Xavier Antich: "Actuar com si fossis lliure és el que anticipa que algun dia ho puguis ser"

Què s’interposa entre el que veiem i el que comprenem?

Ens passen tantes coses pel davant que voldríem entendre-les totes i no podem. Per exemple: per què ens conformem amb la desigualtat? Per què no som capaços de canviar les injustícies del món? Per què continua havent-hi guerres? Aquesta voluntat d’intentar entendre és una manera d’expressar la voluntat d’habitar en un món que ens sigui comprensible. I per fer-ho necessitaríem posar un fre per dir: “Un moment que això m’ho vull pensar una mica”.

Això ens deu passar més a nosaltres que als humans de fa un segle.

Proporcionalment segur, però la inquietud interrogativa és constitutiva de l’ésser humà. Qualsevol que tingui experiència amb canalla ho sap: “I això per què?” I, en aquest sentit, el que definiria un bon sistema d’ensenyament és que no mati la curiositat connatural a l’ésser humà. I en això no som pas modèlics. Som moltes generacions les que hem hagut de sentir contínuament “Tu calla”. No, si és al contrari, l’aprenentatge consisteix en “Tu pregunta”. Hi ha una tradició jueva que és que els més grans fan parlar els petits.

Vostè es pregunta coses com per què riem quan ens fan una foto, per què col·leccionem coses o bé quin missatge estem enviant quan fem una carícia. No serien les preguntes que un pensi que es faria un filòsof...

No, perquè acostumem a identificar la filosofia amb una cosa molt pomposa... I en això sóc més aristotèlic que platònic. A Aristòtil li preocupava que la filosofia donés resposta a les coses de cada dia.

Fem l’experiment. Per què col·leccionem coses?

Per una certa voluntat d’apoderar-nos del món ni que sigui a través de petites coses, certa necessitat que el nostre cos i el nostre espai tinguin com unes petites brúixoles amb les quals un se senti, si no còmode, una mica confortable. I això no ho dóna la casa, la ciutat ni segurament la comunitat, sinó aquests elements materials que fan que molta canalla guardi coses i les miri contínuament. Per tant, certa devoció d’ampliar el món. O de tenir el món en petit.

I quin missatge estem enviant quan fem una carícia?

La carícia és sorprenent perquè sempre hem identificat el tacte amb la possessió, amb la capacitat d’apoderar-nos de coses, fins i tot amb certa violència. Quan algú ens agafa del braç, per molt que ens l’estimem, ens sentim una mica incòmodes. La carícia, en canvi, s’identifica amb una manera de dir coses que allibera. Lévinas deia una cosa meravellosa, que és que la carícia anuncia el que no és encara, i és meravellós perquè és una manera de dir que la carícia és l’exercici del tacte que anuncia futur, no? La carícia sempre és preludi de moltes coses. Som culturalment molt poc tàctils, i en canvi Antoni Tàpies, quan no el miraven, deia: “Toqueu! Acosteu-vos al quadre i toqueu-lo. És que només si el toqueu veureu coses que els ulls no veuen”.

I les grans preguntes? Qui som? Cap on anem?

El gran descobriment de l’ètica moderna, a partir del XVIII, és que els nostres actes tenen efecte en els altres. I no hi ha res que ens eximeixi de la responsabilitat sobre allò que produeix el que nosaltres hem fet. Que no som només subjectes individuals que vivim cadascun la nostra vida, sinó que la nostra vida està trenada amb la d’uns altres. I per això és tan important ser molt curosos amb el que fem. Sabem que un gest pot fer molt de mal, que un acte nostre pot destrossar la vida d’una persona, encara que no la matem. Llavors, la cura amb el que fem -i això és el que planteja la filosofia des de fa molt de temps- ha de ser extrema.

Vostè té algunes dèries filosofals, com ara el poder i la llibertat. I fa una distinció entre llibertat i alliberament.

Tendim a desitjar la llibertat perquè arribarà un dia que ja serem lliures. Tocqueville explica, en relació a la independència dels EUA, que els actes de llibertat es produeixen perquè han vingut precedits d’actes d’alliberament i, per tant, d’actes en què la llibertat ja s’ha exercit positivament, si es vol a menor escala o en algunes parcel·les determinades. Com si ja ho fossis, tot i que no ho ets. I precisament el fet d’actuar com si ho fossis és el que anticipa que realment algun dia ho puguis ser. Cap canvi importants es produeix d’un dia per l’altre, no hi ha trencaments radicals. No podem desplaçar l’horitzó utòpic a un moment a partir del qual tot quedarà resolt... Així no passen les coses, perquè així no han passat mai. Pensem en la majoria d’edat. Ningú comença a regular la seva pròpia vida només pel fet que un dia fa 18 anys. Si no és que allò ha vingut precedit d’una certa maduresa a partir de la qual, fins i tot abans de la maduresa legal, un ha començat a fer-se responsable dels seus actes, a gestionar les seves coses... La llibertat, la bellesa, res no es produeix per generació espontània en 24 h.

