Xarnegos? “És obvi que hi ha un repunt del discurs etnicista”

BarcelonaLa reivindicació de “l'orgull xarnego” del guionista Eduard Sola quan va rebre el premi Gaudí ha encès les xarxes socials entre alguns internautes que van veure en el discurs un atac a la història dels catalans de soca-rel que, com l'avi andalús del guardonat, van haver de viure en situacions molt precàries o amb l'opressió de la dictadura, amb l'única diferència que no havien hagut de deixar el seu país. La polèmica –artificial o no– coincideix amb el centenari de Paco Candel, l'autor que, com Sola, va escriure sobre la seva pròpia experiència.

Najat El Hachmi / Escriptora

"Quan vaig guanyar el Ramon Llull se'm van obrir moltes portes, i no perquè fos menys mora"

Si hi ha alguna cosa d'aquesta polèmica que grinyoli a Najat El Hachmi és el fet que es mantingui “la dicotomia xarnego - no xarnego” en una Catalunya molt més diversa que fa tres o quatre dècades. “Sembla que no hagi passat res a la demografia catalana”, retreu, i assenyala que per als nouvinguts com ella, procedents de fora de l'Estat, es veu com un conflicte “enquistat”. Per a l'escriptora, la qüestió identitària està sobrevalorada. En canvi, apunta com a més decisiva “la classe social”, com demostra –recorda– la diferència de tracte que va rebre quan va guanyar el premi de literatura Ramon Llull: “Se'm van obrir moltes portes, i no perquè fos menys mora”.

¿L'ascensor social que a ella li va funcionar encara funciona? “Tal com està l'educació, que n'és el motor, això és passat”, afirma, i posa el 2008 com el punt d'inflexió que va restar oportunitats i va fer créixer les desigualtats. Si, d'una banda, subratlla el “dèficit de les representacions culturals de les classes baixes”, també valora que el jovent de la nova migració “està creant una identitat nova, fins i tot en la manera de parlar”.

David Fernàndez / Periodista

"La polèmica del discurs s'alimenta del ressentiment i la frustració que se senten en certs sectors independentistes"

Per a David Fernàndez, que es va haver de sentir dir “xarnego agraït” de la dreta més rància, la polèmica del discurs s'alimenta del “ressentiment i la frustració que en certs sectors independentistes ha deixat no haver arribat a l'objectiu de la independència". “És obvi que hi ha un repunt del discurs etnicista que parla d'un país ocupat ple de colons”, diu, i qualifica d'“antipoesia política” que aquest debat es tingui en aquests termes i no al voltant de la nova migració, precisament en l'any Paco Candel.

El periodista i exlíder de la CUP també apunta que els crítics ataquen Sola “pel que no diu”, tot i que per als que volien entendre “les el·lipsis [del context històric], es donaven per fetes”. Admet que les paraules de Sola el van emocionar perquè també hi havia una “defensa del progrés, l'escola pública i les xarxes comunitàries", que són espais afectats "per l'individualisme i la degradació de la democràcia”. Així, aplaudeix que en el mateix discurs el guionista guardonat també cridés contra la xenofòbia. Pel que fa al corrent polític que intenta reassignar el xarneguisme com a motiu d'orgull, per a Fernàndez és un error perquè acaba “segregant la població”. En aquest punt, assenyala que el concepte s'ha fet servir tant per l'esquerra com per la dreta espanyolista i independentista.

Juana Dolores Romero / Actriu, poetessa

"La bel·ligerància no té a veure amb la identitat, sinó amb si ets pobre o ets ric"

"La qüestió del xarneguisme em sembla una qüestió antiquada, em sembla un debat vell que hem de superar ja", reivindica l'escriptora catalana Juana Dolores, filla de pares andalusos. Sobre la polseguera generada pel discurs de Sola, l'escriptora adverteix que "la bel·ligerància que produeix tot el que pot tenir a veure amb el xarneguisme no té a veure amb la identitat ni amb l'origen, sinó amb la classe": "Amb si ets pobre o ets ric, i amb si els teus pares i avis han immigrat i per què", diu.

"Jo soc catalana i flipo que ara la qüestió del xarneguisme sigui una qüestió a reivindicar als Gaudí per pijos", diu Dolores, que aclareix que ella no es considera xarnega. De fet, es mostra molt crítica amb l'ús que s'està fent del concepte: "Ara està de moda ser una mica progre i tothom és xarnego... Doncs molt bé. Però això no és revolucionari, no és defensar una causa justa ni social".

L'escriptora denuncia que tot plegat respon a una crisi capitalista "en què els pobres som més pobres, independentment de si som catalans, espanyols, francesos o àrabs i de la llengua que parlem". Pel que fa al concepte de progrés, Dolores assegura que és un terme "neoliberal i totalment capitalista": "Què significa el progrés? Qui progressa? Qui s'esforça? Els pobres no s'esforcen i no treballen prou?", diu.

