“Vull viure, i també morir, dignament”
Una dona amb Parkinson reivindica la legalització de l’eutanàsia perquè els malalts no es vegin abocats a la clandestinitat
BarcelonaLa Raquel [nom fictici] té 56 anys i en fa tres que va ser diagnosticada de Parkinson, una malaltia neurodegenerativa que condueix cap a una incapacitat gradual. El diagnòstic li va obrir molts interrogants que fins a aquell moment sempre havien estat enfocats en tercera persona. “No sé quant de temps trigarà a evolucionar la malaltia, només sé que és progressiva, incurable i degenerativa i hi ha un punt que no vull sobrepassar”, explica. I demana la legalització de l’eutanàsia per poder posar fi a la vida en el moment que consideri que es traspassen els límits de la seva dignitat.
El cas recent de José Antonio Arrabal, un malalt d’ELA que va gravar el seu propi suïcidi per reivindicar el dret a una mort digna, ha tornat a posar en primer pla el debat sobre la despenalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit a Espanya. “Nosaltres demanem el dret a morir dignament, que significa una mort apropiada a cada persona, seguint la seva idea de llibertat i decisió individual”, reivindica la presidenta de Dret a Morir Dignament a Catalunya, Isabel Alonso. I afegeix: “No volem imposar ni l’eutanàsia ni el suïcidi assistit a ningú, que cadascú sigui lliure per decidir”.
Més de 600 persones es van dirigir a l’associació que presideix Alonso durant el 2016, la majoria per demanar informació sobre com fer el document de voluntats anticipades. D’aquestes, una seixantena ho van fer per problemes personals en tractaments del dolor de malalties pròpies o de familiars i a 21 se’ls va acabar entregant la guia d’autoalliberament. “Aquesta guia dona consells sobre quin producte comprar, on es pot trobar, com s’ha d’actuar i tota una sèrie de coses per si vols marxar d’aquest món i no pots tenir ajuda legal”, detalla Alonso. Òbviament, afegeix, la guia es proporciona després d’un seguiment individualitzat del cas: “La donem després d’una entrevista i si la persona és sòcia des de fa almenys tres mesos, és a dir que no sigui una decisió precipitada”.
La Raquel està acabant de redactar el seu document de voluntats anticipades, que signarà davant d’un notari i en el qual fixarà els límits per quan arribi el moment. “En la fase actual de la meva malaltia, sé que l’eutanàsia no em fa falta, però jo vull estar preparada i que es prepari tot perquè això passi el dia que ho cregui convenient”, sentencia. El problema és que, actualment, és il·legal: “M’agradaria que fos legal i fer-ho aquí però no descarto cap possibilitat… Però el que menys m’agradaria seria fer-ho clandestinament”.
Evidentment, però, no tothom comparteix la visió dels que advoquen per la despenalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit. “Nosaltres considerem que la finalitat dels metges no és matar ni al principi de la vida ni tampoc al final”, esgrimeix l’expresident de Metges Cristians de Catalunya, Ferran García-Faria. Advoca per potenciar les cures pal·liatives als malalts i “resoldre els conflictes que tingui la persona que sol·licita l’eutanàsia: si té una depressió o es troba sol”.
La condemna d’un metge
Marcos Ariel Hourmann ha sigut el primer i únic metge condemnat per eutanàsia a Espanya. El març del 2005 va injectar una substància letal a una dona de 82 anys amb un quadre incurable que presentava càncer de còlon, hipotensió arterial, infart de miocardi i diabetis descompensada. Ho va fer a petició de la família, però l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre el va denunciar dos mesos després. Hourmann va ser condemnat a un any de presó, però no hi va entrar. El cas, però, el va marcar fins avui. “Si ara ho tornaria a fer? No. La convicció és una cosa, però les conseqüències en aquests anys encara segueixen i han sigut molt complicades per a mi i per a la meva família; ho he perdut tot”, manifesta Hourmann. Després del cas, el metge va marxar a Anglaterra per reorientar la seva carrera, però una denúncia anònima al diari The Sun va fer que l’hospital on treballava l’acomiadés.
El col·lectiu mèdic defensa que és un debat ètic que s’ha d’abordar socialment. “El metge acompanya el malalt en la seva malaltia i en les seves decisions, i si aquestes decisions són legals o no, és la societat civil qui ho ha de decidir”, sosté el president de la comissió de deontologia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, Josep Terés. Terés, a més, explica que si es despenalitza cal que la llei sigui “garantista amb la voluntat del pacient, amb la seguretat dels facultatius i que es reguli la possibilitat de l’objecció de consciència del professional”. El debat està obert. La Raquel, però, té clara la seva voluntat: “Vull viure, i també morir, dignament”.