| Traducció: ALBA FERNÁNDEZ CANDIALARREU DEL CONTINENT AFRICÀ, els programes de ràdio van plens de testimonis, generalment homes, que es queixen que les seves parelles els han abandonat per xinesos rics. Aquestes històries locals diuen molt sobre com es percep el poder econòmic dels homes de negocis xinesos a l’Àfrica i com, cada vegada més, generen una reacció adversa entre els africans. La Xina s’ha convertit, amb diferència, en el principal soci comercial de l’Àfrica, amb un intercanvi de béns per valor de 160.000 milions de dòlars anuals: més d’un milió de xinesos, la majoria treballadors i comerciants, han emigrat al continent durant l’última dècada. L’admiració entre governs es manté i cada vegada hi ha més carreteres i mines africanes construïdes per xinesos. Però ara el debat sobre una Àfrica d’influència xinesa ja ha caducat. El boom africà que la Xina ha ajudat a fer créixer els últims anys ha atret altres inversors. I els no occidentals mostren una competència especialment ferotge.
Es preveu que el volum de transaccions comercials amb l’Índia arribi als 100.000 milions de dòlars aquest any. Els negocis entre africans i indis estan creixent a un ritme superior que amb els xinesos, i és molt probable que superin les xifres de comerç amb els Estats Units. El Brasil i Turquia també estan desbancant diversos països europeus. Pel que fa a les inversions en països africans, la Xina encara està al darrere del Regne Unit, els Estats Units i Itàlia. Si els xinesos mantenen el seu posat immutable davant d’aquesta competència és, en part, perquè ells mateixos miren més enllà del continent africà. Els dies en què els governants xinesos feien llargues visites oficials a països com Tanzània han quedat enrere. El preu d’algunes primeres matèries i la demanda de productes per part de la Xina s’han reduït, però a mesura que creix la població i s’enriqueix la classe mitjana, s’estima que la demanda tornarà a augmentar. Però els africans desconfien cada vegada més de les empreses xineses, preocupats per contractes injustos i pels danys mediambientals que produeixen els seus negocis. La puixant societat civil africana, que reclama més transparència i respecte pels drets humans, lidera l’oposició a fer acords amb els xinesos.
Aquesta actitud pot suposar un desafiament del tot inesperat per a l’autoritari govern xinès, que practica una política d’exteriors basada en les relacions d’estat a estat totalment aliena a l’abisme que separa els governants africans del seu poble. Al Senegal diverses associacions civils van aconseguir l’any passat que s’hi aturés un acord de propietat que hauria cedit una part molt important del centre de la capital, Dakar, a diversos promotors xinesos. A Tanzània els sindicats van enfrontar-se al govern per haver permès l’entrada al país de comerciants minoristes xinesos. Lamido Sanusi, exgovernador del Banc Central de Nigèria, assegura que l’Àfrica s’està obrint a “una nova forma d’imperialisme” en la qual la Xina es queda totes les matèries primeres africanes i ven productes manufacturats, sense transmetre les habilitats ni el coneixement per fabricar-los.
DESPRÉS D’ANYS DE CONVERSES poc estimulants sobre acords en què les dues parts hi sortirien guanyant, la Xina comença a adonar-se del problema. Pequín no té gaires ambicions polítiques a l’Àfrica, col·labora tant amb països democràtics com amb règims dictatorials, i el seu model de desenvolupament no ha aconseguit atreure gaires adeptes més enllà d’Etiòpia o Ruanda. La majoria de països africans se senten més pròxims a les idees occidentals del lliure mercat. Al Sudan del Sud, on la Xina ha intentat intervenir a nivell diplomàtic per aturar la guerra civil que posa en perill el subministrament de petroli, han fracassat. Molts pensaven que els xinesos acabarien dominant l’Àfrica, però pel que sembla la Xina només és un inversor estranger més barallant-se per aconseguir tots els avantatges possibles.
