Ignasi Aballí, deixar de fer és millor que fer

BarcelonaA les finestres del seu estudi, una antiga nau industrial del carrer Joaquín Costa amb olor d’espècies a l’entrada i llum polsosa d’abans, hi té penjades des de fa mesos diapositives d’obres d’art. Les feia servir un amic professor per a les seves classes abans que els ordinadors les desterressin a l’apartat d’arqueologia tecnològica del segle XX. Les té allà, torrant-se al sol, desdibuixant-se, perdent els colors, a l’espera que en un futur potser proper es converteixen en una obra audiovisual on, segurament, veurem l’absurditat atzarosa de l’ensenyament de les belles arts. O no. L’obra d’Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) és oberta, subtil, tènue. Permet moltes lectures perquè, en si mateixa, no pretén gaire cosa. A vegades és una ombra, o el rastre de la pols en un quadre sobre el qual ha decidit no pintar, o una campana de vidre buida, o el vídeo d’un rellotge de sorra que ens mostra com cau un gra, i un altre, i un altre, fins que s’acaba. I s’ha de girar, o no.

El cartell de la Mercè, per exemple. Dues bombolles de sabó. “Vaig fer les fotos un dia que passava en bicicleta per davant de Correus i vaig veure un home que feia bombolles. Em vaig parar a fer fotos, hi havia gent al costat intentant agafar-les, fent-les petar, rient. Sempre creen molta expectació, les bombolles! Vaig triar dues imatges en què no sortia gent, encara que a les bombolles s’hi reflecteixen les palmeres, i la posta del sol. Per mi mostren la ciutat de manera subtil; el cel i la terra, els dos llocs on hi ha la festa, que a més és tan efímera com les bombolles”. ¿També podrien ser la bombolla immobiliària o turística que viu la ciutat? “Per què no? La bombolla també en pot ser una metàfora. No seria una lectura que em molestés. És una imatge prou oberta i a la vegada està vinculada al meu treball, en què sempre exploro l’efímer, la relació entre l’invisible i el visible, la fragilitat, la transparència”.

Aballí, de qui es va poder veure abans de l’estiu una exposició dels seus últims treballs a la galeria barcelonina Estrany - De La Mota, enllesteix ara les peces que exhibirà a la galeria Pedro Oliveira, de Porto, a finals d’octubre. També anirà a la fira Frieze de Londres amb la galeria madrilenya Elba Benítez, i a l’octubre de l’any que ve tindrà una retrospectiva de l’última dècada al Museu Reina Sofia de Madrid. Fa uns anys que no para tot i la crisi que, explica, ha posat a règim el sector de l’art.

Ell, però, fa set anys que es pot dedicar només a l’art després de deixar les classes que durant 17 anys va fer a l’Escola Massana. Hi van tenir molt a veure la seva presència a l’exposició general de la Biennal de Venècia del 2007 i l’exposició monogràfica que el 2005 li va organitzar el Macba i que després es va veure a Porto, Birmingham i Karlsruhe.

“Des del 2008, quan hi va haver el pic de bonança econòmica en el món de l’art, hi ha hagut un daltabaix important. Ara és complicat vendre, i també cobrar. El nombre de col·leccionistes s’ha reduït, i moltes institucions directament han deixat a zero el seu pressupost per a adquisicions -explica-. L’única solució és sortir a fora, treballar amb galeries de països on no hi ha tanta crisi, però tot i així la situació és fràgil”.

Al taller treballa amb moltes coses a la vegada. Sobre una taula hi ha uns tubs de maquillatge de diferents colors. Està retocant una antiga peça en la qual feia servir el tint facial en lloc de pintura. Al costat, làmines de metacrilat de diferents colors. En lloc dels marcs amb vidre transparent hi posa aquests filtres de color per mostrar fins a quin punt l’objectivitat és un mite. Enmig del taller, munts de diaris mutilats. Des de fa anys retalla xifres o paraules soltes i les posa una sobre l’altra en llargs llistats que reordenen l’actualitat. “Ara fa uns anys que estic retallant el nom dels països. Uns surten molt, altres gens”.

Són intervencions mínimes. “M’interessa deixar que les coses passin, intento mantenir-me’n al marge, miro de no intervenir gaire en el resultat. De fet, quasi m’interessa més l’absència, el rastre que han deixat les coses, que no el que és obvi. És més una inacció que una acció. Així intento oferir una nova visió més crítica sobre la realitat”.

Al món, diu, ja hi ha massa soroll. “Avui en un sol dia veiem més imatges que les que veia algú del segle XVII en tota la seva vida. Vull evidenciar la dificultat de fer ara un treball sobre el fet visual. Per això vaig a contracorrent, mirant de fer el mínim possible”. Sap que és contradictori perquè fins i tot la seva no intervenció provoca una nova imatge, una obra que entra en circulació en un circuit que li dóna un nou valor. Tanmateix, evita saturar el món amb imatges noves i les que fa servir moltes vegades estan agafades d’internet o dels diaris. Però això, reconeix, posa al límit l’autoria. “És la raó per la qual no m’he volgut fer mai de cap entitat de gestió de drets. Per què he d’impedir que es reprodueixin obres meves si jo faig servir les imatges dels altres? Si m’ho demanen, les deixo reproduir sense cost. És una qüestió de retorn”.