Joanot Martorell, el primer novel·lista deïcida
Mario Vargas Llosa va reivindicar el ‘Tirant’ com la primera “novel·la total”. L’escriptor va arribar a l’obra de Martorell gràcies a Cervantes, que li va dedicar un preciós elogi a les pàgines d’‘El Quixot’
Escriptor I Crític LiterariA més d’escriure novel·les tan ambicioses i audaces com La ciudad y los perros (1962), La casa verde (1965) i Conversación en La Catedral (1969), el jove Mario Vargas Llosa que va irrompre en el panorama literari internacional durant la dècada dels 60 va dedicar també moltes energies a explicar la seva concepció de la literatura i la seva idea de com havia d’escriure un narrador modern.
Des de principis del segle XX, almenys des de les avantguardes històriques, era molt freqüent que tots els creadors artístics que es preuessin de ser-ho complementessin les seves obres de creació amb textos de caràcter programàtic. (Durant el XIX potser no havia estat tan freqüent, però també deunidó com són de llustrosos els casos que es van donar: des de Poe fins a Rimbaud, passant per Flaubert, Baudelaire i etcètera.) A més, els 60 eren uns anys en què la teoria literària i la reflexió sobre qualsevol fet o aspecte de la cultura estaven molt en voga. No és sorprenent, per tant, que un autor tan decidit a conquerir un lloc preeminent en la història de la literatura com era aquell jove peruà amb dents de castor, una disciplina castrense i un talent olímpic també volgués dir-hi la seva.
El que sí que és sorprenent -i aquesta apreciació obvia totalment la posterior deriva ideològica del personatge-és la manera que Vargas Llosa va escollir per il·lustrar i per donar substància teòrica tant al seu ideal de novel·la com de novel·lista: reivindicar el Tirant lo Blanc, la gran novel·la catalana de finals de l’Edat Mitjana, que el seu autor, el valencià Joanot Martorell, va escriure entre el 1460 i el 1464, que va ser publicada pòstumament el 1490, i que durant els anys 60 del segle XX era estudiada per uns pocs erudits i ignorada pel públic en general, o bé considerada una curiositat remotament venerable.
A Lletra de batalla per ‘Tirant lo Blanc’, un breu i excel·lent assaig publicat en castellà el 1969 i aparegut més tard en català en traducció de Ramon Barnils i amb pròleg de Joaquim Molas, Vargas Llosa posa el Tirant lo Blanc com a primer cas en la història de la literatura del que ell anomena “novel·la total”, alhora que situa Joanot Martorell com a precursor d’aquella estirp de novel·listes que qualifica de “suplantadors de Déu”.
Quan Vargas Llosa parla de “novel·la total” es refereix a un tipus de novel·la que, si bé neix arrelada en una determinada realitat sociohistòrica i participa dels codis d’un gènere literari, a la fi proposa i imposa la seva pròpia realitat i de cap de les maneres permet ser limitada per la cotilla de cap classificació tancada. Del Tirant, Vargas diu que “totes les definicions li convenen, però cap no l’abasta”. Vol dir que té elements de novel·la de cavalleries, de novel·la realista, de novel·la històrica, de novel·la militar, de novel·la de costums o social, de novel·la fantàstica, de novel·la eròtica i, fins i tot, de novel·la psicològica. Aquesta capacitat per ser-ho tot a la vegada d’una manera natural i sense contradicció és un dels atributs de la novel·la moderna. És una capacitat que es troba en les obres mestres de molts grans novel·listes dels segles XVIII, XIX i XX. Sobretot és, però, un tret que es troba en la mateixa realitat, sempre plural i múltiple, mai simple ni unívoca.
Una obra en què hi cap tot
Per a l’autor de La guerra del fin del mundo, l’ambició totalitzadora és una eina indispensable per afrontar amb garanties la creació d’una novel·la. Per això admira la potència i l’habilitat de Martorell per construir una obra en què hi cap tot, des de detalls quasi estrictament sociològics -referits a institucions, costums, diners- fins a explosions imaginatives -ja siguin de caràcter realista o fantàstic-, una obra poblada per personatges que sobretot pertanyen a l’aristocràcia però en la qual “lleument apareixen representats diversos estrats de la societat”, una obra que es fixa en “les gestes públiques” dels seus herois però també en les seves “conductes privades” i en què apareixen tota mena de violències i d’afectes, de crueltat i d’humor, de formes de vida i de mort. Per a Vargas Llosa, Martorell és el precursor de noms indiscutibles com Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi i Joyce. I també García Márquez, el novel·lista “deïcida” per excel·lència del boom llatinoamericà, segons va argumentar el mateix Vargas Llosa a l’assaig Historia de un deicidio.
No cal dir que si l’escriptor peruà va arribar fins al Tirant lo Blanc va ser gràcies al seu avalador hispànic més persuasiu i gloriós, Miguel de Cervantes, que li dedica, per boca del capellà Pero Pérez, un preciós elogi a les pàgines del Quixot : “ Hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos ”. També en diu que “ por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen ”. És a dir, que Cervantes ja elogiava el Tirant per la seva modernitat, que el diferenciava dels altres llibres de cavalleries.
Aquest festival d’elogis entre grans escriptors fa pensar en la frase d’un altre “suplantador de Déu”, el portuguès Antonio Lobo Antunes, que un dia va afirmar que les rivalitats entre escriptors eren absurdes perquè “les obres mestres són com els tigres, que no es devoren entre ells”.
