Girona, molt més que una postal

Diuen que Girona té mala entrada i pitjor sortida. També diuen que si fas un petó al cul de la lleona és segur que hi tornaràs. I no ho diu ningú, però és un fet comprovat que tres de cada quatre vegades que hi vas ensopegues amb Joaquim Nadal.

Torno a Girona per primera vegada per feina des que en vaig marxar el 2003. Hi he tornat altres vegades per raons personals. Però avui hi vinc a treballar -per escriure aquesta crònica- i trobo al tren l’exalcalde omnipresent. Ens detectem mentre fem cua per baixar de l’Avant de les vuit del matí i intercanviem a distància dues frases banals: “Què fas per aquí?”, “I tu d’on véns, tan d’hora?” Noto que la gent ens mira: bé, el miren a ell, que parla amb una desconeguda xava.

Recorrem els passadissos inacabables de l’estació grandiloqüent de l’AVE -tan poc pròpia de la ciutat “petita i delicada” que va descriure Jaume Ministral- mentre l’exalcalde va saludant polítics que van en direcció contrària, cap a Barcelona o cap a Madrid, i parla de com quedarà el consistori després de les eleccions. Diu que no vol “ni saber-ho” i especula sobre els resultats, sense ni insinuar que el convergent Carles Puigdemont pugui perdre l’alcaldia. Somric per dins, perquè recordo que la primera vegada que vaig posar els peus a Girona, el 1996, a ningú li passava pel cap que un convergent en fos l’alcalde: no perquè CiU no guanyés en altres eleccions, sinó perquè d’alcalde només n’hi havia un, en Quim.

Vaig viure i treballar aquí –al diari 'El Punt'– set anys. Els últims anys del nadalisme. I avui esmorzaré amb el llibreter Guillem Terribas, una de les persones que coneix millor aquella etapa de 23 anys, cronològicament paral·lela al pujolisme, durant la qual Girona va deixar de ser “grisa i negra” per entrar en una esplendor que ha derrotat la rival Figueres.

Haig d’anar cap al barri de Sant Narcís i passo pel Parc Central i Santa Eugènia. Em sembla que tot està 'com sempre' (el meu 'com sempre'), però amb moltes més estelades als balcons. Crec que abans els gironins portaven l’estelada per dins, el que ha canviat és que ara l’exhibeixen.

Arribo a la plaça de l’Assumpció tan d’hora que encara no ha obert el bar del Centre Cívic, el de 'Secrets de família'. He citat aquí Terribas -que és de Salt però viu al centre de Girona- a proposta de l’escriptor, professor de filosofia i editor Oriol Ponsatí-Murlà, que serà el meu guia per la Girona del 2015. Nascut a Figueres i trasplantat a Girona de petit, sap que no és GTV (gironí de tota la vida) i diu que no se li “perdona”: es veu d’una hora lluny que se li’n fum.

Sempre m’ha cridat l’atenció la importància purament recreativa que es dóna a l’origen dels habitants de Girona. Se’n parla molt, tothom sap el lloc de naixement de coneguts i companys de feina, però no té cap conseqüència... si no és que vols ser manaia. Deu ser una metàfora de les dues ànimes de l’indret: vella ciutat de províncies i moderna capital universitària i cultural.

La llum de primera hora del matí, igual que la del vespre, afavoreix especialment aquesta ciutat de colors càlids, amb molts racons i sense grans avingudes. Localitzo Terribas en un cantó de la plaça, atrapat per aquesta sensació, fascinat per un barri que feia temps que no visitava. “Està millor que mai, mira que ben cuidades que tenen les plantes”, observa. L’arrossego fins a l’únic bar obert de la plaça abans de les nou, el de la Penya Blaugrana: un local aparentment anodí on fan uns entrepans de fuet deliciosos.

Bons fogons, trauma superat

Fa anys que a Girona s’hi menja (molt) bé a gairebé tot arreu. Ara -amb el lideratge del Celler de Can Roca- fa riure aquell episodi dels anys 80 amb un Nadal enfurismat perquè es deia que per menjar bé a Girona calia anar a Figueres. Terribas somriu i recorda: “L’anècdota és totalment real. El jurat del premi Casero [ atorgat per la Llibreria 22, que ell dirigia] es trobava per deliberar al restaurant Motel [al planià Hotel Empordà]. Per tant, l’acta que es llegia quan s’anunciava el guanyador deia: «Reunit el jurat a la ciutat de Figueres...» Fins que en Nadal em va cridar un dia al seu despatx i em va dir: «Si continueu així, us trec la subvenció». O sigui que vam deixar de dir on ens reuníem”.

