La tecnologia ens remodelarà

BarcelonaSi ens alimentéssim dia rere dia a base de foques i balenes, probablement acabaríem amb les artèries embussades pel colesterol. Però al món hi ha gent capaç de controlar el colesterol i mantenir al mateix temps aquesta dieta més pròpia d’un os polar. Ho poden fer els inuit i altres poblacions de Nord-amèrica. I en són capaços perquè tenen una sèrie de gens que fan que el seu metabolisme processi aquests aliments sense acumular colesterol ni patir altres problemes derivats d’una alimentació tan contundent.

Una obra mestra de l’enginyeria (genètica)

Els inuit també són autors d’una autèntica obra mestra de l’enginyeria: el caiac. Aquesta embarcació tradicional es construïa originalment amb els únics materials disponibles en un terreny tan inhòspit: ossos i pells d’animals. Amb els caiacs, els inuit es van escampar per tot el territori àrtic. I allà, la poca varietat d’aliment disponible va imposar una pressió selectiva brutal: els que tenien la mutació que els permetia mantenir aquesta dieta van sobreviure i van transmetre aquesta condició a les generacions futures. La resta van anar morint sense deixar gaire descendència, amb la qual cosa aquest metabolisme és avui habitual a l’Àrtic.

La història dels inuit no és única, ni de bon tros, però és una bona demostració de com la cultura, en aquest cas materialitzada en forma d’embarcació, pot condicionar la naturalesa de la genètica humana. Des de fa milions d’anys els gens que van propiciar l’augment de la mida del cervell, en última instància també van afavorir el desenvolupament de pràctiques culturals. Al seu torn, el resultat d’aquestes pràctiques sovint ha acabat fomentant modificacions en els gens.

‘Homo tecnologicus’

És indubtable que la societat actual disposa de manifestacions culturals més complexes que les dels inuit de fa milers d’anys. Quan ens preguntem com serem els humans del futur, podem recordar el físic Niels Bohr quan deia que “fer prediccions és difícil, sobretot si són sobre el futur”, però també podem tenir present l’exemple dels inuit. Perquè la variació genètica que es produeix a l’atzar, acompanyada d’una pressió selectiva imposada per l’entorn o per la cultura, és el primer ingredient perquè les espècies evolucionin. I avui aquesta variació està tenint lloc, com ha fet sempre, perquè els gens muten de manera espontània passant de generació en generació. El que passa avui, amb tot, és que la cultura ha reduït gairebé a zero la pressió natural sobre aquestes variacions genètiques i, per tant, que una mutació es transmeti en més o menys proporció a la generació següent ja no depèn de l’entorn. Un miop té avui les mateixes possibilitats de prosperar que un no miop, però fa 100.000 anys no ho devia veure tan clar. Per tant, si volem allargar la mirada sobre el futur de l’espècie humana és interessant fer-ho a partir de les tecnologies en què han cristal·litzat algunes pràctiques culturals particularment sofisticades. En aquest sentit, són especialment interessants la biologia sintètica, la intel·ligència artificial i, esclar, l’edició genètica.

Canviar els companys de viatge

Hi ha més microorganismes en un cos humà que estrelles a la Via Làctia. I fa tants milions d’anys que evolucionem plegats que no podríem viure sense ells. Ens permeten digerir aliments, configuren el nostre sistema immunitari, ens protegeixen d’infeccions i fins i tot determinen el funcionament correcte del nostre cervell. Els últims anys s’ha vist que els desequilibris d’aquest ecosistema poden provocar malalties autoimmunitàries com les inflamacions intestinals, o afavorir la formació i proliferació d’alguns tipus de càncer. No és forassenyat que en el futur aquest coneixement recent conflueixi amb les tècniques de la biologia sintètica, que ja permeten modificar el genoma de bacteris, per optimitzar genèticament aquest ecosistema i contribuir, així, a la millora de l’espècie humana.

La cultura de canviar de gens

Modificar gens no és cap cosa nova. Totes les espècies d’animals domèstics i de plantes que s’utilitzen en l’agricultura són diferents dels seus avantpassats salvatges. Amb la tria de les característiques desitjades a cada generació, els humans hem modificat activament el genoma d’aquests organismes. Sense saber-ho, durant milers d’anys hem seleccionat els gens que fan la fruita més grossa i sucosa, alhora que desestimàvem els que la fan més seca i estellosa. La diferència amb les tecnologies d’edició genètica actuals és que avui podem modificar directament els gens de qualsevol cèl·lula d’una manera precisa, ràpida i barata. Tenint en compte que hi ha 10.000 malalties genètiques causades per alteracions molt ben localitzades en un sol gen, no hi ha dubte que les aplicacions mèdiques d’aquestes tècniques són enormes.

Però el coneixement no ve amb un manual d’instruccions. Aquesta tecnologia també es podria utilitzar, per exemple, per modificar embrions amb l’objectiu de millorar les capacitats físiques i intel·lectuals dels individus resultants. Malgrat que això requereix un coneixement més profund del genoma que l’actual, i que la legislació prohibeix fer cap modificació que es pugui transmetre a la generació següent, aquesta mena de retocs són possibilitats que cal considerar. ¿I si en un futur distòpic la gent que s’ho pogués permetre tingués sempre fills més forts i intel·ligents que la resta? En cas que aquesta pràctica es mantingués al llarg de generacions i generacions, ¿podria donar lloc a tantes diferències entre els que tenen accés a la tecnologia i els que no per considerar-los espècies diferents?

L’home màquina que ve

La incorporació de sistemes electrònics en un cos humà tampoc és cap novetat: des dels marcapassos que estimulen el cor perquè bategui amb regularitat fins als implants coclears que permeten recuperar el sentit de l’oïda, passant pels implants cerebrals que milloren la qualitat de vida de pacients amb malalties neurodegeneratives com el Parkinson. Avui, mitjançant les anomenades interfases cervell ordinador, ja hi ha fins i tot la possibilitat de moure un braç robòtic directament amb el cervell. Cada vegada hi ha més gent que s’instal·la tecnologia al cos no per redreçar els efectes d’una malaltia o d’un accident, sinó per ampliar les seves capacitats. S’autoanomenen cíborgs. N’hi ha que s’introdueixen imants a l’interior dels dits per percebre els camps magnètics i n’hi ha que, per ampliar la percepció visual, utilitzen càmeres que detecten els rajos infrarojos i ultraviolats i que transmeten aquests estímuls al cervell.

¿Pot arribar el dia en què s’implantin dispositius de realitat augmentada que enviïn informació relacionada amb tot allò que es veu i se sent directament al cervell? En aquest cas, seríem enciclopèdies ambulants. Però, ¿i si no només es pogués ampliar la informació emmagatzemada al cervell, sinó també augmentar la capacitat de processar-la mitjançant sistemes d’intel·ligència artificial integrats als circuits neuronals? En què ens convertiríem, llavors? En ordinadors ambulants?

El fet que ara mateix ens estiguem plantejant aquesta mena de preguntes deixa ben clara una cosa: l’evolució de l’espècie humana els pròxims segles estarà modelada per la tecnologia, és a dir, per la cultura, i no per l’entorn natural.