El Quixot a Barcelona

Catedràtic de Literatura a la Universitat Pompeu FabraMiguel de Cervantes no ens precisa el lloc ni la data de naixement del Quixot, però sabem molt bé on va néixer l’escriptor (a Alcalá de Henares, el 1547) i on i quan va morir el seu personatge (a Barcelona, l’estiu del 1614). Derrotat a la platja de la ciutat pel Cavaller de la Blanca Lluna, el protagonista pronuncia les que creu que seran les seves últimes paraules, “ como si hablase dentro de una tumba, con voz debilitada y enferma ”, segons l’eloqüent i concisa explicació del narrador. Una altra cosa és el decés anunciat i inercial d’un Alonso Quijano ja més o menys “ deslocado ” (com desitja Sancho amb gràcia després de la derrota) i a qui l’autor decideix deixar “ finalmente muerto y sepultado, porque ninguno se atreva a levantarle nuevos testimonios ” (tal com està escrit al pròleg de la segona part). No obstant això, la mort simbòlica de l’heroi -¿és que potser hi ha morts d’un altre tipus, a la literatura?- es produeix a Barcelona perquè així ho van voler dos dels més grans creadors que coneixem: Cervantes i l’atzar.

L’acció d’ El Quixot, tan plena de vaguetats espacials i temporals, cobra d’improvís una insòlita precisió quan Sancho Panza, governador accidental d’una illa imaginària, dicta una carta adreçada a la seva dona, “ a 20 de julio de 1614 ” (II, 36). El de la literatura és un temps relatiu i flexible que pot anar fins i tot enrere: poques setmanes després d’aquest 20 de juliol, durant la vigília del dia de Sant Joan, els protagonistes entren a Barcelona. Cervantes, ja avançada la redacció de la seva obra, va tenir la desagradable sorpresa de la publicació de l’apòcrif Segundo tomo del ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, signat per un tal Alonso Fernández de Avellaneda. I majúscula és la sorpresa del mateix Quixot quan, en una posada propera a Saragossa, un viatger li fa arribar aquest llibre en què un altre Quixot ha viscut unes aventures que no són les seves. Per distingir-se del dolent, que havia assistit a unes justes a Saragossa, Cervantes canvia l’itinerari del seu personatge i el condueix cap a Barcelona. Un cop de geni de Cervantes que és un cop de geni del Quixot.

Després d’una llarga sèrie de daltabaixos més o menys graciosos, sense més morts en un miler de pàgines que les morts per amor (la de Grisóstomo), les morts llegides (les del curioso impertinente ) o les fingides (la de Basilio), sorprèn la concentració de morts violentes a les poques pàgines que transcorren en terres catalanes. Al capítol anterior a l’entrada a Barcelona, Claudia Jerónima, per equivocada gelosia, ha disparat amb una escopeta al pobre Vicente Torrellas; uns paràgrafs després, el bandoler Rocaguinarda aplica el seu particular codi partint amb l’espasa el cap d’un dels seus homes. Ja a la ciutat, quan la galera combat un bergantí d’Alger, dos turcs maten a trets d’escopeta dos soldats cristians. Són “ nuevas aventuras, nuevos sucesos, y todos peligrosos ” (la frase és del mateix Rocaguinarda), però el Quixot, home d’acció vingut a menys davant la ràpida successió dels fets, es veu reduït al paper d’espectador.

Una bona part de la capacitat de sorpresa dels protagonistes es concentra a la ciutat de Barcelona. La catalanofília de Cervantes va engendrar moltes frases d’almanac, o de terminal d’aeroport: “ Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única ” (II, 72). Aquest famós elogi està tenyit de la retòrica pròpia del personatge, però va seguit d’una confessió en la qual potser es trasllueix la intimitat del mateix Cervantes: si bé “ los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre ”, el derrotat cavaller s’alegra del fet d’haver-hi anat. A la casa barcelonina d’Antonio Moreno, el Quixot assisteix a un sarau amb espectacle; després va de passeig i visita una impremta i les galeres del port. Finalment, el batxiller Sansón Carrasco, disfressat del Cavaller de la Blanca Lluna, porta a terme la missió de vèncer el de la Manxa.

