Una mina per a Ken Follett: Del centre als cops amagats de les esglésies de Sant Pere

ENFILEM EL CARRER de la Font Vella, i ens aturem davant d’un edifici de fesomia modernista. “Casa Alegre de Sagrera”, hi diu a la façana. El meu guia obre la porta i pregunta amb polidesa a la conserge: “¿Puc ensenyar-li un minut una cosa?” La noia somriu. El coneix. “Si és un minut, sí”. I doncs, entrem.

En Vicenç Villatoro m’ensenya Terrassa. Ens hem citat fa una estona a la plaça Vella, davant de la catedral del Sant Esperit (on va produir-se la bufetada a Pere Navarro), i hem començat a caminar. M’ha dit que volia que veiés el centre, també el barri de ca n’Anglada i les esglésies de Sant Pere. I mentre m’ho deia, jo pensava que és un home pacífic però intens. Algú de reposada passió. Algú civilitzat, en tot el sentit de la paraula. “Mira, aquí es va rodar La teranyina ”, em diu, un cop som a dins de la casa. I quan veig l’escalinata, me’n recordo. “Sí -fa ell, enriolat, perquè m’endevina el pensament-. En aquesta escala hi havia unes hòsties de collons”. El mateix Villatoro, amb en Jaume Cabré, autor de la novel·la, en Jaume Fuster i en Toni Verdaguer, director de la pel·lícula, van fer-ne el guió. M’explica que aquesta era la casa pairal d’un industrial, Joaquim de Sagrera, i que va ser reformada a principis del segle XX (d’aquí l’aspecte modernista) perquè va quedar molt malmesa per culpa de la invasió de les tropes napoleòniques. La casa va comprar-la l’Ajuntament amb l’ajuda de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, que avui ja no existeix. N’acabo de veure l’antiga seu (amb l’escut a la façana, encara), que ara és un BBVA. Més amunt, al mateix carrer, un altre indici del pas del temps: “Aquí hi havia el casino del poble, que ara és un Abacus”, fa.

I mirem xemeneies. Moltes xemeneies, perquè les fàbriques ja no existeixen, però les xemeneies sí, hi són totes, per tot arreu. Sobta pensar que les fàbriques eren al mig de la ciutat, tan a prop de les cases. Fàbriques i cases. La gent devia sentir-ne el soroll a tota hora. “La meva àvia era sorda, pel soroll, pel soroll continu. Però, en canvi, a dins de la fàbrica se sentien entre ells, s’entenien. La fàbrica era com una petita comunitat”. Parla fluix, amb transcendència, amb un cert rogall, quan es refereix al passat industrial de la ciutat i al de la seva família, vinguda d’Andalusia. La seva àvia va treballar a la fàbrica des dels dotze anys. “Eren nenes, tenien dits petits... Una mica, el que explica la Sílvia Alcántara a Olor de Colònia ”.

Creuem el carrer Compte d’Egara. Ègara o Egara? “Doncs vam néixer dient-ne Egara i morirem dient-ne Ègara”. Al fons, un carreró com una postal del XIX, intacte. “Són les cases obreres -m’explica-. Avui en dia hi viuen arquitectes”, puntualitza. “I això, mira, un antic vapor”, em diu. És el vapor Ros. Un edifici industrial amagadíssim enmig d’una illa de cases. Bellesa de ferro i de maó. Rovell, llamborda, vidres, sostres altíssims. Ara a l’espai hi ha un gimnàs i un bar arreglat, però no costa gens imaginar-s’hi obrers amb gorra i bata.

Hi ha tendals de punta a punta del carreró estret, finestres malgirbades, espontànies, finestres que no tenen més remei que ser-hi, sense cap autoestima. Però també finestres immenses, principals, que fan companyia a les escales de ferro, de bellesa no buscada (la millor bellesa). “Per a mi, això és la meva àvia, Llúcia Vives Sumell, que es va casar amb el manyà de cal Reig”. I ja al carrer de l’església, em mostra una botiga. No estava previst aturar-s’hi, però peca d’emblemàtica i no ens hi podem resistir. És La Casa de les Boines, que en una època de la vida es va dir L’Esperantista. Esclar que a Terrassa, al segle XIX, una botiga de boines devia ser molt necessària. “Hi venen boines, barrets i banderes”, m’explica en Villatoro. Després, quan agafem el cotxe, veuré que al portaequipatges n’hi té diversos, de barrets.

