Ramon Llull i els secrets del poder

El Llibre de meravelles és una de les obres més divulgades de Ramon Llull. A les seves pàgines, el lector pot llegir una novel·la enciclopèdica en què un personatge, Fèlix, aprèn, dialogant amb els filòsofs i els ermitans amb què es troba mentre viatja, una sèrie de doctrines referents a l'àmbit concret de la realitat de què tracta cadascun dels llibres de l'obra. Déu, els àngels, els quatre elements, les plantes, els metalls, els animals, l'home, el Paradís i l'Infern són els temes que protagonitzen successivament les deu parts en què es divideix. Només en una d'aquestes parts, la setena, més coneguda com el Llibre de les bèsties , Fèlix resta mut. En aquest llibre, com en tantes altres faules de l'antiguitat i l'Edat Mitjana, són les bèsties les que parlen. Fora de quadre, Fèlix es limita a mirar i a escoltar i, un cop ha vist i sentit tot allò que s'esdevé, porta el llibre que ho relata a un rei perquè aprengui, llegint-lo, com ha de regnar i com ha protegir-se dels mals consellers.

Seria un error interpretar que, perquè les bèsties hi parlen i es comporten com sovint es comporten els humans, la naturalesa animal no és realment la matèria del Llibre de les bèsties . Des del punt de vista que es reflecteix en la tradició literària en què s'inscriu, quan els humans es comporten com fan els seus protagonistes és precisament perquè deixen de banda la seva humanitat i es comporten com bèsties. Aquesta és la raó de la presència d'aquesta faula en la part de l'obra que tracta dels animals irracionals. I el fet que en el domini i el govern dels humans acostumi a imperar l'animalitat és el que explica que Fèlix acabi portant a un rei aquesta faula.

Maquiavel va tenir molt en compte aquesta tradició literària en què s'inscriu el Llibre de les bèsties quan va escriure, ara fa mig mil·lenni, el famós capítol 18 d' El príncep . El secretari florentí va incorporar en aquest capítol una aclaridora indicació de com cal llegir els mites antics referents al centaure Quiró, que es va encarregar d'ensinistrar, mentre eren nens, Aquil·les, Teseu, Hèracles i d'altres prínceps en les arts -entre les quals evidentment la caça- que els serien indispensables en l'exercici del govern. Segons Maquiavel, "el fet de tenir per preceptor un ésser meitat bèstia meitat home només vol dir que el príncep necessita tenir una i altra naturalesa; i que sense ambdues no podrà mantenir el seu poder". I és perquè el recurs a les lleis (que seria el que és propi dels humans) és a vegades insuficient i cal saber fer com les bèsties i, molt en concret, com el lleó i la guineu, aquelles que encarnen els dos aspectes més rellevants de la part animal de l'exercici del poder, els que tenen a veure respectivament amb l'ús de la força (per esporuguir els llops) i de l'astúcia (per conèixer les trampes).

No és per atzar que els personatges principals del Llibre de les bèsties són un lleó, el rei, i una guineu, Na Renard, que arriba a ser la seva consellera i que pretén trair-lo. Aquell principi assenyalat per Maquiavel era ben conegut a l'Edat Mitjana llatina, i Llull el va tenir ben present. La força i el frau eren, des de l'antiguitat, una parella de conceptes amb un important paper en el pensament polític. I aquest és el motiu pel qual Dante, després d'identificar-los amb les dues causes de la injustícia en què radica el mal, els va usar per traçar la principal de les fronteres que separava els territoris del seu Infern. Ciceró ja havia parlat de la part animal del poder en obres que es trobaven a les biblioteques medievals. I, en aquestes biblioteques, mai no van faltar les faules isòpiques, que ensenyaven bàsicament, amb una cruesa notable, les lleis que regeixen totes les possibles relacions entre la força i la feblesa, una força i una feblesa que poden ser tant físiques com intel·lectuals. El Llibre de les bèsties té molt en compte aquesta tradició i, en alguns dels exemples que s'hi narren, Llull treu bon profit de les faules del Calila i Dimna , un mirall de prínceps orientals protagonitzat també per animals que, com el Panxatantra , que és la seva font llunyana, ofereixen, sota la màscara de la ficció, uns consells polítics que es mantenen al marge de tot plantejament ètic i que són ben propers al realisme polític maquiavèl·lic.

