Xavier Vinader: “Un bolígraf pot ser una arma capaç de transformar un país”

Diu que no ha conegut la por fent de periodista, malgrat la bomba a casa seva, l’intent de segrest, l’exili i l’empresonament a Carabanchel. Xavier Vinader va publicar l’any 1979 a Interviú un reportatge sobre la batalla parapolicial contra el nacionalisme basc basant-se en les revelacions de l’ex policia nacional infiltrat Francisco Ros Frutos. Setmanes després, ETA va atemptar contra dos ultres, un dels quals apareixia en la informació. El resultat: petició de presó de set anys per a Vinader, dels quals va complir quasi tres mesos acusat d’imprudència temerària professional. La seva història ha sigut recollida al documental Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, que es va estrenar la setmana passada a TV3.

La por és incompatible amb la seva concepció de la professió.

Venir de l’escola de la clandestinitat i haver militat en partits antifranquistes et dóna un bagatge: muntar cites clandestines, seguiments... A part teníem l’escola acadèmica. Tot això ens donava molta força.

Això i les conviccions polítiques, no?

Per descomptat. Estàvem orientats políticament, ens ho crèiem, teníem fe en el que fèiem. Aquest país havia d’avançar cap a la democràcia, no es podia fer enrere i havíem d’evitar la involució. Tot això coincideix amb una etapa daurada del periodisme en què es potenciava molt el periodisme d’investigació. Els propietaris dels grups de comunicació i els soldats anàvem de bracet per assolir un mateix objectiu: la democràcia.

¿Com era de fina la línia entre la prudència i la temeritat?

Era totalment fina. Objectivament, fèiem coses molt temeràries. Ens havíem acostat al toro moltes vegades. Primer durant la dictadura, quan la repressió era molt salvatge i et queien entre 6 i 12 anys de presó per repartir octavilles o fer una pintada. Quan has jugat en aquest tauler, perds la por a la fera. Aleshores és quan t’hi acostes molt i pots rebre una cornada.

Doncs en va rebre unes quantes, de cornades. ¿No va arribar a patir per la seva vida, en algun moment?

No vas pensant que et pelaran, però tens una certa estructura mental operativa de prevenció. La vaig incorporar a l’activitat professional: anar acompanyat a les cites, vigilar que no fos una trobada trampa, arribar-hi abans per analitzar el lloc, comprovar que hi hagués diverses sortides fàcils...

¿S’imaginava que estirant el fil de l’extrema dreta toparia amb l’estat?

M’ho imaginava però no ho podia provar. Hi havia fils que se m’escapaven, fins que Ros Frutos va buidar el pap.

¿I es va plantejar mai que podia acabar vostè a la presó?

Sabia que el reportatge portaria cua, però no que acabaria girant-se contra nosaltres mateixos. Calculàvem que s’obriria una investigació oficial sobre el tema. Ros Frutos va firmar les seves declaracions davant notari. Però no interessava la veritat. La tesi del fiscal era que amb el que jo havia explicat ETA no tenia més remei que matar. Acusar-me d’imprudència temerària va ser una aberració.

¿Com van ser els dos mesos i mig a la presó fins que va arribar l’indult?

Hi vaig entrar amb molta moral. Era un món hostil però que coneixia. Em vaig convertir en el periodista taleguero. Volia aprofitar l’estada. El director de la presó em va cridar l’atenció perquè allà dins em relacionava amb presos comuns i també d’ETA i dels Grapo, i els ajudava a fer instàncies per millorar la vida dels presos.

El periodisme ara actua amb por?

Tenim un periodisme cofoi que ni es planteja la por. S’ha produït una mena d’entrega del periodisme als poders polítics i econòmics. S’han abaixat les armes i això es nota, per exemple, en el deteriorament de la credibilitat en la professió. Ja no es veu el periodista com un contrapoder.

Per què? Què ha passat?

A partir del segon mandat de Felipe González es va començar a repartir virolla, es van comprar voluntats. No diré que es van comprar mitjans, però es van repartir prebendes i es va instaurar una autocensura. En l’època de Mario Conde o Felipe González les empreses van intentar que els equips d’investigació fessin dossiers no per publicar-los sinó per mercadejar. Alguns no hi vam voler jugar.

¿Aquest periodisme d’investigació no té deixebles?

Tot es va aigualir, no hi va haver una transmissió del nostre know-how. Alguna cosa hem fet malament, però no puc carregar en nosaltres totes les culpes perquè érem simples indis.

En quin moment diu prou?

En sortir de Carabanchel, el meu director em va voler allunyar perquè l’incomodava. Em vaig dedicar més a l’àmbit internacional.

Malgrat tot, ¿no s’ha desenamorat mai de la professió?

No, ni tan sols ara. O hi creus o no hi creus. I quan hi creus fas una mena de sacerdoci amb la professió. T’adones que té força, que un bolígraf pot ser una arma capaç de transformar un país si se sap fer servir. La història que vaig viure m’hauria pogut cremar molt, en podria haver sortit traumatitzat. No és agradable caminar i mirar enrere per si et segueixen, quedar amb algú sense saber quina intenció porta, haver de marxar a l’exili o saber que et poden disparar un tret... Però crec en la professió, no he perdut la il·lusió.