Inma Cuesta: "‘La novia' és transgressora, valenta, arriscada, d’una bellesa que emociona"
Talentosa, espontània, apassionada. Inma Cuesta és una de les actrius amb més projecció del cinema espanyol. A punt d’estrenar ‘La novia’, on es posa en la pell d’una heroïna lorquiana, l’Inma xerra amb el ‘Rar’ sobre cinema, inspiració i la seva nova aventura cinematogràfica a les ordres d’Almodóvar
Periodista especialitzada en cinema“Podem posar-nos al sol? és que estic gelada”. És el primer que em diu Inma Cuesta. Mentre arrosseguem les dues cadires per seure al centre de la gespa sota els raigs d’un sol de tardor, veig que els seus talons s’enfonsen a l’herba sense que sembli importar-li gaire. Un cop assegudes, l’Inma es posa unes ulleres de sol de muntura blanca que, juntament amb el tall de cabells que llueix, li donen un aire molt allunyat de la morena racial Romero de Torres, que és la imatge més comuna que tenim d’ella. “Què et sembla? Doncs ha sigut tot idea meva, tot maquinat per mi. Com que fa molt de temps que mantinc el ràcord, de cop vaig dir «Vull canviar» i m’he atrevit amb tot”. Amb això del ràcord l’Inma es refereix al personatge de Margarita a 'Águila Roja', la sèrie de TVE que va per la vuitena temporada. “Ara mateix no estem gravant. Quan tornem a fer-ho, potser els cabells m’hauran crescut i, si no, extensions. Jo estic molt contenta, més moderna. Ja n’estava molt farta de la cabellera i el flamenc pop”.
Inma Cuesta és la protagonista de 'La novia', l’adaptació de 'Bodas de sangre', de Federico García Lorca, que ha dirigit Paula Ortiz. Encara que està cansada que li preguntin pel poeta, no pot evitar entusiasmar-se quan en parla. “Descobreixo Lorca en la meva adolescència. Ha sigut un autor de referència per a mi. Un dels meus llibres de capçalera era 'Bodas de sangre' i 'Yerma' en una edició de la col·lecció 'Austral'. Des que tinc ús de raó no he volgut ser altra cosa que no fos actriu, cantant, pintora, ballarina... però bàsicament actriu. Memoritzava textos de Shakespeare, de Lorca, i precisament un era 'Bodas de sangre', que jo interpretava per a mi mateixa. Quan la Paula en va cridar, vaig tenir com un pressentiment, em vaig dir «Això ho he de fer», perquè ho sentia com una cosa molt endins, que venia de molt enrere”.
Paula Ortiz diu que Inma Cuesta és una actriu lorquiana: “L’Inma és la núvia. Si Lorca l’hagués vist, hauria dit el mateix. Els ulls, el cos, la presència, la mirada, la manera de recitar... Ella és lorquiana”. “M’encanta que la Paula digui això, el que passa és que quan Lorca em va cridar...” ¿Lorca, com que Lorca? “Ui com estic!, tant de bo m’hagués cridat Lorca, t’imagines? No, quan la Paula em va dir que des del moment que havia començat amb el projecte havia pensat en mi per al personatge de la núvia, jo només amb això vaig pensar que ja em podia morir tranquil·la”.
Representar un text de Lorca no és gens fàcil. Com es poden dir sense grandiloqüència versos com: “Porque yo me fui con el otro, ¡me fui! ¡Tú también te hubieras ido! Yo era una mujer quemada, llena de llagas por dentro y por fuera, y tu hijo era un poquito de agua de la que yo esperaba hijos, tierra, salud; pero el otro era un río oscuro, lleno de ramas, que acercaba a mí el rumor de sus juncos y su cantar entre dientes”. “La Paula insistia en el privilegi de la paraula dels versos de Lorca, en el poder de la paraula, però al mateix temps volia que fos molt senzill, com si ho diguéssim sense adonar-nos-en. Era un equilibri gens fàcil, dir el vers com si fos un diàleg normal”.