EL PODER HA D'USAR LA FORÇA

Llull havia entès molt bé les lliçons del Calila i Dimna . I el Llibre de les bèsties , que també és un mirall de prínceps, a més d'aprofitar alguns dels seus exemples, incorpora, amb gran habilitat literària, la seva doctrina realista sobre el poder. El punt de partida d'aquesta doctrina és que la força física, entesa com a capacitat d'exercir una violència que genera temor, és un atribut necessari del poder. És per aquesta raó, i no pel reconeixement d'una presumpta noblesa, que en la faula lul·liana els animals que mengen carn consenten que el lleó sigui rei i és per la por a la força dels carnívors que els animals que mengen herba han d'acabar assumint el nou poder reial. Però aquesta força, que, en principats de nova creació, pot permetre d'assolir el poder, no és suficient per mantenir-lo. De cara a la conservació del poder, li és clarament superior la força que atorga una determinada mena d'intel·ligència, l'astúcia, allò que Llull denomina maestria , que és, juntament amb la hipocresia, una de les característiques que defineixen la guineu. El lleó, escollit rei per la seva força física, només aconsegueix consolidar el poder quan Na Renard, que, per servir el seu interès, volia trair-lo i posar un altre rei al seu lloc, és superada en el camp que li és propi, el de l'astúcia o, si es prefereix, el de la força del coneixement relatiu a la simulació i a la dissimulació, a les trampes i als enganys.

Però la faula deixa ben clar que no és el mateix lleó qui aporta l'astúcia que li permet de conservar el poder. El rei no destaca per la seva intel·ligència. I el relat posa de manifest que, sense un bon conseller al costat, no tan sols està indefens davant l'astúcia de Na Renard, sinó que, a més, cau, un darrere l'altre, en tots els vicis, des de l'ira fins a la luxúria, fins que al final, després d'assassinar amb perfídia el lleopard, perd el favor dels seus súbdits, que pensen que no hi ha res més perillós que estar sotmès a un rei injuriós, aïrat i traïdor. Aquest assassinat, que embota la seva ànima fins a convertir-lo en més obtús del que ja era, acaba de confirmar que el lleó és incapaç de governar-se a si mateix i, per tant, de governar els altres sense el suport d'un bon conseller. Tot i que podia conèixer per diverses fonts la figura platònica del filosòf-rei, Llull, que sempre va tenir vocació de conseller de prínceps, va reflectir en aquesta obra una via més probable cap a l'associació del poder amb el saber, la que pretenia seguir el model que, segons una tradició ben difosa, havien encarnat Alexandre el Gran i Aristòtil.

La faula que, d'acord amb el relat lul·lià, Fèlix va portar a un rei, oferia, com totes les faules, en la seva superfície, una distracció plaent als nens i als adults que s'entretenien amb històries protagonitzades per bèsties parlaires. Però aquells que, trencant-ne la closca, anaven més enllà i es menjaven el fruit, podien assaborir algunes doctrines valuoses. En aquest cas, es tractava d'unes lliçons ben realistes sobre els secrets del principat i sobre la part animal del poder, aquelles lliçons que abans que Maquiavel decidís de divulgar-les obertament solien presentar-se castament cobertes amb el vel de la ficció.

-----------------------------------------------------

*Josep Maria Ruiz Simon és professor de filosofia a la Universitat de Girona i col·labora com a columnista a la premsa. És autor de 'L'art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència' (Quaderns Crema, 1999). I acaba de publicar 'L'ètica de l'autoestima i el nou esperit del capitalisme' (Breus CCCB).