Lluís Torner: “Amb universitats més àgils faríem un pas de gegant”

Lluís Torner (Berga, 1961) dirigeix l’ICFO des de la seva fundació el 2002. La prestigiosa revista Nature ha premiat recentment la seva capacitat d’inspirar i de ser mentor de joves científics. Ens rep en una sala lluminosa des d’on s’aprecien de tant en tant les evolucions d’algun corb marí sobre els canals que solquen el Parc Mediterrani de la Tecnologia.

Content?

Molt. El fet que aquest premi vagi a l’ICFO és important perquè en reflecteix una característica fonamental. L’ICFO va néixer de zero, els primers quatre mesos era jo sol. Amb pocs recursos hem construït un projecte de 0 a 400 persones i l’hem imbuït d’alguns principis, un dels quals és la importància de tenir mentors. A la gent jove que ve aquí a fer un doctorat o un postdoctorat, se l’ajuda a créixer i a fer coses interessants. Justament si hagués d’escollir dues característiques clau de l’ICFO triaria la recerca de frontera i de qualitat, i que es tracta d’un lloc d’acollida on la gent jove pot esclatar.

Tenir bons mentors és important en molts àmbits. En ciència ho és especialment?

Depèn del país. Hi ha països on la mateixa estructura fa que la gent jove ho tingui una mica més fàcil. Als Estats Units, tot està pensat perquè si quan comences tens vocació, bons projectes i ganes de treballar molt, et vagin bé les coses. A Europa això passa menys. A vegades és difícil que la gent que comença tingui el que necessita per competir amb els investigadors consolidats. Hi ha gent molt establerta que té els mitjans, les condicions, que sap el que ha de fer, que té els contactes, i arrencar costa una mica. Llavors cal moure’s en entorns on la gent t’empenyi amunt i puguis créixer.

L’ICFO té 15 anys, 400 investigadors, 27 grups de recerca, 60 laboratoris, publica més de 200 articles anuals i s’ha guanyat un prestigi mundial. Com s’aconsegueix tot això?

Teníem moltes ganes que l’ICFO anés bé i hem treballat moltíssim, però hi ha hagut altres ingredients, entre els quals la sort. També hem tingut 15 anys d’uns governs a Catalunya que han tingut pocs diners, però que han secundat projectes com el nostre, és a dir, han posat fàcil que si aquests projectes trobaven diners d’altres llocs poguessin créixer. Després hem tingut la sort de poder captar gent, d’aquí i de fora, amb un talent extraordinari, gent que venia aquí com podria haver anat a qualsevol dels millors llocs del món. I, a més, hem tingut un mentor extraordinari, en Pere Mir, que a través de la Fundació Cellex ens ha donat diners privats que ens permeten fer coses que amb diners estrictament públics són complicades de fer.

Quines coses?

A vegades cal invertir en una persona jove que encara no és segur que sigui molt bona, però que sembla que ho pot ser. Se li ha de facilitar el que necessita perquè creixi i ella mateixa comprovi si té talent. I això és difícil de fer amb fons públics perquè es tanquen cada any i, per tant, no es poden fer previsions a mitjà termini. Amb diners privats, es poden fer aquesta mena d’apostes.

Quines lliçons ha après en aquests 15 anys?

La primera és que s’ha d’apostar per gent jove i prometedora. Això té un risc, però la història prova que si es fa a consciència les errades que es cometen queden compensadíssimes pels èxits que s’aconsegueixen. La segona: cal garantir que la gent pugui treballar en condicions semblants a les dels millors centres d’arreu del món. Cal una organització que contínuament faciliti la feina dels investigadors. Això costa poc de dir, però no és fàcil d’aconseguir, sobretot perquè hi ha molta burocràcia. Tercera: cal assegurar que la gent encara més jove que ve aquí a fer el doctorat aprengui moltíssim. Això permet obtenir doctorats de qualitat que faciliten trobar feina en llocs potents i augmenta la reputació del centre. I quarta: tenir un filantrop que t’ajudi és molt important.

El model de recerca català es basa en universitats i centres de recerca que en són força independents. Com el valora?

Nosaltres ens considerem cent per cent universitat. El que passa és que legalment treballem amb una estructura diferent, una fundació, però el rector de la Politècnica en presideix el patronat i els nostres investigadors hi col·laboren fent docència. A diferència d’Alemanya, on hi ha els centres Max Planck, que són independents de les universitats, aquí tenim un model híbrid que funciona bé. I crec que el dia que al nostre país les universitats puguin tenir una mica més de llibertat, ho faran encara millor.

A què es refereix?

Hi ha gent amb molt de talent però que ha de treballar en condicions una mica restrictives. Hi ha massa burocràcia. A l’ICFO tenim els mateixos recursos públics que un departament de la Politècnica de la mateixa mida, però aquests anys hem pogut anar més de pressa a fer certes coses. En canvi, des de les universitats hi ha coses que la gent ja voldria fer però l’administració els hi posa complicat. Per tant, agilitzar el funcionament de les universitats seria un pas de gegant. Això provocaria errors i que algú en fes un ús equivocat, però per cada cas d’error potser hi hauria nou casos molt millors. El que passa al CSIC és semblant. Allà hi ha gent molt bona i molt ben formada, però a vegades ha de treballar en condicions difícils.