Oriol Ponsatí-Murlà, veí i militant de Sant Narcís -ha triat el barri després d’haver viscut al centre i a Santa Eugènia-, apareix quan ha deixat la canalla a l’escola que hem de visitar. Abans, però, no em resisteixo a la temptació de fer un cara a cara de dos representants de la cultura gironina separats (o units) pel gap generacional (36-63). Anem a la terrassa del bar del Centre Cívic, que ja és obert. I el primer que fan és embrancar-se en una discussió sobre qui va ser el primer director de l’entitat. Desempata la Rosa, la primera que va portar el bar, com la Dolors del culebró que va posar Girona al mapa de la ficció televisiva.

Descobreixo que a Ponsatí-Murlà l’irrita l’obsessió de “posar Girona al mapa” i “fer una ciutat d’aparador”. Terribas admet que s’ha passat “d’estar acomplexats a anar de sobrats” i que “cada alcalde ha volgut deixar una empremta” amb projectes no sempre encertats: critica l’artificial Festival de Músiques Religioses i del Món, que es va fer del 2000 al 2011, però s’entusiasma amb el Temporada Alta i més coses: “La ciutat està ben estructurada. Hi ha llibreries, museus, editorials, cines al centre... Quina ciutat mitjana té cines al centre? Tot això és perquè s’ha vetllat des de les institucions i perquè hi ha una societat civil que fa coses. Som molt més que una postal”.

Societat civil és Edicions de la Ela Geminada –amb seu social al menjador de casa l’Oriol Ponsatí-Murlà–, és el Col·lectiu de Crítics de Cinema -que programa pel·lícules en versió original al Truffaut-, és l'Escola Mare de Déu del Mont -17 nacionalitats, 19 llengües-, és el Casal de Gent Gran de Santa Eugènia, és la universitat... Comencem per l’escola.

Una escola pintada de colors

Als altaveus del centre Mare de Déu del Mont hi sona Corren, dels Gossos, per anunciar l’hora del pati. Hi ha dies que el final de la classe el marca una altra cançó, mai un timbre. Montserrat Marquet, directora; Anna Maria Prim, secretària de l’equip directiu, i Joel Aranda, cap d’estudis, creuen que detalls d’aquests fan canviar l’ambient d’un centre. N’hi ha molts més, de detalls: un hort al pati, metres i metres de parets abans grises ara pintades de colors amb la suor del front de pares i mestres, racons de lectura amb coixins per terra. A l’aula, els llibres de text se substitueixen per materials didàctics d’una altra mena quan és possible i adequat. El seu lema és: "Digues-m'ho i me n'oblidaré; ensenya-m'ho i ho recordaré; involucra-m'hi i ho recordaré per sempre".

És el tercer curs d’aquest equip directiu, un trident format gràcies a la tossuderia d'Anna Maria Prim, que va remoure cel i terra quan va plegar l'anterior director perquè fitxessin Montserrat Marquet, provinent d'una escola de Barcelona que aplica mètodes innovadors, i Joel Aranda, que ho havia capgirat tot a la seva classe a Fornells de la Selva. Tots tres junts han sacsejat a Girona un centre que arrossegava l’etiqueta “d’escola amb molta immigració, en negatiu”. Per a ells, “la integració de nouvinguts és una riquesa”. Ponsatí-Murlà apunta que ell hi porta els fills perquè no vol que creixin en un ambient irreal “sense cap immigrant, com passa a les escoles del centre de la ciutat”.

El menjador de la Txell i l’Antònia

Després d’un matí en una escola tan diferent de la que vaig conèixer, travessem Sant Narcís i arribem a Santa Eugènia. Dinarem en horari europeu als dominis de la Txell i l’Antònia, la cambrera en cap del menjador del Casal de Gent Gran i la vicepresidenta de l’entitat. Elles són l’ànima de l’invent, però el servei -3 euros per àpat- és municipal, pensat perquè els avis no mengin sols i malament a casa seva. Ens posen verdura i després cinc mandonguilles per a cadascú amb salsa abundant. El pa vola, els comensals lloen l’aigua de l’aixeta gironina que beuen i riuen dels acudits de la Margarita. I quan acaben de menjar corren a fer cua per pagar. Mentre s’esperen, un avi "'toledano' que parla català” em recita un poema i una àvia em diu que el menjador li ha “tornat la vida”.

