Xavier trias: "En Pujol és el pare, en Mas el germà petit espavilat"

Quin és el millor alcalde que ha tingut Barcelona?

El millor dels últims 40 anys és en Maragall: va tenir una vocació única per canviar la ciutat i va aprofitar l'oportunitat. En Porcioles, amb totes les crítiques que es fan, va ser un visionari de Barcelona, va inventar les rondes. Un que va durar poc, en Massó, era bon alcalde, i el que va marcar un canvi va ser en Socías: encara vivim molt de coses d'ell, perquè va comprar molt. Poca broma.

I dels que ho han intentat del seu partit, quin hauria estat el millor?

Sempre hem presentat gent fora de l'habitual. Uns Jocs Olímpics amb en Trias Fargas o amb en Roca també haurien funcionat molt i molt bé. Però els primers alcaldes de la democràcia tenien la sort de poder fer tants canvis que eren imbatibles.

Si arriba a perdre se'n va a casa, oi?

Sí, però no immediatament, perquè la transició l'has de fer ben feta. No ho contemplava, des de feia tres anys les enquestes ens feien guanyadors. Les segones les hauríem guanyat, però els socialistes van ser hàbils amb el canvi de candidat. En Joan Ferran em deia: "Amb el relleu del Clos per l'Hereu, no tens res a pelar, t'enterrarem políticament".

Per tant, en el moment en què va aparèixer la Tura, li devia agafar un déjà-vu de pànic: ara me'l tornen a canviar.

No. Jo sabia que intentar guanyar unes primàries amb l'organització del partit de Barcelona en contra és ciència-ficció. A més, la senyora Tura és una bona política, però de la ciutat de Barcelona, dels barris, no en sap res de res de res.

Al seu equip li feia més por la Tura.

Si m'haguessin fet cas a mi, no. La Tura sense el partit no podia guanyar, i l'Hereu és un home segrestat pel seu partit, i un alcalde ha de ser del partit però ha d'estar una mica per sobre de la melé. Perquè com a alcalde has de prendre decisions que no agraden al partit.

Com és que el seu partit s'entén tan bé amb el PP i vostè no?

No és veritat que no m'hi entengui bé. Jo tinc bona relació amb l'Alberto, des de fa anys.

Doncs ell ho dissimula bé: li ha amargat l'entrada a l'alcaldia retardant-la.

Si ho ha fet per amargar-me la vida, ens ha anat bastant bé, però és veritat que és una manera estranya de fer amics... Ell té maners d'expressar-se que creen una certa tensió, jo crec que s'ho treballa i tot.

Govern en minoria. N'està segur?

És una bona decisió, i si es fa impossible ja prendrem les decisions que s'hagin de prendre, però la gent ens demana que ens posem governar, i segons quin govern de coalició no és un govern fort.

Vostè està entre Pujol i Mas: de qui està més a prop?

Home, són diferents. En Pujol és una persona que admiro, que adoro, que aprecio, és un referent per a mi...

Vostè és pujolista.

Estic orgullós d'en Pujol, i hi tinc un grau d'amistat elevat; generacionalment estic més a prop d'en Mas. En Pujol per a mi és com el pare, en Mas és com qui té un germà petit, que és l'espavilat, i que dius: aquest és el bo. Jo, que era el segon de dotze germans, sé que l'espavilat de la família és el que et treu dels problemes.

Tan espavilat, el petit, que el va avançar: ha estat el successor de Pujol i és el seu cap.

Sí, i n'estic encantat... En Mas podria haver perdut la confiança en mi i va fer una aposta important per mi.

Quan va saber vostè que no seria l'hereu de Pujol? Això t'ho diuen o ho vas notant?

Quan vaig entrar de conseller de Presidència, en Pujol em va dir: "No hi vegis clau successòria, sàpigues que això no va per a tu". Jo en aquell moment pensava que podia ser una altra persona i no en Mas.

Qui?

Joan Maria Pujals. Li vam traspassar Cultura, Joventut i Esports, amb voluntat clara de promocionar -lo.

No tots els que han fet de número dos de Pujol se n'han sortit.

