La ciència desvela el misteri d’una expedició llegendària
Un estudi descarta la intoxicació per plom com a causa principal de la mort en l’expedició àrtica de Franklin al segle XIX
La sèrie de televisió The terror, estrenada aquest any a la cadena AMC, ha tornat a posar d’actualitat una de les expedicions més llegendàries de la història de l’exploració. Comandada pel mariner anglès Sir John Franklin a mitjan segle XIX, l’expedició no es considera mítica pel seu final tràgic, res estrany en aquella època, sinó pel reguitzell de misteris i fets difícils d’explicar que en van acompanyar el final. Aquests misteris són justament un dels motors que impulsen l’acció de la sèrie televisiva a ritme de thriller. La seva resolució, però, dista molt de les explicacions que ha proposat la ciència al llarg del segle XX i el que portem del XXI. Perquè, curiosament, encara avui es fan estudis per esbrinar la concreció del destí fatal d’aquells exploradors.
Aquest és el cas del treball que acaba de publicar a la revista The Journal for Archeological Science: Reports un equip d’investigadors canadencs de la Universitat de McMaster encapçalat per la paleoantropòloga Lori D’Ortenzio. Els investigadors han analitzat la presència de plom en els cabells d’alguns cadàvers de l’expedició que encara no s’havien utilitzat en cap estudi i han arribat a noves conclusions, que s’afegeixen a totes les especulacions i hipòtesis prèvies sobre aquella expedició maleïda.
Formada per 129 tripulants i equipada amb dos vaixells d’última generació, l’ Erebus i el Terror, l’expedició va salpar de Londres el 1845 amb l’objectiu de trobar el pas del Nord-oest, una ruta marítima que permetés navegar directament d’Europa al Pacífic vorejant la costa nord-americana. Tots dos vaixells estaven preparats per hivernar sobre el mar glaçat, comptaven amb provisions per sobreviure tres anys i una biblioteca variada per lluitar contra l’avorriment i la foscor de l’hivern àrtic.
Un desenllaç dramàtic
Al cap de tres anys d’haver sortit, però, ningú en sabia res. El 1854 es van localitzar 30 mariners morts que presentaven senyals inequívocs de canibalisme, una notícia que va omplir pàgines dels diaris anglesos i va escandalitzar la societat victoriana. El 1859, quan es van recuperar més cadàvers, van començar els misteris. Els cossos eren al costat d’una barca de nou metres que s’havia arrossegat desenes de quilòmetres sobre el gel i que estava carregada amb 600 quilos d’un equipatge format per estores de vellut, coberts de plata, betum i altres objectes inútils per sobreviure a la banquisa.
El primer intent seriós d’aclarir el desenllaç dramàtic de l’expedició el va protagonitzar l’antropòleg canadenc Owen Beattie el 1984. Després d’exhumar alguns cadàvers, va trobar-hi concentracions altíssimes de plom als cabells. Com que aquest metall afecta el sistema nerviós, fa perdre la gana, enterboleix el pensament, afebleix els músculs i augmenta l’agressivitat, Beattie va concloure que els exploradors havien patit una intoxicació per plom, l’origen del qual era probablement a les llaunes de conserva que formaven el gruix de les provisions de l’expedició.
Fa tot just un any, però, un equip de la Universitat de Michigan liderat per l’investigador Mark Maceachern va abordar el problema d’una manera diferent. Van recollir declaracions de testimonis inuit que havien coincidit amb l’expedició i van descobrir que els mariners estaven extremadament prims i que tenien la boca rígida, seca i negra. Després de revisar 1.718 articles mèdics, van concloure que aquells homes havien patit una tuberculosi que va derivar en l’anomenada malaltia d’Addison, un trastorn endocrí que també provoca feblesa i canvis de personalitat.
Las últimes dades
L’estudi que acaba de publicar D’Ortenzio mostra que els cabells dels mariners morts contenien quantitats importants de plom, fet que coincideix amb estudis anteriors com el de Beattie. Segons els investigadors, però, tot i que aquests nivells són alts comparats amb els estàndards actuals, no ho són prou per provocar una alteració del criteri com la que es va produir en aquella expedició. Amb aquest nou estudi, doncs, la hipòtesi de la malaltia d’Addison guanya força enfront de la intoxicació per plom, que podria, això sí, haver esperonat la follia en què es va sumir l’expedició els últims mesos.
Al capdavall, però, el que demostra tot plegat és que la pulsió romàntica que guiava les expedicions del segle XIX, alimentada per les ànsies de conquesta i descoberta, comptava més que qualsevol sentit de la prudència.
