Xavier Gómez-Batiste : “Els professionals pateixen fatiga per compassió, els efectes seran enormes en la seva salut”

BarcelonaLa pandèmia ha envestit no només el sistema sanitari sinó també les residències i tot el personal que treballa atenent persones malaltes i avis. "Preveiem que tot plegat tindrà efectes a mitjà termini, amb totes les persones que ara no es poden atendre, amb uns processos de dol que estan sent molt complicats, amb uns professionals que estan abocats a cuidar malalts, sense temps per cuidar-se, que pateixen fatiga per compassió, i això tindrà efectes enormes en la seva salut", explica Xavier Gómez-Batiste Alentorn, director de la càtedra de cures pal·liatives de la Universitat de Vic.

El catedràtic creu que s’han de posar recursos, protocols i eines per ajudar els professionals i les famílies que pateixen alguna pèrdua. "Abans teníem un 10%-12% de dols complicats i això ara augmentarà de manera exponencial", diu. Gómez-Batiste creu que s’haurien de flexibilitzar les mesures perquè almenys un familiar pugui acompanyar el malalt en els últims moments. D’altra banda, s’hauria de facilitar ajuda perquè ho pugui compartir amb els altres familiars, que es puguin donar elements telemàtics per comunicar-se i que els familiars tinguin informació diària de com està el pacient.

Fa temps que diferents organismes treballen per millorar les cures pal·liatives i l’acompanyament en l’últim tram de vida. Ara, però, s’ha hagut d’accelerar tot plegat. "L’impacte ha sigut brutal, sobtat i massiu, i ha obligat a modificar moltes coses, perquè la pandèmia provoca incertesa tant entre la gent jove com entre la gent gran, perquè de sobte algú amb símptomes lleus es descompensa i empitjora, pel contagi, pel col·lapse del sistema sanitari...", detalla Gómez-Batiste.

La crisi ha fet aflorar dèficits que ja existien

L’impacte de la pandèmia a les residències ha sigut molt més intens perquè són persones més vulnerables, concentrades en un mateix lloc, i que moltes vegades tenen malalties cròniques: "Entre un 50% i un 60% tenen malalties avançades, això ja ho sabíem, com també sabíem que les residències tenen des de fa temps dificultats per falta de personal, amb uns salaris molt baixos i pocs recursos econòmics –explica Gómez-Batiste–. És evident que aquesta crisi ha fet aflorar dèficits que ja existien". Si abans ja era prou difícil plantejar quins residents podien ser traslladats a centres hospitalaris o decidir per les persones que no ho poden fer, perquè pateixen demència o trastorns intel·lectuals, ara tot plegat s’ha complicat. "S’ha agreujat tot perquè estem parlant de com atenem les persones que estan al final de la seva vida, i ho hem de fer amb dèficit de personal", diu el catedràtic.

Si les plantilles eren curtes ara encara ho són més perquè hi ha personal malalt. A més, aquest personal ha de mantenir una distància i els familiars tampoc poden entrar a veure els avis. "L’impacte més gran és en els pacients, que ho passen malament perquè no tenen els professionals a prop ni tampoc la família", assegura. D’altra banda, s’hauria de millorar l’atenció sanitària a les residències: "Aquesta proposta ja existia, dotar les residències amb més personal sanitari per atendre millor les malalties avançades, però ara tot plegat ha esclatat de manera brusca".

"És hora de bolcar-se en la compassió i organitzar-la"

Quan la corba de contagi i de mortaldat s’aplani, s’hauran d’atendre les necessitats psicosocials de professionals, malalts i familiars de les víctimes. "Fa quatre anys vam començar el projecte de Ciutats Cuidadores i Compassives i ara l’haurem de replantejar, hi ha molts exemples que conviden a l’optimisme i la positivitat, perquè hi ha moltes iniciatives de professionals, de famílies, de la societat civil... La societat també està mostrant la seva millor part", valora Gómez-Batiste. Tota aquesta compassió s’hauria d’organitzar: "Podem compartir el patiment i organitzar el nostre suport, en grups, treballar el dol en comunitat", detalla. I afegeix: "És hora de bolcar-se en la compassió i organitzar-la".

El més difícil i complicat per a molts professionals és escollir qui ha de rebre tot el tractament possible i qui no: "L’edat no és el criteri ni un factor determinant, sinó tot el que acompanya una cronicitat avançada", diu. Per a Gómez-Batiste és molt important que les persones facin testament vital, decidir amb temps. "La bioètica ens ajuda molt a establir criteris, a prendre decisions tenint en compte el risc-benefici, però el que abans fèiem de manera gradual ara ho hem de fer de manera brusca i reactiva", assegura.