Hi entrem i parlem amb el marit de la mestressa, en Marc Carbonell. Al vidre del taulell hi ha un avís on hi diu: “No es realitzen canvis de barretines”. Somric. “Oh, és que te les demanen per fer uns Pastorets i l’endemà te les tornen”, explica en Marc. I també explica que de banderes catalanes fa molt de temps que en venen. “Molt abans que comencés l’auge de la independència la meva sogra les feia a mà”. Li pregunto si la cosa va bé. “Va de baixa, va de baixa... Ara l’article independentista va de baixa. Si et quedes només amb el marxandatge de l’estelada, te’l menjaràs amb patates. Nosaltres, ara, ens hem quedat el més bàsic. El mercat està saturat i ho hem deixat de tocar. Hi va haver uns mesos (per allò de la Via Catalana) que per comprar senyera hi havia cua fins a l’església”.

La plaça Roja de Ca n’Anglada

Qui no pensa, quan sent a dir Ca n’Anglada, en “allò que va passar”? Va ser el 25 de juliol del 1999. Els diaris de l’època en parlen com d’un “conflicte racial”. El nom del barri s’associa, encara avui, a conflicte, marginació, violència. “Va ser per l’ús de la plaça”, em diu en Villatoro, mentre pugem al cotxe. “La plaça Roja havia estat una vella reivindicació dels antics habitants del barri, provinents de la immigració andalusa dels anys 50. Els nous immigrants, musulmans, i els vells immigrants van barallar-se per l’ús que se’n feia”. Va haver-hi destrosses, crits contra els “moros”, ferits i detinguts. “Ara passarem per on jugava a futbol de petit en Xavi Hernández”, m’explica mentre hi fem cap. “I allà, veus?, hi ha la tocineria dels pares de l’escriptora Antònia Carré” (Tocineria Carré). Carrer de la Volta, passatge de la Rosa, carrer de la Indústria, esclar, i avinguda Jacqard. “És qui va fer el teler Jacqard, i qui va fer el teler Jacqard sens dubte es mereix una avinguda”. L’avinguda de Barcelona fa de frontera. Entrem a Ca n’Anglada. El canvi és com un tall. Dones amb mocador al cap i vestits fins als peus. “Diria -fa en Villatoro- que aquests edificis ja són Obra Judicial del Hogar. Ja són post-riuada”. La riuada del 62, que va deixar 900 morts. La riera es veu, allà al fons. Em miro els comerços. Frankfurt Ambur, Peluquería Pilar, Cafetería Barça-Madrid. A terra, pa mullat per als coloms, però pa marroquí. Pa rodó i pla. Tothom fa el mateix a tot arreu.

Travessem la plaça. “Fotos no!”, diu, de seguida, una noia. Però en Villatoro em vol ensenyar la biblioteca del barri. És la biblioteca del Districte 2. Un espai preciós i ben cuidat, amb un hort i un banc per seure-hi a llegir. La directora de la biblioteca, Montse Llovera, no s’esperava la nostra visita. “Si m’haguéssiu avisat...”, es queixa, de broma. “La meitat dels usuaris d’aquesta biblioteca són canalla d’origen marroquí”, m’explica. I ja ho veig. En una sala, un grup (també de voluntaris) ajuda tot de nens marroquins a fer deures. “Aquí de silenci no n’hi ha mai”, somriu ella, movent el cap. I, no sé per què, aquestes paraules m’emocionen. Entenc que els treballadors d’aquesta biblioteca fan de tot: d’assistents socials, de redactors de currículums, de traductors de cartes de l’Ajuntament... “Són nens que a casa no tenen cadires ni taules. La nostra guerra és aconseguir que també vinguin les mares”. En sentir-ho, una àvia, que llegeix el Diari de Terrassa en una cadira, aixeca el cap i fa que sí, quan la sent.