Vostè aborda una gran polèmica del nostre temps: ¿cal veure les imatges de les atrocitats dels terroristes?

Aquesta resposta només la pot donar cadascú. Li dono la meva. Vaig estar visitant Auschwitz 2, a Birkenau. Feia més de 30 anys que llegia literatura testimonial dels camps. Fins que no vaig ser-hi, trepitjant la distància que va des de l’andana on arribaven els trens fins al final del crematori, no vaig entendre la maldat que podia organitzar-se al voltant d’aquest trànsit a l’infern que no era mitològic sinó real. Un camí real a un lloc real... El pensament, de cop, quan l’entens i el vius, és quan esdevé concret.

I va intentar tenir la mateixa experiència veient un vídeo de decapitacions massives.

Sí, i confesso que a mi, particularment, em va representar una absoluta commoció. Un trauma que no m’he tret del cap. Aquella imatge està feta perquè tu la vegis i, per tant, no me’n vaig sentir còmplice però sí partícip. Brut. Són imatges que... No penso veure’n cap altra. Ja ho he vist, ja sé el que és. I entenc, a més, molta gent que molt legítimament no les vol veure. Si no ets un cínic, una imatge d’aquestes no te la treus del cap. Perquè la nostra vida no està feta de gestos com aquests. I no volem una vida com aquesta. I veure això és de cop... Fa tres segles que parlem del mal radical, que deia Kant, i veure’l és concretar-lo. De cop, el mal radical deixa de ser una idea i veure-ho és insuportable, perquè és una realitat concreta, irremissible, singular. I segurament només podem entendre les coses a fons, singulars, no pas les idees.

¿Va entendre alguna cosa del que hi ha en la capacitat d’una persona per fer això?

Hannah Arendt va ser la primera a dir que aquests criminals del nostre temps no són gent amb patologies psicòtiques, sinó que pot ser l’exercici d’una racionalitat criminal i assassina. I entendre-ho fa una mica de mal. Ens tranquil·litzaria més pensar que són gent que no està bé. No. És gent que està bé. Que porta l’obsessió d’una idea, racional, argumentada, fins a l’extrem d’eliminar físicament persones. I a més amb un suplement de crueltat, la que separa un assassinat del que en diem mal radical.

Per tant, ¿els mitjans fan bé de ser cautelosos en la seva exhibició?

Ho han de ser molt. Fa dos anys, la Filmoteca de Catalunya va fer un cicle d’unes pel·lícules propietat del govern alemany de propaganda del govern nazi, en què es fomentava l’antisemitisme. Aquestes pel·lícules encara ara no es poden projectar, no es poden editar en DVD i el govern alemany només n’autoritza la reproducció en cicles com aquests si van acompanyades de presentacions prèvies o taules rodones posteriors, per contextualitzar. Quan veiem aquestes pel·lícules, dolentíssimes des d’una perspectiva cinematogràfica, endevinem que efectivament són tòxiques. Que un la pot estar veient i sortir i cantar l’himne dels nazis. I un s’adona, hores després, que està taral·lejant una música que no es només una melodia, sinó que arrossega capes d’odi. Mai tindrem prou cura en l’ús d’imatges així i amb el que els mitjans en facin.

¿Estem igual de predisposats a fer el bé que a fer el mal?

Com que sóc compulsivament optimista tendeixo a pensar que sí. Fer el mal és una certa anomalia del nostre comportament.

Parlant de cinema, a vostè li agrada molt Casablanca. Fa uns dies tots els diaris vam parlar de la mort de l’última actriu encara viva, Madeleine Lebeau. El personatge que remata l’escena de La marsellesa cantada davant els nazis cridant emocionada “ Vive la France! ”

Un crit que ens fa plorar a tots cada vegada que veiem Casablanca. Il·lustra el millor que té el cinema, que de cop és un fibló, i no importa la història, els actors ni el guió, és una fiblada que ens fa revoltar i ens permet pensar, ni que sigui per uns instants, que això també va de mi, de la meva vida, de la nostra vida. Això va, també, d’un moment del passat que, amb totes les modificacions que calgui, és el nostre. I d’aquest gest gairebé heroic de l’anònim, d’algú que es planta i diu: “No”. I ho fa de manera positiva: la llibertat. I per això ens emociona tant recordar-la i segurament per això se n’ha parlat tant. Expressa molt millor que tractats sencers de filosofia què vol dir la implicació. Si ens emociona Casablanca no és perquè parli de la història, és perquè parla de nosaltres.

Em sembla que podríem acabar l’entrevista dient que sempre ens quedarà Casablanca.

Ho subscric, al peu de la lletra.