Com els està afectant la intervenció de la Generalitat?

A efectes pràctics ens passa que hem de demanar permís per gastar els nostres diners a través d’un cert mecanisme, tant si són recursos nostres com si són recursos que venen de fora. Ara mateix no és un problema gaire important. Si la situació fos permanent, sí que ho seria. Ara, els pròxims anys hem d’estar molt atents perquè aquest model de gestió de la recerca que s’ha implementat a Catalunya -i que també existeix al País Basc i en algun lloc de Madrid- es preservi, i que no ens posin més traves burocràtiques. Perquè a vegades, amb bona intenció, s’estableixen controls tan detallats que s’acaba produint un bloqueig. L’èxit del nostre model no està basat en recursos propis. Tenim diners perquè els aconseguim de fora. A l’ICFO tenim 27 ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC). En relació amb la nostra mida som un dels centres europeus que en té més. Però això ho podem fer perquè som ràpids, àgils i podem actuar com els nostres competidors. Si estiguéssim bloquejats, no ho podríem fer.

A banda d’això, l’ICFO sempre ha donat molta importància a la comunicació i a la transferència, és a dir, al fet que els resultats de la recerca arribin a la gent i, a més, tinguin també un impacte en la indústria.

Com que treballem amb diners públics, creiem fermament que els ciutadans han de saber què fem i cap on va la ciència en el nostre àmbit. El segle XXI la ciència permetrà fer coses espectaculars que la humanitat haurà de saber si és bona idea fer-les. També tenim un programa molt potent de transferència perquè, com que som multidisciplinaris, en molts casos el que fem pot tenir un profit industrial. Treballem tant com podem amb empreses. Sovint amb empreses grans, multinacionals, perquè fem recerca molt puntera. Però també creem empreses. Ja n’hem fet sis i ara n’estem incubant quatre.

Avui la llum és una eina molt més potent que quan vau fundar l’ICFO.

Efectivament, i aquesta potència i versatilitat de la llum es veia a venir. L’any 2000 ja era clar que la fotònica, sobretot gràcies a la llum làser, era una eina espectacular que tindria aplicacions en molts àmbits. Perquè hi ha molts àmbits en què no se sap prou que és la llum la que fa possible una funció determinada. Internet, per exemple. Hi ha gent que pensa que internet funciona gràcies a les xarxes wifi o a satèl·lits. Però el món està connectat amb fibra òptica -a través dels oceans i per terra-, que porta llum i fa que internet funcioni. Sense la llum, internet seria una cosa lenta i cara com als anys vuitanta.

¿Alguna d’aquestes aplicacions us ha sorprès al llarg dels 15 anys?

La llum es fa servir per a tot: per veure-hi, per tallar, per enganxar, per soldar, per olorar, per curar, per escalfar, per refredar... Potser una de les àrees en què la llum té un efecte més profund és la nanomedicina. Hi ha sistemes de visualització que permeten veure com les malalties comencen a nivell molecular i què li passa a una cèl·lula quan li entra un virus, què li passa a la membrana o a un mitocondri. L’optogenètica, que consisteix a actuar amb llum sobre el cervell per activar-ne o desactivar-ne parts, també tindrà un impacte brutal aquest segle. Va començar amb l’objectiu de tractar malalties com el Parkinson i l’epilèpsia, on hi ha àrees cerebrals que es disparen quan no ho haurien de fer. Una manera d’evitar-ho és posar-hi elèctrodes amb corrent, però això és complicat. En ratolins, en canvi, ja s’està fent amb llum. Fa 15 anys això no es podia ni imaginar.

Moltes vegades es parla de la distinció entre ciència bàsica i aplicada. A l’ICFO com us considereu?

És potser un dels aspectes que ens ha fet més especials a Europa. A Alemanya, que és un referent, hi ha els centres Max Planck, que fan recerca fonamental, i els Fraunhofer, que fan recerca aplicada. Nosaltres som una mena de barreja. Tenim gent que investiga temes molt fonamentals com la física quàntica, la teleportació, el gat de Schrödinger, i hi ha gent que fa recerca en àmbits d’interès pràctic directe en energia, medi ambient i medicina. El fet de prendre cafè conjuntament fa que passin coses. Investigadors aplicats han trobat noves utilitats a aparells que es feien servir només en recerca bàsica, i també s’han trobat aplicacions directes a recerca que es pensava molt fonamental. A Amèrica això és habitual, però a Europa som especials en això.

Com serà l’ICFO d’aquí 15 anys?

Ara farem un altre edifici i creixerem una mica més. L’ICFO ha demostrat que la fotònica es pot fer a Barcelona pràcticament com a qualsevol lloc del món, però a vegades encara ens falta una mica de massa crítica per afrontar projectes grans. Més enllà del que fa cada grup, hem d’establir coalicions entre grups i abordar grans reptes. Ho estem començant a fer amb la recerca en grafè i aquests anys ho farem en l’àmbit de les tecnologies quàntiques. El 2019 Europa llança un projecte de deu anys, dotat amb mil milions d’euros, per portar tecnologia quàntica al món, directament a estris que la gent pugui fer servir com ara ordinadors, simuladors i sensors. És un repte d’abast continental formidable en què l’ICFO ha de tenir un paper important.