A mi m'ha anat bé. Sóc una persona que aplica el sentit comú, i així com jo sabia que no seria el substitut del president, també sabia que la meva estada a Madrid era transitòria...

Va demanar anar a Madrid o l'hi van enviar?

Hi havia una situació entre Mas i Duran per veure quina posició prenien tots dos, i se'm va dir: "Per què no vas a Madrid?" Hi vaig anar amb il·lusió, i és una de les coses que agraeixo de debò.

Amb il·lusió i amb majoria absoluta d'Aznar.

Era una època molt dolenta, però se n'aprèn molt. A tots els polítics els recomano passar per Madrid, és una escola intensiva. T'adones que tant el PSOE com el PP, uns més amables i d'altres menys, entenen a la seva manera això de Catalunya.

I vostè allà, anar votant propostes d'Aznar.

En política saps el que has de fer. Vam començar la segona legislatura bé, amb un acord de finançament molt bo, molt bo, que donava molt oxigen a Catalunya. I després hi van entrar les relacions difícils.

Hi tenia tractes personals?

Els tractes personals amb el senyor Aznar són difícils, perquè no és que sigui un home amable ni afable, no és simpàtic, i a més li agrada no ser simpàtic i exerceix de no simpàtic.

Què té, doncs?

Poca broma amb Aznar: no es pot dir que no sigui un líder. Però hi havia gent al PP que entenia Catalunya, i en canvi el senyor Aznar quan va haver complert amb el tema del finançament, li va dir al president Pujol: "Si vols més poder no el trobaràs a Catalunya, has de venir a governar a Madrid". Aquí és quan el president diu: "Aquest home ens menysprea". I es crea la gran separació...

És el moment de: "No hem vingut aquí per la menjadora".

I Aznar entra en la voràgine desbaratada de creure que som els millors, que els altres són tontos... que som millors que els alemanys, millors que els anglesos, i posa els peus a sobre la taula amb el Bush, amb aquella manera de fumar puros descarada, de país subdesenvolupat.

I al senyor Pujol li ha quedat el trauma d'aquest últim pacte, i ara s'ha fet independentista.

Pujol i jo mateix i molta gent vam intentar que la dreta espanyola fes una aposta envers la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. Dius que som una nació, et donen un cop a l'esquena, però quan expliques que ser una nació té conseqüències, et tracten com si estiguessis de broma. Una de dues, o ens fan cas i no tenim una dependència humiliant... o és evident que un dia o altre això haurà de fer un tomb, si ens fan la situació catastròficament incòmoda. Una altra cosa és calcular quan s'ha de fer aquest tomb, en això hem de ser espavilats.

Si s'ha de ser espavilat, i en Mas és el seu germà petit espavilat, deu estar tranquil, no?

Jo estic molt tranquil amb el senyor Mas. En el llibre que li va escriure la Rahola tothom ho pot arribar a entendre, és un home molt exigent amb ell mateix i amb els altres, i serà un president extraordinari.

Vostè d'aquí un mes fa 65 anys...

Sí senyor.

Per què es complica la vida? Ara posar-se a fer d'alcalde d'una ciutat amb tants problemes...

Reivindico la meva edat i reivindico que als 65 anys es poden fer grans coses, sobretot dirigir equips. I ho faig amb una gran il·lusió, això és com un somni.

Vaig llegir en una entrevista que la seva dona li aconsellava que deixés la política. Li fa poc cas, trobo.

El meu pare sempre em deia: "Nen, no et fiquis en política". En política el sacrifici gran el fa la família, els polítics no fem el sacrifici, els polítics ens ho passem bé perquè això ho fas perquè t'agrada, no ens hi obliga ningú. En canvi la família sí que suporta tots els inconvenients i té molt pocs avantatges.

En altres temes li fa més cas a la seva dona?

Vaig a la meva en les meves coses, però en totes les altres és ella la que mana...

M'han dit que ella no mira diaris per no patir si parlen malament de vostè...

El polític està a sota un amplificador d'imatge molt gran, hi ha cops que agafes un diari i dius: "Ostres! Però què ha escrit aquest aquí!" Hi ha gent a qui li dol, i la gent que no està en política ho entén menys.

A vostè ja no li dol?

