El patrimoni dels ciutadans
No sóc barcelonina, però aquesta ciutat es fa estimar i, ara, me’n sento i la defenso amb dents, ungles i punys. Per això desitjo que d’avui al 2025, quan jo ja tindré l’edat de poder passejar tot un matí gaudint del clima bonhomiós d’aquest país, pugui caminar des de Badalona fins al Prat, en un immens, diàfan i deliciós passeig marítim.
Si tot passejant, aquell mític 2025, m’abelleix descansar i fer un mos, desitjo, més aviat reivindico, que els restaurants i bars de la nostra ciutat facin propostes gastronòmiques que representin el patrimoni culinari del nostre país. Vull seure a la barra de qualsevol bar i poder menjar un cap i pota, un fricandó o una cassola de bolets sense haver de rebuscar entre ofertes de sushi, xauarmes o pizzes. La cuina és salut i és identitat cultural, però també és un gran atractiu per al turisme, de la mateixa manera que ho és el comerç autòcton i singular. Sí, parlem de turisme, perquè ens cal malgrat que també ens pot fer mal. El 2025 hem d’haver sigut capaços d’haver paït l’allau turística, haurem d’haver après a coordinar-la i endreçar-la perquè la nostra ciutat sigui nostra sempre i la sapiguem compartir amb aquesta important font d’ingressos.
Quan passegi no vull veure persones, com tu i com jo, remenant les escombraries per alimentar les seves famílies mentre els nostres ídols, els nostres governants, els nostres guies, que haurem votat, no són aquí fent feina sinó a l’estranger amagant diners.
I tot plegat ho podrem decidir, ho podrem gestionar i ho podrem controlar si som lliures i deixem de dependre de Madrid.
En definitiva, quan arribem al 2025 i tingui aquella edat, vull sentir-me orgullosa d’una ciutat preciosa, que té cura dels espais, de les persones, dels sentiments i de les idees.
Cuinera de professió i per tradició familiar, va néixer a Granollers el 1967 i la seva passió pels fogons l’ha portada a obrir restaurants, com el Semproniana el 1993, a organitzar cursos i tallers i també a escriure llibres i articles.