La de la literatura és una realitat paral·lela que s’acomoda quan vol, o quan pot, a la topografia real, de manera que els seus paisatges, encara que siguin recognoscibles en el nostre entorn, neixen de la imaginació i per a la imaginació: són llocs sense espai, utòpics. No obstant això, el fet de poder visitar-los, d’arribar a reconèixer-los com a part, potser, de la nostra terra, ens produeix l’estranya emoció, o el pintoresc consol, d’una mentida tangible.

Totes les obres d’abast universal, i especialment les del passat, acaben adquirint un vernís no previst de costumisme, un valor de font documental que de vegades ens fa oblidar que les creacions artístiques tendeixen, per definició i per vocació, al mite. Per a un lector no espanyol, la Manxa ve a ser com Gaula, Macondo o Comala. Creuats els camins manxecs, Barcelona exerceix un paper de privilegi a la ruta del Quixot. La crítica ha conjecturat alguna vegada que, sense la intromissió d’Avellaneda, el Cavaller de la Trista Figura hauria acudit a Saragossa segons el que s’anunciava al final de la primera part. Aquesta és una de les moltes coses que no sabrem mai, però jo tinc el convenciment que el pas per Barcelona, amb independència de la intervenció del destí, era inevitable, deliberat, fatal.

Els capítols barcelonins de l’obra formen un petit Quixot en el qual entren en dansa moltes de les parelles principals de la trama: acció i contemplació, justícia i transgressió, armes i lletres, burles i veritats, càstig i perdó, ficció i realitat, vida i lectura, amor i mort. Barcelona era una destinació ineludible, una mena de Fisterra narratiu i simbòlic al qual el Quixot no acudeix només per despit sinó per necessitat i per vocació, és a dir, perquè sent la seva crida. El mar, amb el seu horitzó de somnis i fabulacions, era i és un planter de possibilitats narratives, i quan els protagonistes el veuen, per primera vegada en les seves vides, i a més en l’ocasió propícia de la vigília de Sant Joan, a la nit, la seva contemplació sembla un ritu iniciàtic, gairebé una promesa d’aventures sense fi. Ja al matí, a la vista d’“el mar alegre, la tierra jocunda, el aire claro ”, s’engendra goig i il·lusió. Però Cervantes, soldat als terços d’Itàlia, ferit a Lepant, captiu a Alger, també sabia que l’amplitud del mar traçava una frontera, un límit, un final, i que havia arribat el moment d’infligir al Quixot la derrota més transcendent: obligar-lo a tornar al seu poble i deixar-lo mort i enterrat.

Hi ha una altra raó a la qual no s’ha prestat l’atenció deguda. Barcelona, a més de ser una ciutat real trepitjada per Miguel de Cervantes, era el lloc perfecte per a un combat singular entre dos cavallers, perquè en la guerra inacabable entre cristians i sarraïns dels poemes cavallerescos, la platja de Barcelona era l’escenari previst per a un duel entre dos famosos enemics, i tant Boiardo com Ariosto l’esmenten expressament. En definitiva, els somnis del Quixot no podien haver embarrancat en un lloc millor que “ en la playa de Barcino, frente al mar ” (per evocar-lo amb el vers de León Felipe, o en la veu de Joan Manuel Serrat, com el lector prefereixi). Aquesta ciutat “ baciyélmica”, suma d’història i de mite, de fets viscuts i de pàgines llegides, és la que apareix a El Quixot.

És emocionant imaginar, sota la capa aïllant d’una ciutat restaurada, els passos desolats però no desil·lusionats del Quixot, uns passos que en realitat mai no va fer i que, en realitat, mai no deixarà de fer.