El poder de la gent, la vida social i la barreja a Cornellà
Radiografia social de Cornellà, en Pdf
Quan repartíem les 27 ciutats que resseguim aquests dies, em vaig reservar Cornellà de seguida, seguint un consell que m’havia donat l’amic Jordi Évole fa temps: “Tu has de conèixer Cornellà un dia, i anar a una penya bètica, fer-hi una immersió”. Li truco per dir-li que li he fet cas i em diu que fa temps que no hi viu, però el seu vincle és molt potent. Per què? “La gran riquesa de Cornellà és la barreja. No hi ha coses pures. Alguns busquen el pedigrí en la puresa, aquí és la barreja el que ens dóna una singularitat i una potència brutals. Tu saps que no sóc gaire de pàtries, però si algun dia n’hagués de tenir una, m’agradaria que s’assemblés molt a Cornellà”. Justifica d’on surt l’orgull dels cornellanencs. “Als vuitanta se’ns considerava un suburbi, i la gent va respondre amb orgull. Tenia amics de ciutats de prop que deien que eren de Barcelona. Nosaltres, en canvi, sempre diem que som d’aquí, encara que no ens ho preguntin”.
De Cornellà n’han sortit, a més del periodista de Salvados, La Banda Trapera del Río, el diputat d’ERC Joan Tardà, Estopa, Manuel Campo Vidal, Reyes Estévez i Enric Masip.
Un ‘hub’ amb tren, tramvia i metro
Agafo el metro a Hospital Clínic de Barcelona fins a Sant Ildefons. Són 9 parades, 14 minuts i 42 segons, el que separa l’Eixample barceloní de Cornellà. Amb dues parades més seria a Cornellà Centre, un hub on es reuneixen el tren, el tramvia i el metro. Surto al mercat i a fora m’espera un dels meus guies d’avui, el pedagog Jaume Funes. Va arribar a aquest barri el 1962, amb 14 anys (ara en té 67), quan la feina a la Seat, la Siemens, la Pirelli o la Montesa atreien immigrants. Van venir cinc germans, amb els pares i la tieta i tots els mobles, des de Calatayud, per encabir-se en un pis de 50 metres quadrats. Van haver de retallar el capçal del llit perquè entrés a l’habitació. “La meva mare estava trista, què hi fem aquí? Sant Ildefons, que és l’altiplà, era un camp de garrofers, enfangat, i aquests edificis d’onze o dotze pisos d’alçada que no tenien previst ni on estendries la roba els van construir sobre carrers sense asfaltar. A cada edifici hi podia haver 500 habitants, més que al poble d’on venien. Això sí, la notaria Porcioles registrava tots els pisos, hi va fer molt negoci. Vam passar de 15.000 a 100.000 habitants”.
Em fa observar al carrer alguna gàbia d’aquestes tradicionals amb funda de roba i una cadernera a dins. A cada crisi els homes que es queden sense feina s’han d’adaptar. A la plaça on ara hi ha l’Abacus i el mercat municipal en algunes onades d’atur s’hi reunien dotzenes d’homes a intercanviar ocells i ensenyar-los a cantar.
“Cornellà és un laboratori d’adaptació. Ara és una població envellida, de gent gran, la que conviu amb la nova onada immigratòria”, diu Funes. Jordi Évole em parla dels seus pares: “Van venir de fora fa seixanta anys, i tenen molts amics de Cornellà de tota la vida, i ara fan nous amics entre els nouvinguts. Hi ha hagut onades migratòries molt potents, que podrien haver provocat més d’un daltabaix. Però la capacitat d’acceptar l’altre està molt arrelada, la convivència és exemplar, i es compagina amb el fet que cadascú pugui anar amb els de la seva tribu, cada cultura té la seva festa pròpia, això és un parc temàtic cultural variadíssim, però no de cartró pedra; és real”.
Funes em porta a la Torre de la Miranda. És el mirador d’ocells del delta del Llobregat, i asseguren que hi viu el Mag Maginet, patge i emissari reial. Des d’aquí observem el parc estrella de la ciutat, Can Mercader, únic territori verd, a tocar la via del tren, a l’Almeda. Es va salvar de l’especulació. Hi fan un Sant Jordi cèlebre, hi ha trenets en miniatura i els diumenges s’omple a vessar. Des d’aquí dalt veig a la dreta el camp de l’Espanyol i l’Splau, el nou centre comercial de moda, amb el cinema multisala més gran d’Espanya -en té 28.
Quan continuem passejant observo que hi ha molts bars, que van canviant d’amos. Funes em diu: “S’ocupa l’espai públic, és gent que no té espai a casa, viuen atapeïts. Abans de tancar-se a casa passen pel bar. Els nens també fan seu l’espai públic. Una nena em va dir una vegada: « Es que a mi los zapatos se me van pa’l parque »”. Penso que no és casualitat que Évole fugi dels platós i faci les entrevistes al carrer, en places i bars. És l’ADN de Cornellà.
Cornellà té connexions immillorables amb Barcelona, però no amb la resta del Baix Llobregat. Per anar a Sant Boi necessites temps i gairebé demanar un crèdit, em diu un veí, però amb Barcelona t’hi comunica el tren, els ferrocarrils, el tramvia, autobusos i el metro. Això va portar més gent a viure-hi, va encarir els preus, va expulsar-ne joves. No hi ha sentiment de comarca, però.
Què té aquesta ciutat?
La Marta, directora de Mowgli, un esplai que és a l’epicentre de la vida social i educadora de la ciutat, em diu: “Sóc cornellanenca d’adopció, però que no em toquin Cornellà”. Què té?, li pregunto. “La gent”.
