Will McCallum: “Fes-te tu el menjar: els àpats envasats llencen 11.000 milions de plàstics l’any”

BarcelonaNavegant amb un vaixell de Greenpeace pel mar de Weddell, a l’Antàrtic -“el mar més fred del món”-, Will McCallum va veure un iceberg quatre cops més gros que el seu vaixell. “A mesura que ens hi acostàvem, en un dels seus costats hi vam veure un plàstic brillant, i això era a milers i milers de quilòmetres dels humans més pròxims”, relata per Skype McCallum, director d’oceans de Greenpeace Regne Unit. Experiències com aquella el van portar a escriure Deja el plástico (Península), on, a més de dades i estudis per convèncer tothom de la necessitat d’acabar amb els plàstics, dona consells pràctics per aconseguir-ho. Ell mateix diu que segueix intentant-ho, convençut per l’abast de la contaminació marina que ha pogut comprovar.

Què és més perillós per als oceans, les grans peces de brossa plàstica o els microplàstics que no veiem?

Les dues coses. Avui són molt més evidents els efectes nefastos de les peces grosses de plàstic que ofeguen i atrapen animals o embussen infraestructures, però crec que a la llarga acabarem descobrint que els microplàstics són tant o més perillosos. Avui encara no sabem l’extensió total de l’amenaça. Sabem per exemple que els microplàstics són molt tòxics per a la vida marina i poden alterar comportaments reproductius o sistemes immunitaris d’algunes espècies, però encara no sabem com afecten els humans.

Els estudis constaten que n’ingerim.

Exacte. Per això urgeixo els governs a fer una investigació de salut pública sobre el plàstic, i prioritzar la recerca sobre els seus efectes en la nostra salut, que encara no s’ha fet.

Com valora la normativa de la UE per prohibir el plàstic d’un sol ús?

És un bon pas, però no noto que els productors de plàstic sentin cap pressió o responsabilitat. No hi ha prou incentius per allunyar-los dels envasos de plàstic. Potser cal una taxa sobre els productes fets amb plàstic verge o multes per als productors que no recuperen els seus plàstics. Hi ha moltes vies: els productors haurien d’assumir més responsabilitat pel plàstic que posen al carrer.

De fet, bona part dels plàstics no se sap on acaben, com els que s’exporten.

Si els governs no són capaços de gestionar els propis residus haurien de pensar en reduir la producció en lloc de pensar on exportar-los. Aquests mateixos governs acusen els països del Sud-est Asiàtic de llençar brossa plàstica al mar mentre els enviem el nostre plàstic. Cal prohibir les exportacions de residus plàstics. Si els governs haguessin de gestionar-ho tot dins del país veuríem una reducció en la producció.

¿I millorar el reciclatge o fer sistemes de retorn d’envasos?

La reducció és la principal solució, però sempre caldrà donar un paper al reciclatge, i els sistemes actuals no tenen prou inversió ni estan equipats per gestionar tot el que es produeix. La responsabilitat és dels productors, que han de simplificar els seus dissenys i fer productes amb menys materials i més diversos per fer-los més reciclables. Globalment, cal reduir a la meitat la producció de plàstic d’un sol ús el 2025.

És possible viure sense plàstics?

És possible, però no necessàriament per a tothom. Hi ha alguns plàstics difícils de substituir, com els del material sanitari. I molta gent, depèn d’on viu, no té opcions de compra alternatives. Els pares joves no haurien de sentir-se culpables per fer servir bolquers i materials d’un sol ús. Però hi ha moltes coses que es poden fer.

Quin és el principal consell?

Al Regne Unit, un estudi diu que els àpats envasats generen 11.000 milions de residus plàstics a l’any, de forma que la manera més eficient de reduir el plàstic és senzillament fer-te el menjar. Probablement fins i tot menjaràs millor i deixaràs de produir milions de residus plàstics. Altres hàbits fàcils de canviar són buscar a internet nous productes i comprar-los: xampú en barra, pasta de dents en llauna, maquillatge en llauna... hi ha milers de productes a l’abast.El meu llibre dona consells per fer-ho, però està escrit amb l’objectiu que la gent es converteixi en activista. Tots podem i hem de reduir el plàstic, perquè qualsevol peça pot acabar al Sud-est Asiàtic i anar a parar a l’oceà. Fer aquest canvi és important, però igual o més ho és alçar la veu com a ciutadà i consumidor i dir a les empreses i als polítics que no vols formar part d’aquest problema.