Depèn. Si un periodista independent i amb criteri et dóna una castanya, et preocupa. Quan veus un periodista que escriu a dictat, que faci el que faci, jo sóc la dreta dolenta, invasora, desgraciada, a aquest no el puc convèncer.

Ha hagut de desmentir rumors que tenia Parkinson, i intents de desautoritzar-lo per ser massa gran.

Ficar-se amb la vida privada és lamentable. Han fet córrer: "El Trias està molt malalt". Em ve gent i em diu: "Escolta, Trias, com et trobes?" És al·lucinant; qui fa córrer aquestes barbaritats? No m'agrada aquesta manera de fer política. És veritat, jo tinc l'edat que tinc, tinc néts, em tremolen les mans des de fa anys però no és Parkinson, és veritat que pronuncio malament la erra. I què?

Al món tothom és fan de Barcelona, tothom parla bé de Barcelona, i els barcelonins no tant. Qui està equivocat?

La gent ve aquí i en marxa enamorada. El problema és que hem de donar una resposta a la gent que hi viu i que hi treballa. Tu els dius: "Barcelona és una marca mundial, una ciutat d'èxit". I la gent et diu: "L'èxit de qui?" És a dir, tu agafes un senyor de Ciutat Vella i li expliques que hem passat d'un milió de turistes a 100 milions de turistes i que això és el 15% del producte interior brut i el tio et diu: "Doncs escolti'm, jo visc pitjor". Si es genera riquesa ha de repercutir sobre la gent. Si això no passa, la desafecció és immensa.

Els catalans de fora de Barcelona no se l'estimen gaire, tampoc.

Té mala imatge. Barcelona ha de ser amable, ha de ser una ciutat estimada, i hem d'explicar la veritat. La impressió que té la gent és que tot s'ho queda Barcelona. I és la mentida més grossa. És a dir, tu te'n vas a Vic...

Vigili, que és la meva comarca...

No, home, jo he anat tota la vida a estiuejar a Viladrau, i Vic és un referent per a mi. Però els equipaments que té Vic, un districte de l'Eixample no els té ni de broma. Nosaltres tenim el Teatre Nacional, el Liceu, però districtes de Barcelona de 200.000 habitants doblen o tripliquen els habitants que té Vic i comarca i quedes parat dels pocs equipaments que hi ha per donar resposta a les necessitats de la gent.

Se li gira feina per explicar-ho.

Hem de col·laborar amb l'àrea metropolitana, Barcelona ha de ser generosa amb la resta de Catalunya. La marca Barcelona és més potent que la de Catalunya, però no li ha de fer competència, Barcelona ha d'estar al servei del país, amb lleialtat total cap al país. Que no vol dir el Govern, eh? Hi haurà moments que et barallaràs amb el Govern, però la capital de Barcelona ha d'exercir la catalanitat.

Em diuen que s'enfada poc però que quan ho fa deixa d'escoltar.

A la vida has d'escoltar a tothom, però arriba un moment en què s'han de prendre decisions i no pot ser que els que han estat negociant tornin a voler tornar a començar. Hi ha gent que es creu que la negociació és una presa d'avantatge. Jo dic no, no, no, a la vida es negocia, s'expliquen les coses, s'acaba prenent una decisió i si pot ser consensuada millor, però no es pot estar sempre ara tornem-hi, ara tornem-hi.

Potser la imatge de pactista i bona persona el perjudica, la gent pensa que pot anar estirant.

Jo intento el pacte però el pactisme en si mateix no és bo, el pactisme té sentit si hi ha conviccions. Els pactes fets sobre el no-res no serveixen de res, els pactes del copet a l'esquena, i de dir "li diem que sí però serà que no" i d'humiliar l'adversari, tot això no té sentit. M'agrada ser amable, educat, no buscar la baralla per la baralla. En política, si ofens l'adversari, cal saber anar a prendre-hi una tassa de cafè o mantenir-hi unes relacions d'amabilitat total. I saber que tu has d'afluixar en alguna cosa i que l'altre també, però has de tenir clar que les conviccions profundes ni l'altre ni tu les deixareu, si no ets davant d'un xitxarel·lo.