Pel que fa a la identitat, l'escriptora és taxativa: "Hi ha un classisme d'alguns sectors catalans que es refereixen a la gent que som fills d'immigrants andalusos, extremenys o murcians com a espanyols. Jo soc catalana, li foti a qui li foti".

Genís Sinca / Escriptor, comissari de l'Any Paco Candel

"Candel va superar el debat del xarneguisme"

En vigílies de l'arrencada oficial de l'Any Paco Candel i de la publicació, el 19 de març, de Candel, la màquina d'escriure (Editorial Comanegra), Genís Sinca reivindica l'encert de l'expressió els altres catalans que va encunyar Candel fa 60 anys i en reivindica la vigència amb la migració de fora de les fronteres espanyoles. “Candel supera el debat del xarneguisme”, diu, i en aquest punt recorda que el 1977 va publicar Un charnego en el Senado, que és un llibre important perquè Candel va aconseguir un escó amb el PSUC.

Al llibre referent d'Els altres catalans, publicat el 1964 en català traduït per Ramon Folch i Camarasa, Candel “parlava de totes les possibilitats de la migració: el castellà que es nega a integrar-se, el català que rebutja l'arribada de més gent, el xarnego que és un híbrid i, per tant, no pur, i els altres que no s'hi posicionen”. Per a aquest escriptor, el discurs de Sola –la tercera generació d'una família migrant– s'explica “pel dolor, el sacrifici d'una generació que ell encara arrossega”, sense que això suposi l'assumpció que a Catalunya no hi havia pobres i tothom era de la classe burgesa. “És un dolor antic, però que cal no oblidar”, diu comprensiu, i assenyala que la catalanitat de Candel implica reclamar dels migrants “respecte cap a la cultura d'acollida i la llengua”. Per això, reivindica que expressions culturals com la dels Estopa o Morad són “cultura catalana”, com Candel va ser un escriptor català escrivint en castellà.

"Perdem molta gent pel camí, però si mirem com estàvem fa 50 anys el progrés és indiscutible"

"La reacció al discurs de Sola em sembla absolutament fora de lloc, crec que hi ha s'han entès malament les seves paraules o, fins i tot, hi ha hagut una tergiversació deliberada", diu el catedràtic de sociologia de la UAB especialitzat en política educativa Xavier Bonal: "[Alguns] Han agafat una actitud defensiva com si s'estigués atacant el catalanisme polític i, a parer meu, és un discurs d'agraïment de les oportunitats gràcies a una lluita col·lectiva".

Bonal insisteix que, tot i l'increment de complexitat de la societat, "de totes les institucions, la més acollidora i la més oberta continua sent l'escola", que defineix com un espai de benvinguda on "la integració social opera de manera exitosa amb els immigrants de primera i segona generació", tal com va fer en el seu moment amb les famílies que venien a Catalunya des d'altres llocs de l'Estat. Una integració que reconeix que s'ha complicat amb els alts nivells de segregació escolar que tenim i que "seria més fàcil si l'escolarització fos més equilibrada i més ben distribuïda al territori".

"Una altra cosa és que després, estructuralment, les oportunitats no estan equitativament distribuïdes i aquesta gent [els nouvinguts i els de classes socials més febles] tenen més dificultats d'inclusió social", adverteix pel que fa a un possible trencament de l'ascensor social. "Les oportunitats s'han expandit, però clarament de manera desigual. És cert que perdem molta gent pel camí i que tenim un problema de racisme i xenofòbia que ve alimentat per les posicions d'extrema dreta, però si mirem com teníem el sistema fa 40 o 50 anys, el progrés és indiscutible".

Xavier Domènech / Professor d'història de la UAB

"El catalanisme hauria de mirar la història del país de manera més desacomplexada"

Per a Xavier Domènech, un dels grans valors de les paraules del guionista és la reivindicació total de “la capacitat de la societat d'integració” que va permetre a les famílies migrants procedents de zones empobrides d'Espanya “progressar”, precisament el concepte que va fer servir Sola en la seva intervenció. En aquest sentit, per a l'historiador el guardonat està als antípodes de l'etnicisme i a favor d'una “Catalunya igualitària”.

I sobre el mot xarnego? Afirma que mirant la gala en directe li va passar per alt perquè li va agradar el que escoltava: la defensa de l'escola pública i els esplais com a llocs on els fills i nets de les primeres generacions van poder desenvolupar-se i prosperar i també per combatre els discursos xenòfobs imperants no només a Catalunya sinó a Europa o als Estats Units. Sosté que la polèmica i la crítica sense pietat a deixar celebrar Sola un guardó es pot circumscriure a una “sensibilitat exacerbada” de l'ús de certs conceptes (com el de xarnego) perquè es caigui en el tòpic i s'identifiqui el catalanoparlant com a burgès i el migrant com a pobre digne.

