"Som un zero a l'esquerra, no interessem a ningú": 24 hores amb un sensellar a Barcelona

BarcelonaA les sis i deu minuts del matí, els fanals del passeig de Sant Joan de Barcelona s'apaguen. Comença a despuntar el dia. El Fran continua dormint en un parc infantil, estirat de costat a terra sense res que li esmorteeixi el contacte amb el paviment. Només una motxilla li serveix de coixí per recolzar el cap. Una mica més enllà, un altre sensellar descansa sobre un banc. La ciutat també continua mig adormida: amb prou feines circulen vehicles i fins i tot se sent cantar els ocells.

El Fran obre els ulls al cap de pocs minuts sense necessitat d'un despertador i malgrat que es pot dir que no té res a fer en tot el dia. Guarda a la motxilla una samarreta que havia estès a terra a mode d'estoreta i comença a caminar en direcció al barri del Raval. “Normalment em rento la cara en una font”, diu assenyalant amb el braç un lloc indeterminat al passeig de Sant Joan. I lògicament orina en qualsevol parterre que troba pel camí. Avui, però, prefereix guardar les formes perquè el segueixen a tot arreu un fotògraf i una periodista. L'ARA l’acompanyarà durant gairebé 24 hores per mostrar què suposa no tenir un sostre a Barcelona. On menja? On es renta? On va al lavabo? O on fa coses aparentment tan simples com carregar la bateria del mòbil?

Francisco Manuel Mora. Aquest és el seu nom complet. És d'un poble de Sevilla, té 62 anys i en fa gairebé onze que viu al carrer. Té la pell castigada pel sol, gairebé no li queden dents a la boca, porta barba de tres o quatre dies però vesteix roba neta. Carrega a totes bandes una motxilla. “Hi porto roba, papers del metge, tabac, el carregador del mòbil, unes xancletes… De tot, menys milions”, afirma amb sarcasme. Parla pels descosits i de vegades es desvia tant del tema que és difícil seguir-li el fil.

“Jo vivia com qualsevol persona que treballa. Tenia un pis de lloguer, un cotxe, una bici i una gossa”, resumeix així la seva vida d’abans. Assegura que va cotitzar durant 26 anys: va treballar en una fàbrica de portes, al camp, en una granja, netejant carrers i fins i tot, com ell diu, “desembussant merda”. Però es va quedar sense feina amb la crisi i així va començar la seva desgràcia. “Tenia 52 anys i amb aquesta edat ja no et contracta ningú”, lamenta. Va vendre el televisor, la tauleta, l'ordinador, una màquina d'escriure, joies... Fins que ja no li van quedar més coses per vendre i no va tenir més remei que instal·lar-se al carrer perquè no podia continuar pagant el lloguer del pis. “En aquell moment estàs bloquejat, se t’enfonsa el món i penses que, com menys gent ho sàpiga, millor. Un amic et pot acollir durant un mes, però després t'has de buscar la vida”. Sobre la seva família, prefereix no parlar-ne. Diu que té un fill que viu a Londres, però que no sap que s'ha quedat sense sostre.

A la Gran Via, de camí al Raval, hi ha altres sensellar als bancs. És increïble el munt de gent que es veu dormint al carrer en aquestes hores. A la plaça de Terenci Moix, el Fran s’atura un instant per entrar en un lavabo públic. Està força net, encara que, segons diu, en aquests banys és fàcil trobar xeringues tirades a terra. Sap a la perfecció on són tots els lavabos públics al centre de Barcelona i també on aconseguir menjar. “Ara aniré a l'alemany a esmorzar”, comenta.

"L'alemany" és un menjador social del Raval impulsat per un pastor evangèlic d'Alemanya i que té un nom tan estrident com El Chiringuito de Dios. A les vuit del matí ja hi ha una quinzena de persones a la porta fent cua. Algunes és obvi que dormen al carrer o que consumeixen droga: com l'home que carrega dues grans bosses o el jove amb la roba pudent i cara de zombi. D'altres, però, mai no esperaries trobar-les en un lloc així. Per exemple, hi ha una noia que escolta música amb uns auriculars i que a simple vista sembla una jove normal i corrent.

Quan li toca el seu torn, el Fran recull el que li donen: un entrepà de formatge, dos croissants petits i un cafè amb llet. I se’n va a menjar en un banc a una plaça propera. Allà hi ha molta més gent esmorzant, com si fos un gran menjador social a l'aire lliure. Tots han anat a buscar menjar al mateix lloc.

“Nosaltres som un zero a l'esquerra, no interessem a ningú”, es queixa el Fran, que confessa que està “fastiguejat” d'estar sempre al carrer. Després d'esmorzar, va a Arrels Fundació, una entitat que es dedica a ajudar persones sense llar i que té la seu a prop. A Arrels el Fran carrega la bateria del mòbil i descansa una estona assegut en una cadira sota uns grans ventiladors que hi ha al sostre. També allà es dutxa tres vegades a la setmana, li donen roba neta i guarda en una consigna una gran bossa on té la majoria de les pertinences. Així mateix hi ha wifi, lavabos nets i aigua fresca, amb què el Fran omple una cantimplora que diu que va trobar oblidada en un parc. El problema és que la seu d'Arrels no està oberta totes les hores del dia, ni els festius ni els caps de setmana. El mateix passa amb la majoria dels menjadors socials. És a dir, els dissabtes i els diumenges, que són els millors dies de la setmana per a la majoria dels mortals, per a ell són els pitjors.

