Quanta, quanta quàntica
Isaac Asimov va ser científic, escriptor de ciència-ficció i divulgador científic, però es va negar sempre a parlar de física quàntica i de relativitat. Considerava que sense matemàtiques i equacions no es podien explicar de manera adequada. Asimov i molts altres pretenen que el receptor de la informació la comprengui i la faci seva, partint del que ja sap. El Museu de la Ciència de Londres o el Deutsches Museum de Munic segueixen aquest paradigma. Aquest, però, no és actualment l’únic model: els museus interactius, com per exemple l’Exploratorium de San Francisco o el CosmoCaixa de Barcelona, també persegueixen en últim terme la comprensió, però ho fan des de l’emoció del descobriment dels fenòmens naturals. La comprensió ja vindrà després.
L’exposició Quàntica! del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha sigut un gran èxit de públic, la segona més visitada després de la dedicada a Stanley Kubrick. Al si de l’Associació Catalana de Comunicació Científica hi ha hagut recentment una polèmica que reprodueix en certa manera els dos paradigmes anteriors. ¿Fins on pot arribar una exposició sobre física quàntica? ¿Pot ajudar a entendre els postulats quàntics? ¿Un visitant no versat en el tema es quedarà només en aspectes anecdòtics sense entendre res? ¿Es poden crear obres d’art que donin una visió diferent de la física quàntica?
La visió clàssica científico-didàctica -la meva- afirma que aquest esforç és inútil perquè no serveix per a la comprensió. En canvi, l’altra aproximació considera que els aspectes més emocionals i artístics són primordials. Ciència, art i humanitats en un conjunt que denominen tercera cultura. Em costa de veure cap on porta aquesta aproximació. Potser l’objectiu és el fet de treballar conjuntament, més que no pas plantejar la comprensió.