Antonio Martín, president de la Peña Dominó, no ho dubta: “Em sento de Cornellà”. Què té?, li demano. “La gent. És molt solidària, demanes menjar per a la gent que passa gana i una dona surt del mercat on havia comprat dos quilos de cigrons i te’n dóna un”. Mària Cubero, directora del centre de formació de joves La Carena, venia de l’Hospitalet. “Hi he après molt, aquí”. Què té?, insisteixo. “La gent, i que té molta vida social”. Xavier Bertral, cap de fotografia de l’ARA i guia també en aquest reportatge, ho remata: “Em fan ràbia els que no entenen què hi faig a Cornellà”. Què té?, hi torno jo. “La gent és molt maca. La meva filla va a l’esplai, jo ara toco percussió, i aquest any ja actuarem a la festa major alternativa”.
Aquesta ciutat de la gent ha patit molt. La plaga de l’heroïna dels anys vuitanta, la marginalitat que retratava La Banda Trapera del Río en cançons com Curriqui de barrio o Ciutat podrida. O el fet que Sant Ildefons aculli ara un 30% d’immigrants magribins i llatins.
Però lluita perquè els intents de crear polèmica per la construcció d’una mesquita no tinguin protagonisme, sinó que en tinguin els esforços integradors. L’espai Mowgli i set entitats més van inventar-se l’estiu passat unes colònies urbanes, a dins de la ciutat, per a la canalla del barri que no tenia opció de sortir. Aquest esplai diari acull tant nens a la tarda per fer deures com mares o àvies que cuiden nadons al matí.
És la ciutat de la lluita del moviment obrer, és la ciutat que fa 30 anys va crear la Coordinadora d’Entitats Contra la Marginació, la que reivindica la feina vertebradora del jesuïta Juan García Nieto, fent que Cornellà sigui una “factoria d’homes”, com va dir Manuel Campo Vidal. Les inundacions dels setanta van fer que els cornellanencs nouvinguts, dels barris alts, sortissin en defensa dels cornellanencs de baix, els de tota la vida. I els va unir en les lluites.
Passem per plaça Catalunya, on se celebren concerts a l’aire lliure, o el Festival Internacional de Pallassos, memorial Charlie Rivel, que hi té lloc cada dos anys. És una de les empremtes d’una etapa cultural impulsada pel regidor de Cultura Ignasi Riera. “Per capgirar-ho tot fa falta tenir nassos”, canta l’himne del festival, que avui podria semblar un lema electoral.
M’ensenyen el centre de la ciutat, les columnes preromàniques (segle X) a tocar de l’ajuntament. La plaça, preciosa, dels Enamorats, on em confirmen que molta gent hi festejava; el mateix Funes ho feia entre revolució i revolució. M’enamoro dels carrerets d’escales que fan baixada.
La ciutat de Montilla i Balmón
Hi ha plaques que recorden la vida obrera i sindical. La sirena de la Siemens regulava la vida de la ciutat, els seus horaris. La ciutat de la integració havia de ser, esclar, la ciutat del primer president català nascut a Andalusia. José Montilla va ser alcalde de Cornellà dues dècades. Antonio Balmón, el seu successor, porta dos mandats i s’encamina cap al tercer.
Funes m’insisteix que Cornellà va lluitar molt per la immersió, per la normalització del català. I que sovint s’ignora aquesta realitat i com la llengua del país va ser assumida pels fills dels immigrants amb naturalitat. Trobo una crònica seva, de quan ell era corresponsal de La Vanguardia, en què explica el Congrés de Cultura Catalana del 1975. Hi van parlar Teresa Pàmies i Francesc Candel. I Jordi Solé Tura, sobre Moviment obrer i qüestió nacional a la Catalunya contemporània.
Ho fem tot caminant. A la zona del riu em diuen que pots agafar la bici i travessar el delta, i en 9 quilòmetres arribes a la platja del Prat. Abans la platja de Cornellà era la de Castelldefels. Passem per l’edifici de les aigües, avui Museu d’Agbar. L’aigua té molt de pes a la ciutat.
I ens encaminem cap al Citilab, l’element de modernitat i innovació. El director, Javier Martínez Abad, ens aclareix que no és una acceleradora d’empreses ni un business center, sinó molt més. Un centre on qualsevol persona pot innovar, que no vol excloure ningú de la societat del coneixement. La planta baixa acull els ciutadans, que hi troben des de wifi i ordinadors fins a cursos i tallers; les plantes de dalt acullen noves empreses. L’edifici recorda la tradició industrial, i fa d’embolcall de la societat del coneixement. Es fomenten les idees, el disseny, s’ensenya robòtica, programació o es facilita la impressió en 3D. Parlen amb orgull de com han aconseguit que un grup de jubilats construeixin la maqueta d’una smart city.
A la tarda ens espera Antonio Martín, un jubilat que no es jubilarà mai, que porta la Peña Dominó, que té més de mil socis. Tenen un local gran i cèntric. “No és una penya regional, és plural, de tots els pobles d’Espanya”, m’aclareix. A més de jugar al dòmino i a cartes, fan feina solidària amb Cuba, col·laboren amb Ajuda en Acció, recullen menjar per a la Creu Roja per atacar la pobresa d’una vuitantena de famílies. I tant cuinen per a la Festa de la Rosa socialista com fan la caldereta per a la jornada castellera, o fan xocolatades per a les escoles. Mostra fotos amb Felipe, amb Maragall i amb Mas, em diu que per allà hi ha passat tothom. Fa poc hi va fer una conferència Muriel Casals i tot. Hi fan manicures, cursos de sevillanes, bingos solidaris. I presumeix, suposo que en broma, que el gos de la penya endevina de quin peu calça cada polític que els visita, i li aixeca la pota dreta o l’esquerra.
