Un còctel de fàrmacs per endarrerir el rellotge biològic
La millor manera de saber quants anys té una persona és mirar-li el carnet d’identitat. Però això només ens dona l’edat cronològica, que no sempre guarda relació amb l’edat biològica. Perquè tot i que, en teoria, el temps passa igual per a tothom, no envellim a la mateixa velocitat: mentre que alguns arriben als vuitanta frescos com una rosa, altres senten el pes dels anys molt abans. Saber què ho determina ens permetria predir qui patirà més els efectes de l’edat i tractar-los com més aviat millor. Per començar, caldria esbrinar l’edat real dels teixits. S’ha proposat que això es pot fer amb l’anomenat rellotge epigenètic, que ara s’ha vist que es pot fer retrocedir.
Els mecanismes de l’envelliment
En els últims deu anys s’ha avançat molt en l’estudi de l’envelliment, i ara tenim una idea clara dels mecanismes que el causen. D’una manera genèrica, la culpa la té el deteriorament progressiu de les cèl·lules. Hi ha diversos factors implicats, des de l’acumulació de dany a l’ADN fins a la desestructuració de les proteïnes, passant per l’escurçament dels telòmers o problemes de funcionament dels mitocondris. Seria la suma de tot plegat el que, a poc a poc, faria que els òrgans deixessin de funcionar correctament, i això provocaria els símptomes de l’edat avançada i les malalties que hi estan relacionades.
Un d’aquests factors són certes alteracions epigenètiques, modificacions químiques de l’ADN que no varien la informació que contenen els gens però que afecten la manera com s’interpreta. Els canvis epigenètics ajuden a regular el genoma i són perfectament normals si es fan de forma adequada. Però durant l’envelliment adopten un patró específic que contribuiria a connectar i desconnectar gens clau en el procés de desgast cel·lular.
Endarrerir el rellotge epigenètic
Basant-se en això, el doctor Steve Horvath i altres científics van definir fa uns anys el concepte del rellotge epigenètic, un protocol que cataloga un conjunt de canvis específics que es correspondrien amb els anys que té una persona i fins i tot podrien predir la probabilitat de patir algunes malalties que apareixen amb l’envelliment. Després d’haver anat perfeccionant els paràmetres que es mesuren, el treball que l’equip dirigit per Horvath presenta ara, publicat a la revista Aging Cell fa unes setmanes, va una mica més enllà. Partint de la idea que el rellotge epigenètic és una bona manera de calcular l’edat biològica, el següent pas era trobar la forma de manipular-lo per veure si és possible frenar l’envelliment.
Per aconseguir-ho, els científics van agafar nou homes d’entre 51 i 65 anys i, al llarg d’un any, els van donar tres fàrmacs: l’hormona de creixement i dos de relacionats amb el metabolisme (per contrarestar l’aparició de diabetis, un dels efectes secundaris de l’hormona). Pretenien regenerar així el timus, una glàndula relacionada amb el sistema immunitari, molt activa durant els primers anys de vida (participa en la maduració dels glòbuls blancs) però que amb el temps es va atrofiant.
El resultat va ser inesperat, perquè no tan sols van aconseguir aturar el rellotge, sinó que van fer que anés marxa enrere: després dels dotze mesos de tractament, els marcadors epigenètics dels voluntaris indicaven que havien “rejovenit” una mitjana de dos anys i mig. No se sap quina durada tindrà aquest retrocés, però sis mesos després que s’acabés el tractament, els efectes encara persistien.
Antienvelliment i càncer
¿Ha trobat Horvath el còctel de la immortalitat? L’article no permet treure conclusions tan radicals. A l’hormona del creixement ja se li havia atribuït abans un possible efecte antienvelliment, però el fet que té la capacitat de sobreestimular les cèl·lules fa témer que pugui afavorir l’aparició de càncers, sobretot si ja hi ha cèl·lules malignes presents a l’organisme.
Els altres dos fàrmacs utilitzats són la DHEA i la metformina. La metformina, una pastilla que prenen molts diabètics a tot el món, també fa temps que se sospita que pot reduir l’envelliment, i ja hi ha altres estudis més exhaustius en marxa per veure si això es veritat. Sigui com sigui, en aquest article només es parla d’un retrocés del rellotge epigenètic, no d’un efecte directe sobre la salut, a part d’una certa regeneració del timus. Per saber si els pacients tindrien millor salut i un increment en la longevitat caldrien més proves i tractaments més llargs. En aquest cas, s’hauria de parar també especial atenció a l’aparició d’efectes secundaris, que podrien contrarestar les possibles millores.
