Xavier Roig: “Els russos voldrien ser part d’Europa”
Quin és aquest enigma rus?
És tan enigma que no sé quin és, però Rússia té mala premsa. La intenció del llibre és estalviar-nos els judicis de valor superficials. Rússia no cap en cap cap, perquè és massa gran.
D’acord. Així doncs, què seria injust dir dels russos?
D’entrada, que són gent brusca o malcarada. No és veritat. Són molt afectuosos, molt solidaris i hospitalaris. Després, que tenen un comportament irregular, no ajustat a la llei; això tampoc és cert. Els jutgem per la gent que pugui haver vingut aquí. El rus mitjà és una persona educada, refinada. Tothom queda sorprès quan vius allà. En parlava amb amics expatriats d’altres països i ens preguntàvem com era possible la mala fama.
I què és ajustat a la veritat?
Doncs que així com Espanya va passar de la dictadura a la democràcia però el pas a l’economia de mercat ja l’havia fet durant el franquisme, els russos van haver de fer la transició política i econòmica alhora. Ara veus amb perspectiva històrica que fer-ho tot alhora era impossible. Gorbatxov ho va intentar, com si fos el Suárez rus, però, a diferència d’Espanya, que va trobar la mà estesa de la resta d’Europa i dels Estats Units, Gorbatxov no va trobar la mà estesa de ningú. Què hauria passat a Espanya si Suárez s’hagués trobat envoltat d’enemics?
Vostè troba un error que Europa continuï tractant els russos com els dolents de la pel·lícula.
Potser seria l’hora de no fer més seguidisme dels que volen perpetuar la Guerra Freda. Els sistemes d’intel·ligència britànics, americans i russos continuen amb la seva dinàmica de necessitar un enemic per viure i van creant conflictes. I això és perillosíssim. Però Rússia té un problema: és massa gran per ser membre de cap club i massa petita per anar sola per la vida. Li passa una mica com a Turquia. Integrar-se a la UE és complicat perquè en seria el primer membre, i això no ho acceptaria ningú. Hi hauria d’haver solucions de tipus soci preferent, perquè no podem forçar Rússia a aliar-se amb una dictadura com és la Xina, tan perillosa pels seus mitjans tecnològics.
Però ara Rússia, en relació amb els Estats Units i Europa, què es considera, amiga o enemiga?
És una cosa curiosa, a Rússia ningú és enemic d’Occident. Tots voldrien ser part d’Europa. No et trobaràs ningú mínimament format que et parli malament ni d’Europa ni dels Estats Units. És una situació oposada a la del segle XVIII, quan Pere el Gran volia que Rússia s’integrés a Europa i la noblesa no ho volia. Ara és al revés. El poble vol apropar-se a Europa i els que manen no ho volen. La gent viatja, però se’ls posen totes les traves possibles. És una situació una mica estranya, perquè Rússia produeix fake news, però aquí també se’n produeixen, prou que ho sabem els catalans. Rússia intenta influir, això és cert, però igual que els Estats Units o el Regne Unit. Crec que la premsa europea no explica la realitat russa.
I quina és la realitat russa?
Que és una societat que pretén ser occidental, perquè gran part de la població viu dels Urals cap aquí. Són de tradició europea i estan aprenent a ser demòcrates, com els espanyols. No estem tan lluny. Però els russos tenen una història molt més dura que la nostra. Per fer-se’n una idea, una sola batalla, la de Stalingrad, equival en morts a dues o tres vegades tota la Guerra Civil Espanyola. I el setge de Leningrad, actual Sant Petersburg, igual. La societat russa vol aproximar-se, però els dirigents de les dues parts, els seus i els nostres, no semblen disposats a dialogar.
Quina relació tenen els russos amb la seva història?
A la revolució del 1917 Lenin és admirat per tothom com la persona que va fer fora els tsars. Després ja ve Stalin, i no hi ha cap família que no hagi estat tocada per les deportacions o assassinats de Stalin. I això és un drama, perquè abans els van dir que els tsars eren uns sàtrapes i ara els diuen que el comunisme va ser un desastre... I com va dir Putin: “No podem dir a tota la nostra gent més gran que setanta anys de la seva vida són una merda”.
¿Salven alguna cosa del període comunista?
Sí. La falç i el martell a Aeroflot, l’estrella roja a l’exèrcit i els ferrocarrils... Símbols a part, el comunisme tenia coses bones, com ara l’educació, la seguretat social, una certa protecció social. Té molt bons enginyers, avui en dia. El metro de Moscou és un exemple de bona construcció, com la xarxa de ferrocarrils. Ha quedat una societat que ha esdevingut el contrari del que pretenia el comunisme. Això demostra que una bona educació un llarg període de temps, encara que sigui privada de llibertat, acaba generant una societat educada. La prova és a les cafeteries i els restaurants. Quan hi entres són molt més refinats que els nostres. El bar miserable d’aquí, allà no existeix. La gent es comporta. No criden. Van molt al teatre i llegeixen bastant. La llàstima és que Europa no aprofiti aquesta societat, perquè guanyaria molt tenint Rússia al seu costat.
A Putin es limiten a suportar-lo?
