Mistress America

És probable que el Noah Baumbach més radiant i enginyós es trobi en les imatges i diàlegs de Mistress America, la seva ja quarta pel·lícula des que va començar a col·laborar amb Greta Gerwig. El gradual canvi de to des de llavors fins ara és palpable: el cineasta ha passat de l’aspror de Greenberg a la lleugeresa de Frances Ha i l’autocrítica de Mientras seamos jóvenes. A Mistress America, que recull i expandeix moltes de les seves obsessions (xocs generacionals, debat intel·lectual i crisi de la maduresa), ha deixat enrere l’amargor existencial per deixar entrar el nervi eufòric, el gag i cert atreviment formal. De nou amb Gerwig en el paper d’una noia de 30 anys fascinant i camaleònica, i amb la jove Lola Kirke com la seva germanastra aspirant a escriptora, Mistress America comença com una exploració d’una amistat incipient i gairebé per capritx es transforma en un vodevil que rendeix homenatge als grans del gènere -Lubitsch, Hawks, els germans Marx- i on Baumbach, àgil i despert, filma una screwball comedy hipster en la seva millor expressió. |