Quan aparquem, el director del Museu de Terrassa, en Domènec Ferran, ja ens espera. Avui Sant Pere és un barri, però va ser un poble. I les esglésies, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que ara veurem, són d’una bellesa inesperada, amagada i magnètica. En Domènec Ferran és un home afable, un d’aquests homes amb milions de rieres i torrents per dins dels cos (com la ciutat de Terrassa), tots comunicats, tots indòmits. “Veniu”, diu amb els braços oberts. Són uns braços acostumadíssims a assenyalar cap amunt. A mostrar coses gens òbvies. Camina a les fosques, amb seguretat, per aquells espais que coneix tan bé. Mescla erudició i humor. “El Romànic i el Gòtic ja no m’impressionen, en tenen a tot arreu... -i fa una pausa- menys a Sabadell!” És algú del segle V i és algú del segle XXI. “Mireu aquest paó”, diu, per exemple, mostrant-nos un mosaic del terra. I ens fa saber que els paons viuen setanta anys i que, per tant, no és il·lògic que simbolitzin la immortalitat de l’ànima. “Mireu aquesta mena de balena grassoneta”, fa també assenyalant un peix. O assenyalant cap amunt, diu: “Fixeu-vos en el personatge de l’esquerra, aquell amb cabells de John Lennon”. Fascinada, miro enlaire, miro als voltants, miro a tot arreu. Les pintures del conjunt són un cas únic al món i, de fet, la seu és candidata a Patrimoni de la Humanitat. Ens explica que aquestes pintures que veiem, misteriosament, però inequívocament, estan emparentades amb l’art copte. I com? I per què?

Dreta davant de l’altar de l’església de Sant Pere penso en una cosa que ha dit. “Retaule”. Darrere de la taula. Retaule vol dir rere la taula. “En aquest altar hi ha grafitis, oi?”, pregunta en Villatoro. I sí. Talment com ara, hi ha gravat a la pedra sagrada el nom d’un home, qui sap si el constructor, potser bromista. Com ara. Talment com ara.

Fascinats, ens aturem al retaule de Jaume Huguet dels sants Abdó i Senén, que tothom, aquí, coneix com el de sant Nin i sant Non.

Només això val una visita a la ciutat. “Anem a la part morbosa”, fa en Domènec. “Són cinc germans decapitats, aquí els teniu, però per què en van fer sants només dos?” I aleshores ens fa fixar en una imatge. Al retaule, en un dels passatges, s’està practicant una amputació de cama a un home, que té gangrena (sang que cau, etcètera...). Es veu bé. Però li estan col·locant una cama nova. I és una cama negra. Ell és blanc. Al fons de tot, lluny, s’aprecia com li tallen la cama a un home negre, que probablement és un etíop.

El martiri de Sant Tomàs Becket

Sempre m’ha impressionat el costumisme, perquè sempre m’ha impressionat la quotidianitat, les vides iguals d’uns i altres. Per això m’impressiona, de tot el que veiem a l’absidiola de Santa Maria, la pintura que representa el martiri de Sant Tomàs Becket. “De fet, això és un reportatge”, explica en Villatoro. I és ben cert. Aquestes pintures són com un 30 minuts de l’època. Assassinat a la catedral tracta d’això. Exactament d’això. Eliot es va basar en el text d’un clergue, Edward Grim, que va ser testimoni de la mort de Becket a la catedral de Canterbury. Era el 1170 i les pintures de Terrassa, de molts pocs anys més tard. Si Becket té algun poder celestial, farà, pel bé de tots nosaltres, que Ken Follett no sigui mai subscriptor de l’ARA, i, per tant, no conegui mai aquesta pintura, i, per tant, no tingui cap temptació de fer cap segona part d’ Els pilars de la Terra que succeeixi a Terrassa, perquè llavors els fans de l’autor no els deixaran viure.

Sortim. Parlem de l’energia que desprèn l’espai de Sant Miquel, “el bombó del conjunt”. Entenc, honestament, això que de vegades comenta la gent de “les vibracions”. L’aire del lloc té una mena de qualitat tàctil, com quan vas amb abric, toques algú altre i us piqueu. I caminem, de nou, per la ciutat de les xemeneies. Les flors rosa dels arbres que hi ha per tot arreu han caigut a terra i semblen confeti, com les restes d’una festa major que el vent s’emportés.