Quan tu sempre has viscut en dictadura necessites algú que guiï -sigui el líder del partit, el president o el tsar-. I la gent associa Putin a la fi del caos postsoviètic, que va ser la dècada dels noranta, quan les màfies mataven pel carrer quan els venia de gust. Hi havia llibertat, però va ser un caos, com va passar aquí quan es va morir Franco, que va haver-hi una certa inestabilitat social. Hi havia gent que associava la vinguda de la democràcia amb el caos, i altres amb la llibertat. En un país que trigues 9 o 10 hores a travessar amb avió i que té races diferents, tot és més complicat. No se sap ben bé si allò va ser un període que s’havia de passar, com una mena de grip, o si va venir la normalització perquè va arribar Putin. Com que van coincidir les dues coses, hi ha explicacions per a tothom.
El temen ara, a Putin?
És cert que hi ha oponents que són jutjats i van a la presó. Qui hi està en contra té tots els problemes del món. L’atur ha millorat, però n’hi ha. Quan va caure el comunisme van caure ciutats senceres perquè la fàbrica on treballava tothom no era viable i va plegar. Es va haver de privatitzar tot, des del quiosc de la cantonada fins a la fàbrica més gran. Això ja es veu que és una bogeria que no pot sortir bé. Tot era propietat pública, de manera que es van valorar tots els béns de l’estat, ho van dividir entre la població i van donar a cadascú un bo de propietat d’aquests béns. A molta gent se li va donar el pis on vivia si podia demostrar que s’hi havia estat deu anys. Però llavors el vestíbul i l’escala es van traspassar als ajuntaments, que havien de promoure les comunitats de veïns. Per això et trobes amb els pisos més arreglats i l’escala feta un desastre, perquè encara no s’ha constituït la comunitat de veïns.
Vostè és un ciutadà del món. Fem-hi un cop d’ull: el Regne Unit.
El Brexit va ser una decisió democràtica que em sembla un error. Però també em sembla un error que Europa no es pregunti per què ha tingut lloc el Brexit.
Hi té responsabilitat, Europa?
Absolutament. Jo crec que Europa, la UE, s’hauria de constituir però amb dues o tres capes diferents d’integració, perquè si no quan punxes un neumàtic has de canviar tot l’eix. Aquesta arrogància europea de no voler obrir els ulls a determinats problemes és un fet. I els catalans l’hem viscut. La gestió dels refugiats no té excusa, els refugiats els has de rebre. No poder forçar els estats a entendre que “a tu te’n toquen 100, a tu 1.000”, i establir alhora un control de fronteres com Déu mana és un fracàs. Penso que s’ha actuat amb arrogància.
I en el cas de Catalunya és evident que la UE ha funcionat com un club d’estats que s’intercanvien favors.
La UE és un gran invent. Si Espanya no fos a la UE potser hi hauria hagut un cop d’estat. Ara bé, les fronteres a Europa es van fixar en el passat a cop de guerra i de bragueta reial. I això avui no té cap sentit. Per tant, hi ha coses a la UE que han de canviar. El primer pas podria ser donar més pes a les regions amb una espècie de Senat. Dotar de més democràcia l’elecció del president i de la Comissió. El sentit de la història va per aquí.
Què vol dir amb això?
Que si jo, avui, puc escollir tantes coses, fins i tot el meu propi gènere, ¿no puc escollir el meu passaport? Que Catalunya sigui independent dintre de la UE s’ha de poder discutir, i s’han d’establir els mecanismes perquè determinats territoris com Catalunya siguin reconeguts. Ara, això va per llarg. Jo tinc família francesa i si al meu oncle li haguessis dit que el franc francès desapareixeria t’hauria penjat al mig de la plaça Gambetta. Ara pots circular sense passaport dintre de la Unió Europea. Per això penso que el cas de la independència de Catalunya va per llarg. I la solució final no sé quina serà, si la independència, una confederació...
¿Està tan desesperat amb la qualitat de la vida catalana com a vegades sembla deduir-se dels seus articles?
Sí, soc bastant crític perquè penso que el país podria ser millor. Catalunya s’ha espanyolitzat subtilment. Ho dic en el següent sentit: en època de Franco i abans, durant la República, Catalunya era la fàbrica d’Espanya. I el fet d’estar tancats dintre d’aquest món va crear poc nivell d’exigència. Com que soc el primer de la classe ja no cal que estudiï. Quan sortíem de casa hi havia un mercat protegit que ens ho comprava tot: recordi la figura del viatjant. No calia ni aprendre idiomes. En canvi, els holandesos, els belgues, els luxemburguesos, quan surten de casa ja són a l’estranger. Francament, ser el primer d’Espanya no em diu res. Vull saber si soc el quart d’Europa, que és més important. I això ha anat portant un baix nivell educatiu, d’idiomes, d’exigència, de servei. Quan vas a una cafeteria o un bar el servei és mediocre, perquè a Catalunya la gent està mal pagada. A vegades ens passa com allò que jo havia sentit a Cuba: “ Fidel hace ver que nos paga, y nosostros hacemos ver que trabajamos ”. Això és una mica la situació catalana en aquests moments.