Per pair el banquet anem a peu cap al Barri Vell. Recorrem la carretera de Santa Eugènia de Ter, poble annexionat com a barri de Girona el 1963. Un camí d’edificis alts de pisos construïts els anys 60, 70 i 80 -algun dels 90- per anar cap al cor de la postal. Ens espera Sílvia Planas al Museu d’Història dels Jueus, a quatre passes de la impressionant catedral. Dirigeix aquest museu i el Museu d’Història de la Ciutat.

La trobem anant amunt i avall intentant saber per què s’han quedat sense llum. Hi ha uns obrers que fan pinta d’estar-hi implicats. Torna amb el problema resolt i es posa a parlar apassionadament de la feina que fa.

L’origen de la recuperació del call jueu gironí es podria explicar maliciosament com la història del caprici d’un poeta que als anys 70 es va fascinar per la mística jueva i va comprar edificis a la zona. Però Planas no veu així Josep Tarrés: “Va rehabilitar edificis amb finalitat de recerca, encara que també tingués una finalitat lucrativa, perquè hi va posar un bar. Se li deu la descoberta del Call. Gràcies a ell, després, l’Ajuntament va poder comprar aquest edifici, que ara sabem que era on hi havia hagut una sinagoga, i crear el Patronat i l’Institut d’Estudis Nahmànides”.

La càtedra Ferrater Mora i la UdG

Des del museu pugem a la plaça Sant Domènec. La pedra del recorregut és tan hipnòtica que t’oblides d’esbufegar.

Quan fem el cim entrem en un edifici que va passar de convent a caserna i que ara acull la facultat de lletres de la UdG. Joan Vergés és director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani des que Josep Maria Terricabras va deixar-la per ser eurodiputat. Creada el 1989, s’ha convertit en una destinació de prestigi per on han passat figures com Chomsky, Hobsbawm o Touraine. Fent de lobi de profes de filosofia, Vergés i Ponsatí-Murlà remarquen la importància de la càtedra, que cada any atreu un pensador de primer nivell durant deu dies. “Això no ho fan a Barcelona ni enlloc d’Espanya”, etziben. Vergés esmola l’eina per queixar-se que la UdG no s’ha singularitzat prou per convertir Girona en una autèntica ciutat universitària.

El nou rector, Sergi Bonet, entoma la crítica. Recorda que el 20% de la població de Girona forma part de la comunitat universitària i que la UdG ha portat un creixement econòmic del 40% a la ciutat. “Potser la nostra especialitat és oferir titulacions de totes les branques del coneixement. Tenim les clàssiques i les tècniques. Això no ho tenen enlloc. I l’eixamplament i la singularitat ens ve amb la internacionalització a través dels màsters”, matisa.

De tornada a l’estació, diviso Quim Nadal a la terrassa del bar del davant de la Catedral. Tinc la sensació d’estar en un cercle, no sé si viciós o virtuós.

RACONS

Un pati amb hort a l’Escola Mare de Déu del Mont

Sant Narcís és un barri concebut durant el franquisme com una ciutat jardí de cases barates i edificis baixos. L’objectiu era que les famílies dels treballadors convisquessin amb capellans i militars, per evitar l’aparició d’un feu obrerista. Ara és una de les zones amb més presència de nova immigració i això es veu a l’escola. Però l’equip directiu s’ha empescat un projecte amb elements com l’hort del pati. Allà cada grup té la seva tasca i els més grans ensenyen als petits. Molt recomanables els pèsols, bo i crus.

Museu d'Història dels Jueus

És el museu més visitat de Girona -si no comptes el Tresor de la Catedral- i s’hi troba la col·lecció més important de làpides jueves d’Europa, no tant per la quantitat (29 d’exposades) com per la qualitat. Sílvia Planas parla amb emoció del “discurs” que contenen, de la “profunditat filosòfica” dels epitafis. “He vist visitants plorant en llegir-los. Jueus de tot el món vénen aquí buscant la filiació sentimental, més que factual, que encara poden trobar a Girona”, explica la directora. La làpida més antiga és del 1198.

El claustre de l’antic convent que ara ocupa la UdG

Els estudiants de la UdG -a la foto n’hi ha dos exemplars- són una espècie que té la sort de poder passar estones a l’antic claustre del convent de Sant Domènec, ara Facultat de Lletres. Aquí s’hi veu l’angle nord. La galeria inferior és gòtica, del segle XIV. La superior és una ampliació del segle XVI. Quan es va rehabilitar per a l’ús actual s’hi van plantar tres xiprers que “van arribar a tenir una alçada imponent”, recorda Ponsatí-Murlà. Però no van resistir la nevada del març del 2010 i els que hi ha ara són força més joves.

LES DADES. Radiografia social de la ciutat

La radiografia social de Girona, en Pdf