans de certa qualitat, i també recuperar antigues eixides per transformar-les en tallers. Volem mantenir el tipus de vida tranquil i les relacions de veïns”. Es tracta, diu, de buscar una alternativa cultural i de slow life a l’oferta d’entreteniment.

Ja fem tard i tenim el temps just per dinar, fer una visita llampec pel nou centre -el nucli del nou ajuntament, l’Auditori, la biblioteca, Esade...- i enfilar cap al Casal de Mira-sol, on ens espera el Miquel Abat, company d’aventures del Jordi a l’associació de fotografia d’autor Qgat Foto, que ha impulsat l’Any Formiguera. Hem quedat a la tarda perquè aquest enginyer i fotògraf, com molts altres residents, treballa a Barcelona. “Pels túnels hi sóc en cinc minuts”, explica. S’hi va instal·lar el 1998, a l’inici de l’últim boom urbanístic, i creu que l’aposta pel creixement va ser encertada perquè els ha permès tenir més serveis. “A nivell urbanístic s’ha fet bé, però es va desaprofitar l’oportunitat de soterrar la via que divideix el poble quan es va construir el barri de Can Mates”. Ensenya el Casal orgullós i es nota que hi ha ganes de fer comunitat. “Abans Mira-sol era un paradís -recorda-. I ara continua sent idíl·lic”.