El monstre de Frankenstein celebra 200 anys
La responsabilitat moral del científic plantejada en aquesta obra és més actual que mai
Un canvi climàtic de fa dos segles va contribuir a la fundació de dos dels mites fonamentals de la modernitat: el vampir i el monstre de Frankenstein. En una mansió luxosa a la riba del llac Leman, a Suïssa, es va reunir l’estiu del 1816 un grup d’amics, entre els quals hi havia els poetes Lord Byron i Percy Shelley. L’erupció volcànica més poderosa que s’ha registrat mai, ocorreguda l’any anterior a Indonèsia, havia cobert el món de cendra i va fer que aquell estiu fos inusualment fred i plujós. La combinació del clima amb l’encara recent sagnia de les guerres napoleòniques i la pulsió romàntica dels protagonistes va fer que d’aquella estada en sortissin un sèrie de relats fantasmagòrics. El vampir, de John William Polidori, i Frankenstein, de Mary Shelley, un text amb què naixia la ciència-ficció, són els que més han transcendit.
L’origen de la ciència-ficció ha sigut sempre motiu de discussions acalorades. En aquests debats s’han mencionat, entre moltes altres obres, les Històries verídiques de Llucià de Samosata, de l’any 150, i el Somnium de l’astrònom miop Johannes Kepler, publicada pòstumament el 1634, que narren viatges a la Lluna. En totes aquestes històries, però, la fantasia és més rellevant que la ciència. En cap cas utilitzen la ciència com a motor de la història, ni tampoc per plantejar possibilitats que capgirin l’ordre social i moral establert. Però a Frankenstein, publicada el gener del 1818, això és diferent. El monstre de Frankenstein existeix gràcies a l’aplicació controlada d’un coneixement a una mena de palimpsest biològic format per retalls de diversos cadàvers. I la seva naturalesa qüestiona moltes de les categories amb què donem sentit al món. És viu o mort? És natural o artificial? Per tant, la creació de vida sensible i conscient a partir de matèria morta gràcies al coneixement situa el creador en una posició de responsabilitat moral que es converteix en el pinyol de l’obra.
Frankenstein avui
Si malgrat els seus 200 anys la vigència de Frankenstein no fa més que augmentar és perquè, aquell estiu lúgubre en aquella mansió suïssa, Mary Shelley va albirar una possibilitat que, tot i semblar encara molt llunyana, és cada vegada més a prop. Avui la ciència té, com a mínim, dues maneres de crear sistemes que es puguin arribar a considerar vius o que puguin assolir alguna característica semblant a la consciència. La primera la va inaugurar conceptualment un altre visionari amb la cita “Si no ho puc crear és perquè no ho entenc”. Això ho deia el físic Richard Feynman, un gamberro inspirador, divertit i creatiu que ha sigut l’única persona de la història declarada deficient mental per l’exèrcit dels Estats Units que ha acabat guanyant un premi Nobel, el de física l’any 1965. La cita de Feynman, de qui se celebra el centenari aquest 2018, s’ha etiquetat sovint com elleitmotiv de la biologia sintètica, que serà sens dubte un dels camps de recerca més rellevants del futur. Avui dia ja existeixen virus creats al laboratori, però potser d’aquí uns anys es poden construir sistemes nous que siguin capaços de reproduir-se i, per tant, d’evolucionar i donar lloc a formes de vida més complexes. Tot i que a la natura l’evolució és un procés lent, en un laboratori es pot accelerar. Independentment de si s’arriba a aquest extrem, avui ja podem manipular l’ADN d’embrions humans i, per tant, no és cap quimera pensar que aviat es podrà modificar en el sentit que es vulgui el material genètic de les persones abans que neixin, ja sigui per curar malalties o per millorar-ne les capacitats físiques o mentals. És evident, doncs, que aquesta capacitat obre reptes majúsculs que cal afrontar des d’ara mateix.
Els altres possibles Frankensteins del futur immediat són les màquines intel·ligents. En el camp de la intel·ligència artificial cada vegada s’estan creant màquines amb una capacitat d’aprenentatge més gran i de resolució de problemes més complexos. Tot i que l’emergència d’alguna cosa semblant a la consciència o a la intel·ligència humana sembla improbable, el ritme del progrés tecnològic és tan endimoniat que costa veure’n el límit. Potser no seran intel·ligents com nosaltres, però els pròxims anys veurem com les màquines condueixen cotxes, vaixells i avions, i com assumeixen progressivament altres tasques que requereixen prendre decisions i que fins ara estaven reservades als éssers humans. Això, per si sol, ja tindrà conseqüències socials importants que cal preveure i analitzar.
És difícil saber com evolucionaran aquestes tendències, però per afrontar els reptes que obre la ciència del futur podem començar per rellegir Frankenstein i, sobretot, reflexionar sobre la memorable escena amb què s’acaba aquest llibre visionari.
