La maledicció fílmica d’‘El Quixot’

BarcelonaD’alguna manera, és apropiat que les dues adaptacions al cinema més famoses d’ El Quixot siguin dues pel·lícules inacabades, projectes fallits en què el geni artístic va ser derrotat pels molins de vent del pragmatisme. També que els seus respectius directors siguin dues figures gairebé quixotesques, somiadors enfrontats a la lògica de la indústria del cinema, marcats pel rebuig a integrar-se amb docilitat en la maquinària hollywoodenca. Orson Welles i Terry Gilliam van fracassar en l’intent d’oferir una versió personal d’ El Quixot, víctimes d’una maledicció que sembla perseguir els creadors que s’allunyen de l’ortodòxia per acostar-se al clàssic de Cervantes.

Orson Welles va començar a rodar el seu Don Quixote el 1957 i va continuar treballant-hi, esporàdicament, al llarg dels quinze anys següents. A diferència d’altres projectes del director, aquí Welles no depenia de cap productor o estudi i finançava el film amb els seus ingressos com a actor. Quan s’esgotaven els diners tancava la paradeta i de seguida que reunia el capital convocava els actors i reprenia la producció. Welles va rodar escenes a Mèxic, Espanya i Itàlia, amb càmeres de 35 mm i 16 mm, amb so i sense. Durant el rodatge, l’actriu infantil Patty McCormack va créixer i va obligar Welles a eliminar el personatge; a finals dels 60, les escenes del protagonista Francisco Regueira es van haver de completar a corre-cuita per culpa de la seva delicada salut. No va servir de res: quan Regueira va morir el 1969, Don Quixote seguia inacabat; Welles continuaria pensant noves escenes fins a la seva mort, però mai aconseguiria donar-hi una forma definitiva.

La independència amb què Welles va produir Don Quixote va ser, al final, un obstacle per enllestir el film. El concepte va evolucionar radicalment al llarg dels anys: la idea inicial era subratllar l’anacronisme dels personatges traslladant el Quixot i Sancho Panza al món modern, però als 70 va tenir la idea de convertir la pel·lícula en un film assaig a l’estil de F for Fake. Don Quixote era el seu projecte personal i no havia de donar explicacions a ningú: l’enemic no eren els gegants de Hollywood, sinó el seu rebuig a comprometre la seva llibertat artística.

Sembla mentida, però la història d’El Quixot de Terry Gilliam encara és més tortuosa, un conte de terror per a directors de cinema. Com la de Welles, la versió de l’ex-Monty Python jugava amb l’anacronisme, però, en lloc de traslladar el Quixot al segle XX, plantava un executiu londinenc del segle XXI a la Manxa del segle XVII per ocupar el lloc de Sancho Panza. Amb Johnny Depp i Jean Rochefort de protagonistes, The man who killed Don Quixote es va començar a rodar l’any 2000, però, com mostrava el documental Lost in La Mancha, es va haver d’enfrontar a una tempesta perfecta de desgràcies: els exercicis militars aeris que es feien a les Bardenas Reales impedien enregistrar el so, les pluges sobtades van provocar una inundació que va destruir els decorats i Jean Rochefort va haver de marxar a França per operar-se d’una hèrnia discal. Després de dos dies de producció, el rodatge es va suspendre i va començar un litigi amb la companyia d’assegurances, que es va acabar quedant els drets del projecte. Gilliam els acabaria recuperant i el 2008 anunciaria una nova versió amb Robert Duvall i Ewan McGregor que ni tan sols es va començar a rodar. El 2014 Gilliam s’alia amb la productora catalana Nostromo i presenta un nou projecte amb John Hurt i Jack O’Connell, però el juny del 2015, el mateix dia que Amazon confirma que finançarà el projecte, John Hurt revela que té càncer.

Fa tres setmanes es va saber que el prestigiós productor portuguès Paulo Branco lidera ara el projecte -en principi sense John Hurt- i que es començarà a rodar al setembre. Però a aquestes altures del partit, qui sap si s’arribarà a rodar? Es concreti o no, la infatigable fe de Gilliam i la seva tenacitat són ja una història èpica.

‘El Quixot’ xinès, el musical i el manga

‘Don Quijote’ (1898)

El Quixot apareix al cinema aviat, en una escena d’un film de la Gaumont avui dia perdut.

‘Don Quijote’ (1933)

La primera versió sonora. La dirigeix Georg Wilhem Pabst i el protagonista és el cantant d’òpera Feodor Chaliapin.

‘Don Quixote’ (1952)

Debut televisiu del Quixot. La dirigeix Sidney Lumet i hi actuen Boris Karloff i Grace Kelly.

‘ Don Kijot’ (1957)

El Don Quixot soviètic introdueix una lectura de la història en clau de lluita de classes.

‘Man of La Mancha’ (1973)

Adaptació del musical homònim dirigida per Arthur Hiller amb Peter O’Toole i Sofia Loren.

‘Don Quijote de la Mancha’ (1979)

L’aclamada versió animada per a televisió amb veus de Fernán Gómez i Antonio Ferrandis.

‘Zukkoke Knight’ (1980)

Al Japó es van produir 23 episodis televisius d’un Quixot animat a l’estil manga.

‘El caballero Don Quijote’ (2002)

Manuel Gutiérrez Aragón continua al cinema la sèrie d’ El Quixot que havia dirigit el 1992.

‘ Tang ji je de’ (2010)

El primer Quixot en 3D és aquesta versió xinesa en què el Quixot embogeix per culpa de les novel·les de kungfu.