Un altre dels reptes d’aquesta núvia lorquiana és el de la incorporació de la música. Per a l’Inma això no era un problema. Cantar sempre li ha agradat i de fet la seva carrera va començar amb un musical ['Hoy no me puedo levantar']. “M’agrada molt la música popular, les cançons tradicionals de Lorca. Són cançons que de vegades es canten sense adonar-te’n, com 'La nana'. A la meva neboda li canto 'Los cuatro muleros' i li encanta. És una música que jo, com a andalusa, sento molt endins”.
No ha trigat gaire a sortir Andalusia. És impossible no parlar-ne amb aquesta valenciana de naixement però andalusa de cor i criança. Li comento que m’ha sorprès molt que 'La novia' sigui una pel·lícula no gens andalusa. “És veritat. Quan l’anàvem a rodar em deien «Esclar, fas la núvia perquè ets andalusa». I jo els contestava «Perdó?, no, la pel·lícula no és gens andalusa». No calia. El que jo sento és que la Paula ha fet volar 'Bodas de sangre' i l’ha convertit en 'La novia' sent fidel absolutament a l’univers de Lorca, el seu surrealisme, la seva poesia i el seu món oníric. Però l’ha fet volar amb passió, i ha fet una cosa ' i que, per a mi, és una obra mestra”
Lorca és molt present en aquestes imatges fantàstiques de desert i bosc, de lluna i sol, de la bruixa que anuncia la tragèdia. “Nosaltres parlàvem molt amb el Federico, l’invocàvem moltíssim: «Federico, et sembla bé que fem això?» i el Federico a vegades s’enfadava, no sempre hi estava d’acord. Però crec que si fos aquí, i estic segura que és a prop, estaria molt content. La veritat és que van passar coses especials al rodatge amb Lorca. La més bonica va ser quan una papallona blanca se’m va aturar a la mà, no m’havia passat mai. Em movia i la papallona no se n’anava, m’anava al vestit, als cabells, no marxava. La Paula va dir «És el Federico» i vaig pensar «El Federico m’està beneint». A la pel·lícula passa una papallona blanca quan els homes moren. Si la veus una altra vegada fixa’t en el ball de mort dels dos homes amb la música del Petit vals vienès' de fons”. Em fixaré en la papallona. De moment el que sorprèn és que Paula Ortiz utilitzi aquesta música de Leonard Cohen que provoca una gran contradicció. “És el ball de la mort. I una de les poesies més boniques de Lorca que Cohen va adaptar”.
'La novia' es va estrenar al Festival de Sant Sebastià i es va projectar al Festival de Sitges. Inma Cuesta l’ha vist diverses vegades: “El primer cop que la vaig veure no vaig poder pensar en res. Com que el noranta per cent de la pel·lícula sóc jo, em va quedar com una llosa al pit i no podia ni plorar, ni reaccionar. La segona vegada em va travessar, vaig viatjar amb ella. Quan va acabar només volia abraçar la Paula, fer-li un petó i dir-li «Però d’on surt tot això?» No sé què té la Paula en aquest caparró i en aquest cos tan petit! És una pel·lícula que s’allunya molt del concepte visual i estètic de qualsevol pel·lícula espanyola”. A això hi contribueix el paisatge. “La Capadòcia és molt potent, però també el paisatge dels Monegres, on està rodada gairebé tota la pel·lícula. Tenim uns paisatges impressionants en aquest país, el desert, l’ermita”. La Capadòcia, els Monegres, Turquia, Aragó. Per què no Almeria? Per què no Rodalquilar, on hi ha el Cortijo del Fraile? “Abans de rodar no vaig voler anar al Cortijo del Fraile, on se suposa que va passar el crim i on diuen que se senten els fantasmes. Amb una història tan universal has de trobar en tu mateix el camí, el viatge per interpretar aquesta núvia. Jo coneixia la història, sabia que Lorca es va basar en una notícia de premsa d’una tragèdia al Cortijo del Fraile. Tot això estava molt bé però volia trobar la meva pròpia núvia”.
