Xavier Sala i Martín: “La gent es pensa que tot el dia busco brega, i és al contrari”

És l’última de les entrevistes que farà aquesta jornada, però no escatima minuts ni explicacions: gairebé una hora i mitja de conversa, per a desesperació del personal de l’editorial, que l’espera. Presenta el llibre Economia en colors, amb el qual ha complementat les històries del programa de televisió homònim.

Quan arriba a casa, a part de penjar-hi l’americana, ¿quines parts del seu jo públic deixa també a l’armari?

Jo no hi penjo res, però sense adonar-me’n em comporto, es veu, de manera molt diferent. La gent que em coneix sap que sóc molt tímid, per exemple. Però en públic em comporto d’una manera que no ho sembla. I la gent del carrer no s’ho creu, perquè la meva imatge pública és la contrària. Cada vegada vaig a menys tertúlies perquè odio discutir. En canvi, la gent es pensa que tot el dia busco brega, i és al contrari.

¿Hi haurà segona temporada d’Economia en colors?

Hi ha molts colors pendents. El problema és que jo visc als Estats Units. A mi em costa molt. He escrit tots els guions, he anat a gravar aquí i allà... Per a mi és un joc, jo no visc d’això ni guanyo calés amb això. Jo treballo a Colúmbia, dono classes, faig conferències per tot el món, treballo al Fòrum Econòmic Mundial, on controlo la competitivitat de 144 països... No puc fer dos mesos de festa per fer programes de tele.

¿El programa feia proselitisme, a la televisió pública, del neoliberalisme? Perdoni’m la broma fàcil, però a Economia en colors l’entorn d’Iniciativa l’ha deixat ben verd.

Una hora abans de començar, un paio que es diu Albano Dante Fachin, de Podem, ja es va carregar la defensa del liberalisme del programa. A veure: si el vols criticar, el primer que has de fer és mirar-lo. No carregar-te’l una hora abans! M’agradaria que aquests que s’hi van tirar a la jugular abans de començar diguessin ara quin capítol ha sigut una defensa del neoliberalisme.

També va carregar contra les ONG.

¿I contra qui vaig carregar amb més força? Contra mi mateix! Vaig dir: no en tenim ni puta idea. Qui en tenia menys idea? Jo! Les ONG van escriure als diaris, criticant i dient que sí que ho fan bé. Al primer que vaig criticar va ser a mi. No vaig dir que Oxfam no en tenia ni idea. Vaig dir el Sala i Martín. El gran catedràtic. A mi una monja em deixa en ridícul, i ho dic públicament.

Quan parla d’economia no es cansa de recordar que la futurologia no existeix. I en política? ¿Sabria veure si el sobiranisme serà capaç de coronar els seus plans?

[Mou el cap.] L’únic que sé és que la història recent del procés demostra com els actors polítics, al final, sempre s’han posat d’acord a fer el que cal. Malgrat que sempre semblava que se n’anava tot a la merda. Basant-me en aquesta recurrència històrica, crec que es pot preveure que la CUP donarà dos diputats i això seguirà.

¿Assolir la independència depèn només dels independentistes?

I tant. Si estem patint ara és perquè no hem sumat prou. Si ara tinguéssim 70 i 15 diputats ja estaríem amb la directa posada. Però la gent ha votat el que ha votat i no hi ha hagut prou força per mantenir la velocitat de creuer. Ens hem de tornar a inventar, potser fer una pausa...

¿Els bancs han de poder opinar sobre la independència?

De la mateixa manera que els clients haurien de poder reaccionar davant aquesta opinió. Però no han opinat perquè tenen por de la reacció, perquè tenen la meitat del negoci aquí i la meitat allà.

Bé, sí que es va pronunciar una associació de banca espanyola on hi ha La Caixa i el Banc Sabadell.

Però La Caixa directament no. Ha callat astutament. Perquè si es pronuncia en un sentit perd el mercat espanyol, que els boicotejarà. Però si el Fainé es pronuncia públicament a Catalunya contra la independència perdrà la meitat dels clients immediatament. I, per tant, com a bon empresari, calla. En deu tenir la seva visió, igual que l’Oliu, però els empresaris intel·ligents no es pronuncien. Els pallassos, sí. El Jaime Bou aquell, que té unes fleques i es pensa que és una multinacional, sí. Que marxi: a veure com s’emporta les fleques, a veure com s’ho fot. També Freixenet diu que marxarà. Ja vindrem a veure com s’emporta les vinyes, com aixeca les terres i se les emporta!

Li llegeixo una frase que va escriure l’any 1997 i em diu si encara la sosté. “Un cop es comparen les urgències i les necessitats, els costos i els beneficis, els pros i els contres, la lluita contra el canvi climàtic no és la nostra prioritat”.

Segueix sent cert. Tots els models preveuen canvis d’aquí cent anys, quan no sabem quines tecnologies tindrem. A principis del segle XIX, el gran problema mediambiental eren les caques de cavall. Ningú preveia que el cotxe acabaria sent el transport de tothom: aleshores ja estava inventat, només que era una joguina de rics. Però, com sabem, va acabar fent desaparèixer els cavalls. Quina tecnologia tindrem d’aquí cent anys? Ni idea, però serà millor que la d’ara. Mentrestant, tenim problemes molt greus: de malària, de sida, de tuberculosi... S’estan morint ara!