Consciència: un objecte més d’estudi científic

Un dia d’hivern del 1889, el filòsof Friedrich Nietzsche passejava pels carrers de Torí quan va veure un home que fuetejava un cavall extenuat. S’hi va acostar i, entre plors i sanglots, va abraçar l’animal fins que uns agents de policia el van detenir per desordres públics. S’ha escrit molt sobre aquesta abraçada, però una de les interpretacions més interessants és la de l’escriptor Milan Kundera, segons la qual Nietzsche hauria demanat perdó al cavall en nom de la humanitat. Perdó, sobretot, per haver fet cas a Descartes quan defensava que els animals eren autòmats sense ànima, màquines que es movien però que no tenien sentiments. Segons el filòsof francès, l’esgüell d’un porc a l’escorxador no era fruit del suplici sinó que era, simplement, el grinyol d’un mecanisme que no està ben engreixat.

Aquestes dues maneres oposades d’entendre la idiosincràsia animal estaven basades, com és natural, en una aproximació filosòfica al problema. Al segle XIX de Nietzsche, i per descomptat al XVII de Descartes, la consciència, com l’origen de l’Univers o l’estructura última de la matèria, quedava fora de l’abast de la ciència. Però al llarg del segle XX i el que portem del XXI, la ciència ha ampliat el seu radi d’acció fins al punt que allò que succeeix als racons més ignots del cervell ha passat també a ser objecte d’estudi científic. Sobre els últims avenços en l’estudi de la consciència s’ha debatut en el congrés internacional Understanding Consciousness, celebrat aquesta setmana a Barcelona.

L’ampliació de la consciència

La primera qüestió que s’ha abordat en la trobada és precisament la definició de consciència. Segons la definició clàssica, la consciència té a veure amb l’experiència subjectiva formada per la percepció, els pensaments, els sentiments o els somnis, i desapareix en els estats de coma, amb l’anestèsia o quan es dorm sense somiar. En aquest sentit, Kathinka Evers, experta en neuroètica de la Universitat d’Uppsala, ha proposat abandonar la dicotomia entre els estats de consciència i inconsciència per assumir que entre tots dos extrems hi ha una gradació contínua d’estats mentals. Segons Evers, la noció del cervell com una màquina que rep estímuls, els processa i emet una resposta és obsoleta. El cervell, tal com s’ha comprovat en experiments, ha dit, és actiu fins i tot sense estímuls.

Aquesta concepció obre la porta a un debat ètic que afecta, per exemple, els pacients que no estan desperts durant períodes llargs de temps. ¿Cal fer alguna cosa més que mantenir-los amb vida? ¿Podria beneficiar-los algun tipus d’estimulació sensorial o neurològica? Com que aquesta idea també amplia i generalitza la noció de consciència, permet que la famosa frase de Descartes “Penso, per tant soc” es pugui formular a l’inrevés: “Soc, per tant penso”, la qual cosa legitima el perdó universal que hauria demanat Nietzsche a aquell cavall maltractat, i que es podria fer extensiu a la resta d’animals.

La consciència no és el que sembla?

D’altra banda, l’investigador David Chalmers, de la Universitat de Nova York, ha disseccionat l’anomenat metaproblema de la consciència a partir dels possibles biaixos que poden afectar la manera com s’estudia el fenomen. Per il·lustrar l’argument, ha posat l’exemple de com percebem els colors. La nostra experiència subjectiva atribueix a la llum qualitats com vermellor o verdor. Però tant la verdor com la vermellor són idees complexes en què es barregen la percepció, el llenguatge i la mobilització d’experiències, tot plegat per qualificar una propietat de la llum que es pot caracteritzar amb un sol número: la longitud d’ona del camp electromagnètic. I si passés el mateix amb la consciència? I si, pel funcionament mateix del cervell, la percebéssim com una entitat d’una complexitat inabastable però en realitat fos alguna cosa més simple?

Chalmers ha afegit a tot això una altra idea provocadora: el fet de preocupar-se per escatir la naturalesa de la consciència es pot considerar com un símptoma de ser conscient. Segons això, es podria establir un mètode per detectar quan una màquina ha adquirit consciència. De la mateixa manera que nosaltres som conscients quan diem que estem fets de cèl·lules o molècules o àtoms però que ens semblem a nosaltres mateixos alguna cosa més, si una màquina arriba a formular el fet que malgrat estar constituïda per circuits, xips i soldadures sembla alguna cosa més, hauríem de concloure que ha esdevingut conscient. És -hauríem de reconèixer-, per tant pensa.