Vull oblidar els meus privilegis masculins

Arran de l’actual reguitzell d’acusacions d’assetjament i d’agressions sexuals contra personatges força coneguts -des de Harvey Weinstein fins a George Bush pare i Mark Halperin-, m’he adonat que la freqüència d’aquestes conductes m’ha agafat per sorpresa, i això m’ha avergonyit.

Al cap i a la fi, conec totes les dades. Segons el Centre Nacional de Recursos contra la Violència Sexual, una de cada cinc dones serà violada en algun moment de la seva vida; una de cada cinc dones és víctima d’agressions sexuals a la universitat; el 91% de les víctimes nord-americanes d’agressions sexuals i violació són dones; el 8% de les violacions es produeixen al centre de treball; la violació és el delicte més denunciat, tot i que el 63% no es denuncien a la policia; més del 90% de les víctimes d’agressions sexuals als campus universitaris no presenten denúncia; i el percentatge de falses denúncies se situa entre el 2% i el 10%.

A més, segons una enquesta de la revista Cosmopolitan del 2015 en la qual van participar 2.234 treballadores d’entre 18 i 34 anys, aproximadament una de cada tres dones van dir que havien patit assetjament sexual a la feina.

L’enquesta també posava de manifest que un 71% mai va denunciar l’assetjament i que, del 29% que el va denunciar, només un 15% consideraven que els havien donat un tracte just.

Tinc una filla a qui també he ajudat a superar els episodis d’assetjament sexual que ha viscut, inclosa la denúncia.

En la meva columna al New York Times he condemnat sovint el sexisme, la misogínia, el patriarcat i la masculinitat tòxica.

I, tot i això, encara em sorprèn la notícia d’un altre cas d’assetjament amb noms i cares de persones que conec. Sempre em sorprèn! I no és perquè no escolti les dones o no me les cregui, sinó perquè una experiència viscuda en primera persona està molt lluny de l’experiència explicada per un altre.

Soc un home. Faig 1,83 i peso 90 quilos. Estic bé de salut i en bona forma física. Vaig pel món amb el privilegi de no haver de patir pel perill de rebre assetjament o agressions sexuals. (Els homes també són víctimes d’assetjaments o violacions, però molt menys que les dones.)

Aquest és un dels meus privilegis masculins, i l’he d’oblidar. I, sobretot, pel que fa al sexisme, m’he d’aplicar la màxima que predico per al racisme: si no t’esforces activament per desmantellar-lo, li dones suport. Els homes no ens hem de limitar a no ser sexistes. També hem de reconèixer que ens beneficiem d’un sistema sexista sense ni tan sols potser ser-ne conscients.

Tots els homes han de ser feministes. Tots els homes han de lluitar tant com les dones per promoure la igualtat entre els dos sexes i eliminar la violència de gènere.

I sí, ja veig que això pot resultar molt difícil. Estar sempre indignat és esgotador, fins i tot quan l’opressió la patim nosaltres mateixos. Soc un negre nord-americà. Estic més que tip de lluitar contra l’opressió que han d’aguantar els homes com jo: des de l’empresonament massiu influït per prejudicis racials fins a la violència policial.

Ja entenc que, en certa manera, totes les opressions convergeixen i estan relacionades amb les altres violències, i que els llaços empàtics de la solidaritat entre col·lectius diferents són multidireccionals i recíprocs.

La realitat és, però, que costa molt submergir-se plenament en el dolor dels altres. Per molt que els sentim parlar de la seva lluita i que ens commoguin profundament les seves paraules, sempre hi ha alguna cosa que no entenem si no hem experimentat aquest mateix dolor.

És una limitació molt humana que afecta fins i tot els defensors de la igualtat i la gent benintencionada. És difícil tenir sempre present la lluita i els conflictes d’un altre. Però reconèixer aquesta deficiència és un primer pas saludable i útil. No hi ha una solució màgica per aconseguir un creixement infinit i permanent de l’empatia i la conscienciació. Cal esforçar-s’hi molt.

Ens hem d’aturar i escoltar les experiències dels altres, reconèixer-les i honrar el sentiment amb què s’expressen. I hem de donar prioritat a la persona que parla i no a la que escolta, a la que no té el privilegi i no a la que el té.

No sabré mai què senten les dones d’aquest país -ni del món, esclar- des del punt de vista visceral o vivencial, però puc informar-me sobre els fets que conformen les seves experiències. Puc tenir moltes ganes d’escoltar-les. Puc defensar uns canvis culturals i polítics que millorin la vida de les dones. I em puc perdonar, em sembla, per sorprendre’m i entristir-me quan una cosa que entenc perfectament des de la perspectiva intel·lectual es presenta de tal manera que l’entenc des de la perspectiva emocional.

Quan anava a la universitat es va posar de moda una samarreta que deia: “ It’s a black thing, you wouldn’t understand ” [És una cosa de negres, no l’entendràs mai]. No me la vaig comprar perquè no hi estava d’acord. Potser els altres no seran capaços de conèixer de primera mà els teus problemes, però sí que els poden arribar a entendre, sobretot si de debò hi estan interessats. Així és com es construeix la solidaritat. I crec que això es pot aplicar a totes les altres opressions, inclòs el sexisme.