Feia temps que no hi passava i m’havia oblidat d’aquest edifici, durant anys tapat amb una lona verda. Desconec què significa aquesta façana novament a la vista, si és bo o dolent. Aquest casalot segueix mig ocult, i el seu aspecte desmenjat no ha canviat gaire. Malgrat tot, redescobrir l’antic Hospital de Sant Sever, al carrer de la Palla, és tot un regal per a la vista. Ens crida una placa ceràmica del segle XVIII amb el seu nom, al costat de la porta renaixentista, sobre la qual es veu la inscripció llatina Hospitale sacerdotum Sancti Severi. Al damunt s’hi veuen dos angelots subjectant un escut, amb la data de 1562. I més amunt una fornícula en forma de serliana, actualment buida.

L’Hospital de Sant Sever es dedicava a l’assistència de sacerdots malalts o bojos, aquests últims amb cel·les reservades només per a ells. Cronistes com Jeroni Pujades o Avel·lí Pi i Arimon situen la seva fundació el 1087, per iniciativa del bisbe Umbert Alamany. Tanmateix, la data canònica és el 8 d’agost del 1412, quan mossèn Jaume Aldomar va fer donació dels terrenys i les rendes per construir-lo. A diferència dels altres hospitals de la ciutat, aquest no depenia del bisbat. Era una institució privada, administrada per dos preveres de l’església de Sant Sever, un de Santa Maria del Mar i l’últim de Santa Maria del Pi, càrrecs revisables cada dos anys.

El 1562 es va reformar l’edificació medieval i s’hi va afegir la façana renaixentista. Posteriorment, al segle XVII es va construir el claustre i es va excavar una cripta on s’enterraven els malalts difunts. El 1748 l’edifici es va incendiar i la finca va ser reformada. Més tard, el 1837, s’hi va annexar la finca del costat. La casa agafaria el seu aspecte actual durant el segle XIX, quan s’hi van afegir el segon, el tercer i el quart pis. A partir d’aquell moment, l’hospital conviuria amb els veïns que llogaven els pisos superiors i les botigues. Llavors, el carrer de la Palla tenia l’empedrat en molt mal estat, sobretot davant de l’hospital, que vivia de la beneficència pública. L’edifici va estar a punt de desaparèixer quan es va presentar el projecte de reforma interior de la ciutat d’Ildefons Cerdà, consistent en l’obertura de tres grans vies, una de les quals havia de comunicar en línia recta l’actual passeig de Lluís Companys amb la ronda de Sant Antoni, prolongant les actuals avingudes de Cambó i de la Catedral pel carrer de la Palla. El 1913 l’hospital va quedar sota la jurisdicció del bisbat, i el 1925 els últims malalts van començar a ser traslladats al Seminari Major de Sacerdots Retirats, a les Corts. L’any 1926 el centre coordinava la XII Peregrinació a Lourdes i es transformava en residència de sacerdots ancians. Per les mateixes dates la finca passava a mans particulars.

Durant la Guerra Civil va desaparèixer la imatge de Sant Oleguer que adornava la fornícula de la façana. El 1939 encara funcionava, gràcies al fet que el primer alcalde franquista va fer un donatiu de 1.000 pessetes. L’any 1944 l’edifici va passar a mans de l’antiquari Agustín Mendoza -al portal encara s’hi veuen algunes lletres del rètol de la seva botiga-. El 1958 el va comprar la família Sesplugues, i hi va allotjar des de la llibreria Puvill fins a la Pensió Burdeos, passant per una bodega de vins a granel. Finalment, el 2006 va començar una reforma per convertir-lo en hotel. Però les obres es van aturar tres anys més tard, quan el projecte es va veure embolicat en una trama de corrupció immobiliària. Podria ser que aquest descobriment de la lona verda sigui l’inici d’un nou capítol en la vida d’aquest immoble. En tot cas és un bon motiu per tornar a passejar pel carrer de la Palla, per deixar-se emportar per la seva façana.