“El catalanisme hauria de mirar la història del país de manera més desacomplexada”, afirma, perquè l'arribada d'1,5 milions de migrants va ser complexa i conflictiva. Alhora lamenta que, a diferència del que va passar a la dècada dels anys 60, avui no hi hagi un debat col·lectiu de la catalanitat. Per contra, subratlla que si bé el Procés va ser un projecte polític que apel·lava a majories, ara “ha quedat una reacció identitària i essencialista que s'expressa prou bé a través d'Aliança Catalana".

"Suposar que la catalanitat es transmet genèticament és xenòfob"

Sense les onades migratòries (primer procedents d'Espanya i amb l'extracomunitària a partir de finals de la dècada dels 90), Catalunya tindria avui una mica més de dos milions d'habitants, un terç dels vuit milions actuals. Pau Miret fa càlculs i fa seva la teoria d'Anna Cabré que es tracta d'un país "construït per migrants", perquè històricament la natalitat ha estat molt baixa. La importància dels nous catalans l'explica també amb una altra xifra: el 20% de la força de treball amb contracte és de nacionalitat estrangera, un percentatge enorme que li fa dir que "la societat no s'entén sense la migració". Per això, rebutja la identitat com a element cohesionador. "Suposar una catalanitat que es transmet genèticament, com si fos la monarquia, és un error, i és xenòfob, ja vingui de Vox o de Ripoll", en referència a Sílvia Orriols.

Ara bé, el demògraf creu que un representant de la tercera generació de migrants és un "error del sistema" i qüestiona que mantinguin encara la identitat de xarnego, repetint la "falsa dicotomia de catalans-burgesos i alta professió i immigrants que no ho són". En canvi, és aquesta tercera generació la que, segons les estadístiques, "s'aprofita de l'ascensor social", després que els avis hagin hagut de treballar de valent i trobar el seu lloc a la nova societat, i els pares hagin millorat les condicions. Si als espanyols i els fills que van tenir amb catalans se'ls insultava dient-los xarnegos, avui als llatinoamericans, per exemple, se'ls insulta amb panchitos, destaca.

Lluís Cabrera / Director del Taller de Músics

"No sé què és ser xarnego, jo soc andalunyo"

Per al músic Lluís Cabrera, que va arribar a Catalunya als 9 anys, el debat obert sobre el xarneguisme és necessari perquè és present a la societat catalana. Al discurs de Sola li retreu que obviés les "causes", per què els seus avis van haver de venir a Catalunya i deixar casa seva. "[Eduard Sola] No parla de señoritos ni dels rendistes, ni del control que exercia la Guàrdia Civil i els capellans o que a la gent la mataven de gana" en pobles d'Andalusia o Extremadura, que va fer que centenars de milers de persones agafessin les maletes per emigrar.

De la mateixa manera, continua, als nous migrants també se'ls ha de preguntar per què no s'han pogut quedar al seu país, i que, com els anteriors migrants, hauran de treballar fort perquè "ningú regala res". Però, per a Cabrera, "racisme i classisme són les dues cares de la mareixa moneda". L'error del discurs és que evita fer menció a les classes socials i reclama que per lluitar contra les injustícies socials es passi de les paraules maques a l'acció. No creu en la validesa del terme xarnego perquè s'autodenomina andalunyo, pel seu origen andalús, i reclama la identitat mediterrània "Hi ha més proximitat entre catalans i andalusos que diferències. Ara bé, això no és vàlid per als qui defensen que els catalans som carolingis", diu.

Jordi Muñoz / Politòleg

"L'esquematisme dels xarnegos vs. catalans de tota la vida no és gens útil"

Per al politòleg Jordi Muñoz, la dicotomia xarnegos-catalans "amaga moltes realitats que no hi caben", com per exemple la de moltes zones no metropolitanes i de renda baixa que van rebre molt poca immigració. Però sobretot amaga la "realitat més important": l'onada migratòria que comença al voltant de l'any 2000 i que representa una part molt substancial de la població catalana d'avui. "Les persones arribades del Magrib, Llatinoamèrica, l'Àsia, l'est d'Europa i l'Àfrica subsahariana tenen una realitat molt heterogènia i marcadament diferent de la dels immigrants de la resta de l'Estat", defensa Muñoz, que apunta a diferents motius, com la distància cultural, el moment d'arribada i els vincles.

Així, el politòleg defensa que "l'esquematisme dels xarnegos vs. catalans de tota la vida no és gens útil" per afrontar aquest debat més enllà de fer valdre, com sí que feia el discurs de Solà a parer seu, els mecanismes d'acollida, integració i mobilitat social que es van posar en marxa en l'anterior onada migratòria.