“La bala que porto a mig mil·límetre de la columna m’omple d’energia”

Yolanda Oquelí tornava d’una protesta pacífica contra el projecte de la mina El Tambor quan uns pistolers van aturar el cotxe en què viatjava i li van disparar. Era el 13 de juny del 2012, i la sort aquell dia va estar al seu costat. Però l’atac va ser un seriós avís que era un objectiu a batre. Coneguda com la Lideresa, Olequí ha estat recentment a Catalunya en el marc de Ciutats Defensores dels Drets Humans, una iniciativa conjunta de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, la Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats, l’Institut de Drets Humans de Catalunya i l’Institut Català Internacional per la Pau.

De cop i volta vostè lidera una resistència contra una mina.

Sí, em va tocar posar-m’hi al capdavant quan la meva comunitat -i també el meu país- va ser envaïda per les empreses transnacionals. No tenen escrúpols i violen els drets humans amb el suport dels governs.

Per què s’hi oposen?

La quantitat d’aigua que una mina com aquesta consumeix és excessiva. Tot i que les nostres lleis són febles i tolerants amb la seva activitat, no les han respectades i l’empresa no ha informat mai del seu projecte. Quan ens en vam assabentar ja hi estaven plenament instal·lats.

I com va reaccionar la comunitat?

Nosaltres vam començar a fer resistència fa més de tres anys i vam aconseguir aturar el projecte de la mina durant més de dos anys. Però ara ja funciona.

Sempre una resistència pacífica?

Jo, personalment, ho tenia clar, i sempre he parlat de resistència pacífica. Crec que el missatge va caure en terra fèrtil perquè la nostra resistència és reconeguda a nivell nacional i internacional, precisament perquè no utilitza la violència.

Li va ser fàcil sent dona?

La veritat és que jo mai he reclamat el lideratge i no a totes les dones se’ns permet participar-hi. No és el meu cas, però he de dir que hi ha moltes dones lluitadores que són invisibilitzades. Però sí que pateixo la difamació i, fins a cert punt, sóc desplaçada per gent que suposadament també és a la lluita. Ser dona m’ha donat una consciència diferent perquè som donants de vida, com la Terra, i aquest és el vincle entre nosaltres i el medi ambient. El més important és que hem aixecat la veu, hem perdut la por i ens ha omplert de coratge per denunciar la justícia.

La seva lluita és com la de David contra Goliat.

Sí, definitivament, però aquesta és la nostra força. En aquests anys hem treballat molt per conscienciar i fer entendre que el problema no és només la nostra comunitat, el nostre poble, país, Centreamèrica, sinó que és el planeta. La Terra és la casa on vivim tots i si a algú se li acaba l’aire se’ns acabarà a la resta.

A una dona lluitadora com vostè no sé si li puc dir víctima.

No m’agrada gens la paraula! Sóc supervivent d’un atemptat però en cap cas víctima. Sóc una dona que lluita i es defensa i, tot i que he sigut atacada en un intent d’assassinat, no em veig com a víctima. Jo he sobreviscut a un atac armat.

¿Després de l’atemptat mai s’ha replantejat la seva lluita?

Replantejar-me-la no, mai. Crec que estic totalment capacitada per continuar en la lluita. Esclar que sempre em qüestionen si val la pena, però estic totalment convençuda que sí. Al contrari, l’atac m’empeny a continuar la lluita perquè em fa entendre que he fet una bona feina que ha afectat els interessos de l’empresa. Pensar que porto una bala dins del cos, a mig mil·límetre de la columna, i que tinc dos fills que són la llum de la meva vida m’omple d’energia.

I ara, amb la mina en marxa, què fa la seva organització?

No hem aturat les protestes. La comunitat fa torns de 24 hores perquè seguim exigint al govern que ens escolti. I denunciem que la mina està atemptant contra les nostres vides i que la comunitat més pròxima hi viu a tan sols 300 metres.

Com es manté una lluita tan llarga?

Per convicció. Sí que hi ha moments de frustració i d’impotència en veure la repressió del govern i el poder de l’empresa, però no hi ha desercions quan tens la convicció que defenses la vida.

Mai han rebut cap compensació?

Mai ens podrien compensar el mal que ens estan fent. No ens podrien pagar pel mal personal que m’han fet a mi o als meus fills. Tampoc no poden dir que a nivell de la comunitat la mina deixi una compensació econòmica: no donen feina a veïns perquè no tenim enginyers ni químics, i l’empresa ha portat els seus propis empleats. Per a nosaltres el desenvolupament és tenir un medi ambient sa, aigua potable i educació.

Si fos nord-americana farien una pel·lícula de la seva vida.

[Riu.] No ho sé, però crec que la realitat és tan dura que ningú voldria fer-ne cap pel·lícula.

En tot cas, ¿confia que la seva història tindrà un final feliç?

Sí, estic convençuda que lluito per un món millor. Jo no ho veuré, però els meus fills o els fills dels meus fills viuran en un món millor. Aquesta és la meva lluita.