Com xarrupar orxata sense treure’s la mascareta?

BARCELONA"Tío Che! Tío Che! Tío Che!", és el crit de guerra que cada dia de passeig han de sentir la Maria i el Tim. Arriba un moment en què la Carla i la Marta, les seves filles, ja no poden suportar més la síndrome d’abstinència i necessiten apaivagar la seva energia desbordant amb un gelat. Depèn de l’hora que hi vagin toca fer cua i apaivagar també la impaciència. A l’orxateria m’expliquen que encara no han instal·lat la seva imprescindible terrassa perquè a la tarda acostuma a aplegar-s’hi molta gent i amb les mesures de seguretat que s’han de complir podria fer-se una mica incòmode. La Carla i la Marta ja han triat: llimona i xocolata. Dues amigues una mica més grans opten per dos granissats. I la Mònica, veïna del barri, es decanta per la maduixa. Opcions variades, clàssiques, per amenitzar les postres i els berenars i per fer visible que la vida va tornant a la normalitat.

És bonic veure com un barri amb tanta personalitat com el Poblenou rebrota i com rebroten els seus clàssics, aquelles institucions que han esdevingut intangibles valuosíssims. El Tío Che n'és una, també li arribarà el torn al Casino l’Aliança, esclar, i a la Sala Beckett –encara no n’és un clàssic però la seva adaptació al barri és total–, i també el club social Monopol està emergent de les tenebres del covid-19. I la No Llegiu, per descomptat, la llibreria del carrer Pons i Subirà. És emocionant parar-s'hi davant i veure la determinació amb què conserva el cartell i part de la decoració de la vella botiga de roba Juanita. Passa el mateix amb el Balius, que era una drogueria i ara és una cocteleria i, caram, que bonic és el mosaic antic de ceràmica –"Centro de específicos Pueblo Nuevo"– que decora la façana de la farmàcia del davant. La personalitat del Poblenou passa per aquesta mena de detalls i retrobar-los en ple batec d’aquests dies de desconfinament injecta vida i energia a tothom que hi passeja.

No cal ser cap àguila per detectar que algunes de les terrasses de la Rambla –n’hi ha moltes en funcionament– no respecten la distància de seguretat entre les taules. Ni tampoc que les franges d’edat es gestionen, aquí i arreu, de manera més o menys laxa. Que cadascú apliqui la vista grossa de la manera que menys l'incomodi. Desconfinar-se amb la frescor d’un gelat i amb l’aire del mar que puja per la Rambla és un molt bon pla. Ara que qui més que menys enganxa un cartellet al seu negoci amb diplomàtiques instruccions de seguretat –"Truqueu al timbre i us acompanyarem a la taula", et demanen al Monopol– potser estaria bé que al Tío Che t’indiquessin la manera més pràctica de xarrupar l’orxata sense treure’t la mascareta: "Te l’has d’apartar una mica així pel costat i posar la palleta una mica torta"; "Te la baixes una mica i ja està"; "El millor és dissimular un moment, abaixar-te la mascareta i prendre-te-la molt ràpid". Totes les opcions que m’explica la clientela semblen plausibles. Bé, de fet, qualsevol fanàtic de l’orxata sap que és humanament impossible beure-te-la lentament. O sigui que no hi ha excusa. I mentrestant que cada tarda, o màxim cada dues, torni a sentir-se "Tío Che! Tío Che! Tío Che!" acompanyat de l’acceleració de les rodetes de tants patinets és la millor de les notícies.