Tragèdia. Si hi ha tragèdia, és que hi ha amor, i si hi ha amor hi ha homes i dones. “Lorca escrivia per a les dones i això està molt bé, perquè no sempre trobes que el centre d’una pel·lícula siguin les dones, però a 'La novia' Asier Etxeandia i Alex García són el cinquanta per cent de la meva feina. Ells són el motor de la núvia, el seu nus, el seu desenllaç, la seva bogeria. Som un trio”.
És difícil deixar de parlar de 'La novia', però hi ha més coses atractives en la filmografia d’Inma Cuesta. I misterioses, com la col·laboració que va fer amb Álex de la Iglesia a 'La confesión' dins el film col·lectiu 'Words with God'. “Saps que no l’he vist mai? Quan ho vaig llegir em va semblar molt interessant, encara que és una participació mínima. Em va trucar l’Álex i em va dir «És gairebé res, Inma, una participació molt petita, però em ve de gust que hi siguis». I vaig dir «Bé, per què no». No tinc cap problema per fer personatges petits. Els protagonistes no són sempre els més interessants. Hi ha vegades que dius m’agrada més aquest altre, en televisió passa molt, això. Jo vull fer bons personatges independentment del volum de text que tinguin o de la seva presència en pantalla. La presència és una cosa molt relativa. Mira 'Blancaneu' i 'Grupo 7'. Hi feia dos papers petits, però jo vaig llegir allò i vaig dir «Vull ser una peça d’aquesta pel·lícula»”. 'Grupo 7' es una pel·lícula andalusa. Inma Cuesta està orgullosa del cinema que s’està fent a Andalusia. “Sí, ja ho crec. L’any passat la pel·lícula que va arrasar va ser 'La isla mínima', rodada a Sevilla amb molts actors andalusos. S’hi hauria de rodar mes”.
Recordo que quan es va estrenar 'Tres bodas de más' l’Inma es queixava que no la cridaven per a la comèdia. “Aquesta pel·lícula va canviar la manera de veure’m dels directors”. És curiós que fos una pel·lícula de bodes la que la va llançar a la comèdia i sigui una pel·lícula de casament tràgic la que la consolidarà com a actriu dramàtica. “Són dues pel·lícules molt diferents. Javier Ruiz Caldera [director de 'Tres bodas de más'] em deia l’altre dia: «Vaja, per fi t’has casat». Doncs sí, però mira quin Cristo que he muntat! A 'La novia', esclar, perquè en la realitat no crec que em casi mai: crec en l’amor però no en el matrimoni”.
Deixant les bodes, parlem de la seva carrera. “Estic molt contenta perquè crec que està bastant equilibrada. Per a mi 'Tres bodas de más' va suposar un triple salt mortal que em va anar molt bé i un canvi important perquè a partir de llavors m’ofereixen personatges en comèdies. Vaig fer després 'Las ovejas no pierden el tren' i 'Los miércoles no existen'. Estic en un equilibri interessant perquè just després de 'Los miércoles...' em vaig incorporar al rodatge de 'Julieta', d’Almodóvar”.
De noia Lorca a noia Almodóvar. Cuesta es pot imaginar una pel·lícula d’Almodóvar adaptant Lorca, quina història podria fer? “Seria meravellós, en podria fer qualsevol, però potser una obra més surrealista com 'Poeta en Nueva York' o 'El público'. Entrar a l’univers d’Almodóvar és com entrar a l’univers de Lorca, és un mestre de la paraula i del cinema. Ha sigut un privilegi formar part de la pel·lícula. Quan em va trucar li vaig dir «Fes amb mi el que vulguis» i em vaig posar a les seves mans. El rodatge va ser fantàstic, tot i que feia molta calor, molta. Jo, de totes maneres, porto pitjor el fred, la calor és pesada, però el fred em paralitza les emocions. Jo prefereixo morir-me de calor, marejar-me i tot, abans que el fred”. Amb això tanquem el cercle de l’entrevista gairebé on l’hem començat: “Podem posar-nos al sol?, és que estic gelada”.