A les 11.30 hores les monges de la plaça Sant Agustí també reparteixen menjar, i el Fran hi va a veure què li donen: un altre entrepà de formatge, un altre croissant, un bol amb llenties i una poma mig podrida. Mitja hora més tard, l'alemany torna a obrir el menjador social i el Fran també s’hi atansa. Aquest cop s'emporta un bol d'espaguetis amb un ou dur i una poma que, en aquest cas, sí que està en bones condicions. S'asseu a dinar a la Rambla del Raval i hi passa diverses hores. Per sort, ha trobat un seient a l'ombra i també corre una mica d'aire. Quan Arrels torna a obrir, el Fran torna a anar-hi una estona a carregar el mòbil i a seure sota els ventiladors. La seva cara de tedi és evident.

“Jo de vegades parlo amb els coloms”, explica el Fran, que diu que, a banda de trobar a faltar tenir una casa i sortir al carrer només quan li ve de gust, també enyora “tenir vida social amb gent normal i corrent” . “De vegades hi ha gent caritativa que es para a parlar amb mi. Però la majoria creuen que tots els que dormim al carrer som borratxos”, lamenta.

També assegura que a ell li “encantaria treballar”. De fet, ensenya amb orgull una foto que té al mòbil i on se'l veu amb una armilla de color fluorescent. És de fa escasses setmanes. Va treballar com a vigilant al Primavera Sound. “Un amic em va trucar i em va dir que, si volia treballar, m’hi presentés l'endemà amb pantalons, camisa i sabatilles negres”, relata. Així que va anar a un xinès a comprar una muda completa. El Fran cobra un subsidi de 460 euros al mes i, per tant, té diners per a petites despeses. Pocs dies abans s'havia tallat els cabells ell mateix a Arrels amb una màquina i tenia bona presència. L'horari de feina al Primavera Sound era de quatre de la tarda a les set del matí, i això sí que era un problema. Si dormir al carrer de nit és difícil, dormir durant el dia, amb tot el soroll, és gairebé impossible.

Sense ocupació

El director d'Arrels, Ferran Busquets, explica que “la gent necessita tenir el temps ocupat” i que, per això, des de la fundació han impulsat un programa ocupacional per a persones sense llar. Però els recursos d'Arrels són limitats: a Barcelona viuen més de 1.100 persones al carrer i la fundació atén una mitjana de 306 persones al dia entre tots els seus serveis i programes, segons dades del 2021.

“Per la nostra experiència sabem que, quan una persona surt del carrer, comença a tenir cura de la seva salut o a voler deixar l'alcohol”, continua explicant Busquets, que considera que realment hi ha esperança i que es pot treure una persona d'aquest pou. Però el primer pas és que tingui un lloc on viure i això és precisament el que tant falta. Entre el 80 i el 90% de les persones sense llar de Barcelona són homes, tenen una mitjana de 43 anys i porten vivint al carrer una mitjana de quatre anys i vuit mesos.

A les sis de la tarda la Comunitat de Sant Egidi també reparteix dinar al Raval els dimarts i els dijous, i el Fran hi va a sopar. Allà fan cua moltes de les persones que ja eren a l'alemany al matí o a les monges al migdia. És com un tour de la pobresa, on sempre veus les mateixes cares. “Jo ara vaig al carrer Olmos a menjar”, diu un home que tot just ha sortit de sopar a la Comunitat de Sant Egidi. Al carrer Olmos hi ha un altre menjador social. “Però com vols que hi anem si acabem de menjar aquí?”, li replica una dona. “Donen carn amb salsa. Això no es veu cada dia. Si no tens gana, te la pots endur”, contesta ell.

A última hora de la tarda el Fran deambula una estona per les Rambles i després xerra amb tres amics que es troba a prop de les Drassanes. Quan és amb ells, sembla una altra persona: se li il·lumina la cara. Però quan es fa fosc, els seus amics marxen a dormir a casa i ell continua al carrer. "Al Raval no em quedo perquè aquí de nit et roben fins al cognom", comenta abans de tornar caminant al passeig de Sant Joan amb la motxilla que ha carregat durant tot el dia, una bossa de plàstic amb les llenties i un entrepà de formatge que encara no s'ha menjat i la seva cantimplora.

De camí passa pel davant d'un dels blocs construïts amb contenidors per l'Ajuntament de Barcelona que tanta controvèrsia van suscitar. Es queda plantat al davant mirant la façana i sospira: “M'encantaria tenir un pis d’aquests”. També assegura que “s'apuntaria el primer si trobés una habitació per 200 euros”. La podria pagar perfectament amb la seva pensió. Però, segons diu, a Barcelona les habitacions de lloguer costen 300 o 350 euros al mes i, si valen menys, és perquè hi ha xinxes.

“Vosaltres teniu sort perquè ara, quan arribeu a casa, us podreu dutxar”, diu als reporters quan s'acomiada cap a dos quarts d’onze de la nit. I té raó. Després de tot un dia al carrer, és el que més ve de gust: és impossible no suar i que la pell et quedi impregnada de porqueria per la contaminació. Aquesta nit el Fran no dormirà al parc infantil, sinó al porxo d'un edifici perquè ha plogut. El que sorprèn és que després de dies i dies, mesos i anys al carrer, encara no hagi perdut el cap.