Nanda Rea: “Vull explicar per què és millor invertir els impostos en ciència que en guerra”

BarcelonaNanda Rea (Roma, 1978) és una reconeguda astrofísica i professora titular del CSIC, de l’Institut Científic i de l’Espai de Barcelona. Té diversos premis i ha escrit diferents articles a les prestigioses revistes Nature i Science. "A la feina faig càlculs i programació, dissenyo màquines d’enginyeria i faig moltes matemàtiques per descobrir com funciona l’Univers i, per tant, nosaltres", resumeix. Ara ha decidit que vol que els més petits entenguin a què es destinen els diners en investigació. Per això ha publicat el seu primer llibre infantil, El Universo (Shackleton Books), i aquest mes d’agost ha fet una conferència per a nens al CosmoCaixa.

Què porta una científica del seu nivell a escriure un llibre per a nens?

— Tinc tres fills i m’agrada que puguin entendre què faig. Durant molt de temps deien "La mama treballa a l'espai". Crec que un bon científic també ha de saber explicar què fa. Soc funcionària i vull que la gent sàpiga a què destina els seus impostos i per què és millor invertir en ciència que no en guerra. I perquè aquest missatge arribi, l'única manera és explicar-lo de forma simple i des de baix.

A més, als nens els fascina l’Univers.

— Té una màgia que atrapa els nens i també els adults. Jo crec que és perquè el tenim present en el nostre dia a dia. A tothom li agrada mirar les estrelles; aquests petits puntets que han inspirat músics, escriptors i filòsofs de totes les èpoques. És molt més fàcil transmetre i divulgar sobre astronomia o astrofísica que no pas sobre materials superconductors.

Els nens fan preguntes simples, però només en aparença. Per exemple: per què tots els planetes són rodons?

— Perquè la força de la gravetat, que és el que fa caure una pilota a terra, és radial. Radial vol dir que va des d’un punt central, al mig de la massa o objecte, cap a totes direccions. Per això els planetes són rodons i no pas plans.

Una altra: per què el cel és blau?

— Per un efecte que fa la llum sobre l'hidrogen i l’oxigen. Hi ha fotons [les partícules portadores de la radiació electromagnètica i la llum] que poden traspassar l'atmosfera i d’altres que no, depenent de la seva energia. Els que poden traspassar millor són els fotons de color blau, per això veiem tot el cel blau. A la tarda, quan el sol és més lluny, també poden traspassar l’aire –o l’atmosfera per als adults– els fotons amb una energia vermella.

I com els explica el Big Bang? Tot va començar amb una explosió de... De què?

— El primer que cal explicar és que els científics no som religiosos: no tenim respostes per a tot. I quan no ho tenim del tot clar fem teories, que ens donen la millor explicació possible fins a aquell moment. El Big Bang és una teoria. La veritat és que no sabem què va esclatar, ni tan sols si realment hi va haver una explosió. El que sabem segur és que l’Univers s’expandeix. Els planetes, les estrelles, les galàxies... ens estem separant, a una velocitat concreta. El que no sabem és què causa aquest moviment, però tot ens fa pensar que, inicialment, érem tots en un mateix lloc. Com en un globus desinflat que comença a inflar-se i fer-se gran. Què és el que ha fet que aquest globus s’infli? Això és el que no sabem. La teoria diu que potser una explosió molt forta.

¿Arribarem a saber-ho, nosaltres?

— Jo crec que sí. En vint anys es pot avançar molt.

L'última: ¿em pot explicar què és un forat negre?

— Doncs n’hi ha de molts tipus. En diem "negres" perquè en realitat no veiem res del que hi ha dins. Només veiem com interaccionen amb el que tenen al voltant. Són objectes molt densos i amb tanta força de gravetat que no deixen escapar res, són com un punt d’atracció. Per això es diu que xuclen i així es van fent grans. N’hi ha de molts tipus i al centre de la nostra galàxia també en tenim un d’enorme.

¿Això vol dir que algun dia acabarem caient-hi a dins?

— No ho crec, està massa lluny. Abans ens cremaria el sol, que també es fa gran.

Quin paper juguen a l’Univers les ones gravitacionals, que s’han descobert fa relativament poc?

— És una mica el mateix efecte de tirar una pedra en un llac. Tires la pedra i veus les ones radials en expansió, fins que toquen la sorra o bé la mateixa densitat de l’aigua les amorteix, oi? Doncs a l’espai passa el mateix però amb una diferència: que no hi ha res que les aturi o amorteixi. Aquestes ones deformen la massa i en funció de com ho fan podem saber si les ha provocat una estrella, una supernova o la unió de dos forats negres, per exemple.

Després, tots aquests descobriments també serveixen per a invents que ens fan la vida més fàcil.

— Esclar, dels descobriments científics se’n deriven aplicacions, com ara les targetes SD de les càmeres, els telèfons o els GPS, per exemple.

I què passa amb la matèria fosca? Aquella part de l'espai de la qual no se sap res de res?

— Hi ha molts experiments en marxa per treballar-hi. Perquè l'Univers s'expandeixi pensem que cal que hi hagi una massa molt diferent de les que coneixem que ho permeti. No hi ha cap massa coneguda que permeti una expansió així; per tant, pensem que hi ha una massa encara molt més gran que no veiem.

En què està enfocada, ara, la comunitat científica?

— En moltes coses. Algunes de les qüestions més importants són descobrir que hi ha dins d’una estrella; saber què és la matèria fosca o descobrir si la velocitat de la llum és realment constant o no. Si resulta que no ho és, haurem de revisar tota la física que coneixem, des del Big Bang.

Els últims anys estem coneixent més referents femenins a la ciència. Ha millorat la situació?

— Hi ha certs canvis, sí, però molt lents. Mira: a astronomia i astrofísica del CSIC hi ha uns 3.000 científics titulars i només 4 dones som professores. Per tant, clarament, això segueix sent un problema.

Quina és la pregunta més curiosa que li han fet els seus fills?

— Ui, deixa'm pensar! "Ens pot caure a sobre, la lluna?" "Se'ns menjarà un forat negre?" "A quina estrella van les persones que moren?" A aquesta última els responc que la matèria canvia, les persones hi són, però es "reciclen", una mica de la persona que mor va a l’aire, una mica als arbres... En realitat continuen sent-hi, però amb una altra forma. Està molt bé fer-se preguntes, és necessari per avançar.